Ultra Trail Collserola - 45 Km. El coix més feliç del món.

22 DE NOVEMBRE DE 2014. ULTRA TRAIL DE COLLSEROLA. MV-45 KM

I arriba la cita. I m'arriba en plena penitència. Una lesió que em va assaltar a l'última de les tres mitges maratons d'asfalt consecutiva. La que havia marcat com últim gran esforç abans de la Ultra de Collserola. Va ser el dos de novembre, i vint dies després encara vaig absolutament coix. La tarda abans he provat de córrer cent metres i a la meitat ja he hagut de parar. 

Em sento una mica fora de lloc, però més encara al llit.

 La fisio em diu que sigui atrevit, que provi a veure com evoluciona el dolor amb l'escalfor. Jo, no sé ni per què, li faig cas i ja de matinada acabo decidint que sí, que no hi perdo res, que al llit no hi faig res. Em planto a la sortida. Amb els bastons, és clar, només faltaria.

Si de cas aneu tirant que ja vindré

 Coix i tot aconsegueixo recórrer el primer km i mig per asfalt sense perdre el pilot, però tancant-lo. Darrere, una parella i el cotxe de la urbana d'Esplugues que tanca el trànsit. Abandonem l'asfalt i seguim pujant un kilòmetre més. Aquí m'havia plantejat que si em feia molt de mal ho deixaria córrer. Però el terreny canvia i vull seguir provant. I així, amb coixera i molèstia, però sense un gran dolor, el km 9 on hi ha el primer avituallament, a Santa Creu d'Olorda, es converteix en el repte. 

Després sé que podria continuar fins el 14, a Molins de Rei, i aquest seria un bon punt d'evacuació, perquè em vinguessin a buscar. I de fet, va de poc que no plego, perquè a l'última baixada el mal ha empitjorat. Però mira, just en aquell moment afrontem una pujada molt dreta i entretinguda. A les pujades encara passo algú i tot. Llavors revaloro la situació i arribo a la conclusió que l'avituallament del Papiol està just en la distància de mitja marató. No està malament per a un coix. Tiro milles. 

I em torna a passar el mateix. A l'avituallament estic convençut que abandono, però en aquell punt comença una pujada molt xula fins a la Creu del Papiol, i just després uns corriols deliciosos que fan que definitivament m'oblidi de tot. Tanco el tema. Està sentenciat. Tiro fins al final. Mare meva.

Mare meva, al kilòmetre 30 sóc el coix més feliç del món. No sabria dir per què, però és que gaudeixo camicorrent ajudat pels bastons, malgrat la lesió. Passem pels termes de Castellbisbal, Valldoreix i La Floresta. Passem pel pantà de Vallvidrera i ens arribem a l'avituallament del km 37. Sí, sí, trenta-set. Això està fet. El dolor i les molèsties en aquell moment d'eufòria han, senzillament, desaparegut. 

Queda enfilar-se a Vallvidrera i seguir la carena fins a Sant Pere Màrtir, per deixar-se caure altre cop sobre Esplugues. Asfalt, baixada, i estic tant bé que puc córrer com si no estigués lesionat. No sabria descriure l'alegria, la satisfacció que dóna encarar la recta final, i travessar l'arc de l'arribada, malgrat que el temps sigui escandalosament dolent. 

Ara sí, a curar, havent guanyat de segur alguna cosa. A l'abril m'he inscrit a la Marató de París, i aquests propers mesos tot girarà al voltant d'aquesta cita. Creuo els dits per fer net aviat i poder seguir un pla d'entrenament sense patir pel peu. Per si de cas, aquest cop sí, he contractat una assegurança d'anul·lació. El temps dirà.

Marató de Montserrat. Crònica d'un infortuni amb gust de victòria.

Surto de casa i maleeixo el cel, al qual li havia agraït tota la setmana que no plorés ni una gota. La roca montserratina rellisca molt si no és eixuta. I hem de passar per llocs complicats. Una broma de mal gust, doncs, que a última hora es posi a ploure. Així que als dubtes inherents a una prova tan dura a la que a més m'he inscrit in extremis i sense preparació específica, li sumo la inquietud per l'estat del terreny. 

El cel se'ns posa en contra.

Tanmateix, poc després de començar a córrer deixa de ploure i afortunadament la roca s'asseca molt ràpid. No serà aquest el problema... La primera part del recorregut és idèntica a la Cursa de l'Alba, que vaig córrer l'any passat, i que sortirà una hora més tard que nosaltres.

No és el dia radiant que esperava.

Així doncs, una pujada molt dura fins al Pla de Sant Miquel, al km 8, i una altra encara més exigent després de baixar al monestir per un tram de formigó molest fins a Sant Jeroni (km 13). En total, combinat amb trams de corriol, haurem pujat 1200 esglaons.

El pas dels francesos

Cim de Sant Jeroni. Últims esglaons.

Passo pel punt culminant en dues hores exactes i enceto la tècnica baixada fins al torrent de Migdia. Un cop aquí, progressió fent servir peus i mans per remuntar els passos molt drets de roca i terra fins el cim del Montgròs.

Control al cim del Montgròs

Moment de passar el control i beure alguna cosa a l'avituallament abans de seguir cap al coll de les Comes. Terreny novament molt tècnic amb alguna corda i amb baixades d'aquelles d'anar parant agafant-te d'arbre en arbre. Amb moltes ganes d'arribar al coll de Port i iniciar la part més còmode del recorregut. Amb moltes ganes de començar a córrer de veritat.

Abans de caure, bona cara.

I just superada la part més complicada tècnicament, corrent per un sender i a punt d'arribar al coll de Port, ensopego amb una pedra i caic de lloros a terra. No m'ho puc creure! Ha estat tan ràpid que no me'n ser avenir. Tinc cops per tot el cos, però un, especialment fotut, sobre el genoll, que m'impedeix de doblegar la cama. Però quina ràbia! Passo pel refugi d'Agulles i prenc un ibuprofen. I continuo coix cap a can Maçana. Un cop allà em trobo en el tram més pister de tota la prova, un terreny descendent, per on entreno sovint i en el que podria volar, i en canvi vaig coix! Permeteu-me tornar-hi: però quina ràbia!

El recorregut

Al km 25 hi ha un avituallament on m'espera la família. Sóc a tocar de casa i seria el punt on la lògica m'hauria de fer abandonar. Però l'ibuprofen comença a fer efecte i els de la creu roja examinen el genoll. No està afectat en sí, sinó la part muscular que l'envolta. Em posen una bosseta de gel sota les malles i prenc els bastons de muntanya. M'arribaré fins a l'inici del camí dels Francesos i allà valoraré.
Abans de començar aquesta nova i dura pujada falten tres hores per esgotar el marge que donen els organitzadors. Fins el moment, he passat tots els controls horaris folgat sobre el límit, i aquest és l'últim. A veure, en tres hores, fins i tot en el meu estat, és factible recórrer els 15 km que queden. En aquell moment, no tenia ni idea de com de just aniria...

Perquè resulta que la duresa d'aquesta última ascensió no es limita al tram del camí dels Francesos - uns tres kilòmetres que s'enfilen de valent - sinó en el terreny de baixada molt relliscós fins al clot de la Sajolida, i en la remuntada final crestejant fins a encalçar per fi el camí nou de Sant Joan. Aquell que baixa de Sant Jeroni i segueixen els de la Cursa de l'Alba.

El Monestir des del camí nou de Sant Joan

Un cop aquí, tinc un marge de prop de dues hores per a fer el que l'any passat vaig recórrer en una. Però les circumstàncies són molt diferents, i si bé els bastons m'ajuden - especialment en la última baixada -, no puc córrer com voldria, i això fa que el rellotge avanci més ràpid del desitjable.

A l'últim avituallament disposo de menys d'una hora i faig com puc la baixada de les bateries. Al final no em sobraran més que sis minuts sobre les vuit hores de límit. Travessar la línia després de tota l'aventura és una victòria sí, però la celebració, l'atac d'eufòria, m'ha vingut dos mil metres enrere, quan he passat el cartell que indicava el kilòmetre 40. Per fi puc sentir-la; quina alegria! 

Marxa del Montserratí. Mitja marató de muntanya.

Després d'haver corregut la versió curta de l'edició del 2013 i d'haver arribat el primer (que no guanyat, perquè aquesta és una marxa no competitiva), m'havia promès a mi mateix que aquest any afrontaria la llarga, és a dir, la mitja marató. Una distància que fa un any resultava inèdita per a mi, ja que tot just va ser aquesta la meva primera cursa de muntanya.

Ermita del Puig

Després d'una sortida ascendent, abandonant Esparreguera per asfalt, fins a can Comelles, descens per pista i riera fins a l'ermita del Puig, punt de control i avituallament. 

Petit corriol complicat i inici d'una llarga pujada per pista fins a can Rubió. A l'abandonar aquest avituallament, continuem pujant per terreny pedregós fins que atenyem la separació de recorreguts. A partir d'aquí, llarga baixada amb alguna trialera inclosa fins a tocar fons de vall a ca n'Estruc vell. 

Arribant a ca n'Estruc vell.

Ara toca remuntar força estona per la torrentera que puja paral·lela a la carretera que va des de l'aeri de Monistrol a Collbató, fins a travessar-la per sota i entrar a Collbató. Passem el poble i enfilem cap al castell, del que no en queda res. Tornem a travessar la carretera i després d'un tram de pujada, escales incloses, iniciem el llarg descens que ens retorna a can Comelles pels Italians, previ a retrobar l'asfalt i endinsar-nos de nou als carrers d'Esparreguera. 

Pujant al castell de Collbató

Molt bon ambient i organització, moltíssims participants (més de 1100) i un temps final que ha superat les meves espectatives. 

MARXA DEL MONTSERRATÍ
DATA: 23 de FEBRER de 2014
KMS: 22        DESNIVELL: +865 mts
TEMPS: 2h 22'

Mitja Marató de Muntanya de l'Albera

T'enamores d'una cursa, d'un nou repte, d'un paisatge. Evoques el Pirineu banyant-se al mar, les platges a l'hivern, les sortides i les postes de sol. Idealitzes el moment i minimitzes la distància. Llançà és lluny de quasi qualsevol lloc, però pagarà la pena.
Del núvol platònic al núvol real, als núvols, a les nuvolades, i al xàfec. Ni sortides, ni postes, ni sol. Cap de setmana de regada general a Catalunya. Tan sols una curta treva sense pluja. Oportuna, una finestra que s'obre al moment de la sortida i que no es tanca fins que hauré arribat. Com a mínim els que optem per córrer ens lliurem de la remullada. Els caminadors arribaran xops.

Se surt molt ràpid. Extraordinàriament. Els quatre primers kilòmetres els faig a un ritme que baixa de cinc per minut... i no para de passar-me gent! Primer pel llit d'una riera i després per pista, fins que el traçat canvia bruscament en encalçar un corriol que puja molt dret. Es fa un tap a causa de l'estretor i la majoria el pugem caminant. Tot i que, degut a la inclinació, les pulsacions no baixen gaire.

Podeu trobar un munt de fotos al web
d'aquest gran fotògraf:
Oriol Batista

A l'ermita de Sant Genís del Terrer, prenem una nova pista que puja, més suaument, fins el coll de les Portes. Baixem un kilòmetre per pista fins que trobem una divertida trialera que ens mena a l'ermita de Sant Silvestre.

A partir d'aquí, correm per la part baixa del recorregut. Uns pocs kilòmetres molt agradables en què el camí va saltant capritxosament la riera. La dinàmica es trenca sobtadament en entrar en un corriol més complicat que, després d'un llarg flanqueig, retroba la pista que hem abandonat. Som al kilòmetre 10.

De sobte, una pujada molt forta pel dret que ens fa guanyar un munt de metres en menys d'un kilòmetre, fins a deixar-nos als peus del Puig d'Esquer (606 msnm), punt culminant de la mitja marató. Aquí el paisatge fa ben palès que, tot i ser a tocar del mar, encara som als Pirineus. Baixada molt dreta i un xic complicada fins el Mas Patiràs.

Coronant el Puig d'Esquer.

Abans d'iniciar la baixada cap al Mas Patiràs

Reguerot de corredors.

Ara encara toca pujar dos altres cims. El Puig del Llop i el Puig Tifell. Amb la qual cosa haurem deixat enrere les parts més costerudes de la prova, tot i que fins a un parell de kilòmetres abans de tornar a Llançà ens espera un continu puja i baixa passant per cims menors. Com si els Pirineus volguessin dir l'última abans de capbussar-se definitivament al Mediterrani.
Dos kilòmetres de baixada agraïda, com s'ha dit, i entrada a Llançà, on encara caldrà córrer uns altres dos mil metres, ara ja per asfalt, fins a retornar a la plaça Major. Poc abans que caiguin les primeres gotes d'un altre bon i continuat xàfec.
Malgrat el temps, bon ambient, gran paisatge i molt bona organització.

MITJA MARATÓ DE MUNTANYA DE L'ALBERA
DATA: 19 de GENER de 2014
KMS: 22      DESNIVELL: +1000 mts
TEMPS: 2h 48'

Crònica de l'Alba

Amb una fresqueta que tan bon punt ens movem deixarem de sentir, les quatre o cinc centenes de participants retem homenatge a Martí Gil, fundador del C.E. Collbató i persona molt vinculada a les activitats esportives de la població montserratina. L'ex-regidor d'esports se'n va anar el dia que celebràvem la seva Portals i avui se'l recorda des de la també seva Cursa de l'Alba.

Aquest cop em situo al darrera i surto amb calma. Seran 24,3 km amb un desnivell que supera de llarg el miler de metres d'ascensió. Força més kilòmetres dels que mai he corregut. 

Primers compassos pels carrers de Collbató

Mitjana del tram d'asfalt vora el 7%, però aquesta rampa ho supera de llarg.

Sortida ràpida, tanmateix, condicionada en part per no arribar excessivament endarrerit al tradicional tap que es fa en arribar a les escales de les Coves del Salnitre. Aquí s'abandona la carretera que en forta pujada ens hi ha atansat, i comença un corriol estret que obliga a anar en filera. 

Un rere l'altre. 

De seguida el camí s'enfila decidit buscant les altures montserratines. Es corre i es camina, sempre a remolc del que faci qui tens al davant i al mateix temps obligant a qui tens al darrera. Com en una carretera els cotxes un dia de circulació densa i amb línia contínua. En part potser gràcies a això no rebentarem més a dalt, però això només ho saben els que obren cursa, que poden seguir el seu ritme lliurement. 

La pujada sembla que s'hagi d'acabar en més d'una ocasió. Però un cop i un altre, rere un revolt amagat, la vista topa amb un nou tros de muntanya poblat per un reguitzell de corredors, que com una processó de formigues de colors, remunten la muntanya. 

Formiguetes de colors :)

El Monestir de Montserrat, vist des de les escales dels pobres.

Quan finalment s'arriba al pla de Sant Miquel, avituallament i baixada amb força pendent fins el Monestir. I per formigó, que carrega les cames de mala manera. A partir d'aquí, encetem la tortura del dia. Remuntar les escales dels pobres fins el pas dels francesos. Graons irregulars per a més INRI, mai millor dit, ens deixen mig morts en una petita esplanada on hi ha situat un nou avituallament. Beure una mica i renéixer, gràcies en part a una de les motivadores cançons que, curosament seleccionades prèviament, m'esperonen des de l'auricular per afrontar un tram de corriol, un xic més còmode. 

Fins que encavalquem el camí que ve de Sant Joan i que en poca estona ens mena a l'ermita de Sant Jeroni. A partir d'aquí, novament escales fins a fer cim. Els màquines que van al davant ja baixen i ens impressionen quan els creuem, d'igual manera, suposo, que ho farem nosaltres en breus instants amb els que venen per darrera. 

Dalt de tot, una ràpida llambregada per admirar l'entorn abans de començar el descens. 

El descens és un primer moment còmode i, tot i alguna remuntadeta i una baixada molt dura de formigó dretíssima, semblaria que ja s'ha acabat el més dur. En part és cert, però el tram final ens reserva un terreny feixuc, tècnic i irregular, on no hi ha alternativa entre les roques fixes que fan ensopegar i les pedres soltes que fan relliscar. I tot això amb els músculs i les articulacions de les cames ja ben madurets. 

Des que entrem als últims quatre kilòmetres ja s'albira Collbató, i, empès per l'eco montserratí, fins i tot se sent la remor dels altaveus de la línia d'arribada. En aquest tram ja hi ha força gent esperant per animar els seus i els altres, cosa que s'agraeix moltíssim.

Al pas pel llençol, els 'locals' ja sabem que això està fet.

Evito in extremis una caiguda de morros i pateixo una bona rebrincada, fins que finalment accedim a un tram de corriol abans de trepitjar el maleït asfalt que es fa sentit quan hi xoca tot el cos. Al final 2h51' i l'objectiu de baixar de tres hores assolit. Ara, coneixent-la, a millorar temps en edicions futures. I salvats els mobles, a centrar-se en la bicicleta, deixant el córrer aparcat un parell de mesos. 

Martí Gil i Albiol, D.E.P.

MMP en 10 km (Cursa atlètica Vila d'Esparreguera)

A falta de corroborar-ho amb algun diploma quasi antidiluvià, diumenge dia 5 vaig batre la meva millor marca personal (MMP) en una cursa de deu mil metres. Decidida la participació a última hora, per aprofitar el bon moment i mirar de registrar un temps que em permeti guanyar algun calaix en curses multitudinàries. La Cursa Atlètica Vila d'Esparreguera, a més, estava ben situada en el calendari, just una setmana abans de la Cursa de l'Alba. L'objectiu, baixar tot el que pogués dels tres quarts d'hora.

El traçat, un xic duret, amb més desnivell del que és habitual en 10km urbans, però amb molt bon ambient i una participació que permetia al mateix temps motivar-se i no agobiar-se per aglomeracions. Aquest tipus de proves són un pèl agòniques, ja que es tracta d'anar el més ràpid possible al llarg de tot el recorregut. Com pujar un port en bici sempre 'amb el ganxo', sense descans de baix a dalt.

I l'asfalt deixa bastant més tocat que no córrer per muntanya. Les articulacions, els bessons, i en general el cos triga més a recuperar-se que no quan es corre per terrenys més tous, o quan se surt en bici. Al final, molt content per l'objectiu complert amb els 43'27".