Aspin + Hourquette d'Ancizan + Le Tour

7 de juliol de 2013

Aquesta vegada he encertat de ple on veure passar el Tour. Unes cerveses en una nit estelada, després d'haver pujat el Tourmalet i la pròpia Hourquette en sentit "contra-cursa". Un gran ambient de festa al port, i fins i tot petits focs artificials. Al matí, ha sigut obrir la tenda i trobar-me les muntanyes amb aquella llum de primera hora i m'han entrat unes ganes terribles de menjar-me-les.

Espectacular paratge, només obrir la cremallera de la tenda.

Deliciós descens mentre la bucòlica Hourquette d'Ancizan es va despertant, i amb ella la munió de tendes d'acampada, furgonetes i caravanes. Arribat a La Payolle, enfilo cap al col d'Aspin per la seva banda més suau, que el Tour sol catalogar com a segona. Són els darrers cinc kilòmetres els que es mantenen sempre entre el 7% i el 9%. El dia és magnífic i el Pic de Mieidia de Bigòrra (Pic du Midi en francès) treu el cap altiu sobre les muntanyes súbdites properes. 

El Pic de Mieidia de Bigòrra 

Al Col d'Aspin

Coronat el col d'Aspin, descens espectacular i tècnic, pel vessant més dur, que el Tour cataloga com a primera categoria perquè no és més llarg, que si no, seria un Hors Categorie en tota regla, ja que té uns percentatges molt exigents.

Bona senyalització

Finalitzada la baixada, arribada a Arreau i curta remuntada fins a Guchen, on m'espera el meu germà, que ve de veure l'etapa del dia anterior a Ax 3 domaines.

Arreau, cruïlla de colls i de rius.

L'inci de la Hourquette. 

Ens reunim al voltant dels cafès, abans d'atacar, molt dolçament, la Hourquette d'Ancizan, l'últim primera categoria que pujarà avui el Tour de França. Pugem molt xino-xano, xerrant, fent fotos, i rient.

Sympa!

Grans vistes sobre la vall de Saint-Lary

Pugem tan tranquils que a dos kilòmetres de coronar, començo a intuir què passarà. I, efectivament, el meu germà, un pigmeu de talla Purito, més fresc que una rosa, decideix que toca jugar als ciclistes, i acceleració per aquí, palet per allà, aconsegueix treure'm de punt. I a sobre el públic esperonant-lo. Graciosets...
Però bé, molt bé, molt divertit.

Primera cervesa al bar de dalt del coll. I descens cap al cotxe, estratègicament situat just en un punt on els ciclistes hauran de remuntar sobtadament prop d'un kilòmetre gairebé al 7%. Un bon lloc on veure com baixa aquesta gent i la força que tenen per arrencar quan la carretera torna a picar amunt.

El vessant per on baixaran és molt més diàfan que el que hem pujat

A més, al costat d'un riu on refrescar-se i d'uns bascos que acaben convidant-nos a un gran plat de paella. Els bascos, la millor afició del món.

Dan Martin, camí de la victòria a Banhères de Bigorra

I per basc, Haimar Zubeldia, que s'atura davant nostre i es permet uns emotius minuts amb la seva família i grup d'amics.

Haimar, amb la família i amics. 

Tourmalet. Un minut per any.

Neu de juliol al Tourmalet

Route barrée.

Aprofitant l'escapadeta que miro de repetir cada any al Tour de França quan passa pels Pirineus, li faig una visita a aquest meu amic. I van set. En aquest cas, la quarta pel vessant de La Mongie. Val a dir que ni que hagués volgut pujar-hi des de Luz hagués estat impossible. Route barrée. L'accelerat desgel que tant de mal ha fet a les valls pirinenques, entre elles la Val d'Aran, ha destrossat la carretera de Luz a Barèges, que ha quedat absolutament isolat, ja que les autoritats han decidir tallar la circulació des del mateix coll. 

Però en qualsevol cas, la decisió de pujar des de Sainte Marie Campan està condicionada per l'etapa de l'endemà del Tour de França. He plantat la tenda a la Hourquette d'Ancizan, el darrer port que franquejaran abans de la meta de Banhères de Bigorra, i he quedat ben embriagat de l'ambient que ja s'hi respira, amb més de vint-i-quatre hores d'antelació.

L'inici del descens de la Hourquette, un dia abans del pas del Tour.

La primera norma està per saltar-se-la, la segona més val que no. Vive Le Tour!

Així, baixo la Hourquette i recorro el que serà el final d'etapa de demà, fins a Sainte Marie, on, abans de començar l'ascens, punxo la roda del darrere. Sempre emprenya, tot i que no em puc queixar. No he punxat en cap marxa de les que he fet aquest any, i a més, avui ho faig a peu de port. I a més, en un port tan transitat per ciclistes i acompanyants que em permeten reinflar amb una bomba de peu i posar els vuit kilos de pressió a la roda, cosa que amb la manxa de mà seria impossible. 

Carregar bidons a la font de Sainte Marie de Campan és tradició.

Punxada a peu de port. 

Aquest any vull provar de millorar el temps de fa quatre anys, quan vaig pujar en 1h 29'. La miqueta d'explosivitat que m'ha aportat córrer a peu a l'hivern més el fons acumulat després de les grans marxes pirinenques semblen un bon còctel per a intentar batre'm a mi mateix. Tampoc no és cap quimera, ja que n'hi hauria prou de pujar a més de 12 km/h de mitjana, però també és cert que arribo una mica passadet de rosca.

El problema de la Tormaleta (com s'anomena aquest coll en occità), és que els primers kilòmetres són molt suaus i després de cop el pendent s'enfila de valent i ja no decau fins dalt de tot. Són aquests primers compasos els que enganyen les estadístiques i baixen el pendent mitjà fins a un molt poc de fiar set i escaig. En realitat a partir de Gripp el port s'endureix de mala manera. 

A partir d'aquí s'acaba la part bucòlica i la cosa es posa seriosa. 

Especialment, a partir de la infernal recta de les galeries, que es manté per sobre el 10% i ja fins a coronar, sempre en el 9% de mitjana. És aquí a les galeries on se m'escapa l'objectiu. La renda obtinguda en la primera part s'eixuga kilòmetre a kilòmetre sense remissió. 

La zona de les galeries, al 10%

Pas per La Mongie i a afrontar l'última part, on ressuscita l'alegria al pedalar i encara torno a fer càlculs. Just per guardar, un cop més, un record inoblidable d'aquest pas entre muntanyes convertit en Olimp del ciclisme. Malgrat que el temps aquí dalt no té res a veure amb el que he deixat a la vall; boira, vent fresc i neu, molta neu encara. Al final, una hora i trenta-tres minuts. És a dir, quatre minuts més lent, quatre anys després. I la sensació inexplicable que tant m'omple quan sóc aquí dalt. 

La foto del meu setè Tourmalet, també és de rigor. 

Cal abrigar-se per la baixada. 

Visita de rigor al bar i als seus records de la història del Tour, on demano fulls de diari vells i cap a baix, que encara toca remuntar els primers kilòmetres de l'Aspin per pujar altre cop la Hourquette d'Ancizan per la banda que el Tour la baixarà. Abans, però, assaboriré una Leffe a Campan. 

I això és el final del descens (per mi ascens) de la Hourquette. Beaucoup de monde!

Canal du Midi (Etapa 3: Carcassona - Le Somail)

DIMECRES, 10 D'AGOST: CARCASSONNE / LE SOMAIL | 66 KM

La ciutadella medieval de Carcassona vista des del canal     

Avui ha estat el dia d'ella. Tot i que ahir a la nit, la Jud no tenia clar com estaria avui, per com havia arribat de cansada a Carcassona, surt com un tret, i cobreix en un tres i no res la distància que ens separa de Tresbès, una tretzena de kilòmetres. Una curta parada per admirar el poble, port important des de l'obertura del Canal i que segles abans havia estat arrasat per les tropes de Simon de Montfort. I després, més del mateix. Ella va a mil per hora (bé, vint, però ja és molt, tenint el compte el terreny) i jo al darrere.   

Tresbès (Trèbes en francès)

Després de Tresbès trobem una triple resclosa que salva un desnivell de gairebé 8 metres. La idea avui és pedalar més de la meitat de l'etapa abans de dinar, a diferència d'ahir que vam parar a Castelnòu d'Arri bastant en la primera part, però qui podia passar de llarg un indret com aquell! Així que fem via cap a La Marselheta. Sis kilòmetres més endavant atenyem la resclosa de l'Aiguille i entrem en país vinícola. Mitja dotzena més de milers de metres i ens asseurem per fi a menjar, al port, pont i restaurant de La Redòrta.

El port de la Redòrta

Així que avui dinem quan toca, però no el que toca. Menú completet, amb pizza inclosa, vinet rosat, postres. A fora la calor pega - està augmentant a mida que ens apropem a la Mediterrània i els núvols del primer dia són ara cars de veure. Fóra el moment d'anar cap el cotxe i engegar l'aire condicionat per seguir viatge, però, ups, si anem en bici!

Després que el dinar no se m'hagi posat gaire bé, ha estat ella la que ha acabat animant-me en l'última part de l'etapa, que a mi se m'ha fet bastant feixuga. Contenta d'haver sortit de dubtes i d'haver-se convençut del que li deia ahir a la nit, que cada dia és una història, i que de vegades, si ens hem alimentat bé i descansat prou, després d'un dia esgotador experimentem un sorprenent augment de forma.

El terreny que separa la Redòrta del Somail és de corriol estret en un primer moment. Després, passat la localitat d'Omps, que obre la porta de l'Aude vinícola, es fa difícilment ciclable i és per això que trobem una alternativa asfaltada al marge del canal. És un tram més còmode per a pedalar, però en abandonar els arbres de ribera, també queda desprotegit de la inclemència del sol de les tardes estiuenques. Un cop tornem a resseguir estrictament el canal, arribem sense més al Somail. Important port que té multitud d'ofertes gastronòmiques i d'allotjament, i fins i tot nocturnes.

Canal du Midi (Etapa 2: Avinhonet de Lauragués - Carcassona)

DIMARTS, 9 D'AGOST: AVIGNONET LAURAGAIS / CARCASSONNE | 71 KM

Sortint d'En Jouti, la Gîte d'étape

Abandonem la casa després d'esmorzar ben acompanyats per la mestressa, que ens remarca que el poble està agermanat amb Avinyonet de Puigventós, a l'Empordà. I parlem una mica de l'occità i el català i aquestes coses.
Avui la ruta ens reserva molts racons interessants, alguns d'especial bellesa, com el port de Castelnòu d'arri (Castelnaudary en francès), d'on és la imatge que obre aquesta crònica. Però abans ens hem d'arribar a un indret d'importància cabdal en aquest canal.
El Seuil de Narouze és... un col!! No és broma, no. Amb 189 metres d'altitud, separa l'Alta Garona de l'Aude i un cop coronat, tot és baixada fins el Mediterrani. Si fins ara veníem fent un 0,5% o menys de pendent ascendent, ara serà de descens.

Aquí cada gota d'aigua decideix si va a l'Atlàntic o al Mediterrani

Diu la llegenda que Pierre-Paul Riquet el cervell constructor del Canal du Midi, coneixedor dels terrenys per on davallen les aigües que provenen de la Muntanya Negra, va veure caure voleiant una fulla i en el precís punt on va tocar terra va fixar la divisòria d'aigües. Gràcies a salvar aquest coll, els francesos van guanyar una monumental via de transport de costa a costa sense haver de vorejar la Península Ibèrica. Que no és poc! A finals del XIX, amb l'aparició del ferrocarril, el canal va entrar en desús.
Aquest collet introdueix una diferència important per als cicloturistes. S'ha acabat l'asfalt. A partir d'aquí serà pràcticament tot terra. De vegades bona pista i de vegades corriols, i sovint amb emprenyadores arrels i branques que anar esquivant o trepitjant.

Abans, però, parem a Castelnòu d'arri, que ens ha entrat gana. Al mateix port, hi ha una terrasseta d'un local dels que aquí en diuen Bar à vins. Com el seu nom indica, fan taules que es poden ben acompanyar amb copes de vi, que amablement aconsellen. A la foto es pot observar el tiberi que ens vam endossar. Què?! Anem en bici, però també estem de vacances.
Seguim camí, podríem dir que panxacontents. Tot i que la guia que seguim ens proposa desviar-nos del canal i seguir per carretera per visitar l'Abadia de Sant-Pàpol, nosaltres seguim fidels a l'aigua i ens arribem a Bram. Al poble visitem una farmàcia a comprar les quatre coses que va manar el doctor ahir. Un súper, i un cafè.

Tornant al canal, més camps de gira-sols. N'està ple. Ens queda el tram més, diguem-ne entretingut, del dia. El camí esdevé la major part del temps corriol, on les arrels del plàtans són contínues i ens recorden cada pocs segons que fa dos dies que portem el cul enganxat a un selló. Trobem un grup nombrós amb qui ja vam coincidir ahir i que anem retrobant durant l'etapa. Anem fent, ritme alegre. És la part que podríem definir com a més "betetera" del viatge, tot i que li podem posar moltes cometes.
Al final, arribada a Carcassona, on ens esperen dutxa, un bon sopar ara sí amb pasta per carregar hidrats, i una agradable passejada pel canal a peu, on poc a poc van apagant-se les llums dels petits vaixells que hi ha ancorats. 

Canal du Midi (Etapa 1: Tolosa de Llenguadoc - Avinhonet de Lauragués)

DILLUNS, 8 AGOST: TOLOUSE / AVIGNONET - LAURAGAIS | 50 KM

Tolosa. Prop de l'estació. Tot a punt.

Sortida de Tolosa a primera hora de la tarda, després d'haver fet el viatge en cotxe. Iniciem camí rumb a la Mediterrània. Un servidor, que es pren uns dies de ciclisme diferent, carregat amb l'equipatge a les alforges i d'il·lusió perquè la seva companya, poc habituada al noble esport dels pedals, està motivada a viatjar durant quatre dies sense més propulsió que les pròpies cames. Valentia amb majúscules.

Ens dóna la benvinguda una tarda amb nuvolositat variable. Sortim de la urbs per la riba dreta del canal (millor condicionada) tot i que durant la major part de l'etapa es recorre la riba esquerra per terreny asfaltat. Són els moments delicats de presa de contacte, amb aquell neguit de com anirà això.

Encara ho estem definint quan veig com incomprensiblement la Jud perd el control i se'n va de lloros contra el terra. Kilòmetre 12 i ja l'hem liada. Com? Per què? Per una abella, que se li ha posat sobre el maillot. De resultes, sengles bons cops al colze i al genoll, amb unes ferides que no acaben de fer bona pinta. Doncs sí que anem bé. 

Com si fos una professional del Tour decideix continuar un cop hem desinfectat i tapat una mica les ferides. Li fa mal però no li destorba el pedaleig.

La jornada d'avui ens ofereix un bon tast del que és el canal. Les primeres rescloses, el traçat vorejat pels plàtans que garanteixen ombra, els vaixells que creuen de l'Atlàntic al Mediterrani, o viceversa, seguint el curs del que en occità s'anomena Canal de las Doas Mars, o de miègjorn. Els gira-sols són la constant paisatgística del dia d'avui. Milers i milers d'aquestes simpàtiques plantes han florit a banda i banda del canal.

Poc després de Montgsicard passem la bonica resclosa d'Ayguevives i ens apropem a Montesquiu de Lauragués. Som al kilòmetre 30. Estem animats. Malgrat l'inici accidentat portem un bon ritme, el que volíem. El canal ens va sorprenent en diferents raconades. Més tard, superem Gardog i Renevila, abans d'arribar a Avinhonet, població on farem la primera nit. 

Avinhonet, al fons

UNA MICA D'HISTÒRIA

Avinhonet de Lauragués domina la vall de l'Hers. El seu castell va ser seu d'un tribunal d'inquisidors durant la croada dels catòlics contra els càtars. Mort Gregori IX, que havia decretat una treva, la Inquisició es torna encara més intolerant. La nit del 28 al 29 de maig 1242, Pèire Rotger de Mirapeis va assaltar amb una cinquantena d'homes el castell d'Avinhonet matant els inquisidors. El fet va marcar l'inici d'un aixecament general al Llenguadoc contra el rei dels francs.

Nosaltres hi arribem abandonant el canal i prenent una carretera a l'esquerra de la resclosa d'En Borel. Ens hem d'aturar en un pas a nivell i entrem al poble buscant l'indicador de la gîte d'étape on havíem reservat. Resulta que quan el trobem ens indica el camí per on hem vingut, és a dir, que queda a l'altra banda del canal i no en el mateix poble. Truquem i quedem d'acord amb la propietària que primer anirem a sopar (ja són les 19h i els horaris aquí no perdonen). Mentre esperem que ens facin les pizzes, arriba el metge que han trucat des de l'establiment. Una desinfecció més a fons, unes gases adhesives, i la tranquil·litat de saber que les ferides estan controlades. Total, ens bufa 33 euros. Pagui trenta-treesss...

Després de l'àpat refem el camí fins el canal, que travessem i remuntem durant prop de tres kilòmetres de pujada la carretera que mena a la casa de camp on dormirem. Hi arribem quasi de nit. Moment de reposar, l'habitació està bé, i la casa acollidora. Estem contents, no excessivament cansats i animats. Malgrat els contratemps hem superat la primera. I la primera podia marcar el viatge.

La Jud vencent un primer dia en què no ho ha tingut gens fàcil!

On mengem:
Pizza Reg' - 3 Avenue - 31290 Avignonet Lauragais - Tél 05 34 66 45 80
On dormim:
Gîte d'Étape En Jouti. A 3 km del canal, prendre la carretera que va al càmping municipal i seguir fins el collet de la foto. La casa és 500 mts més avall. Tracte cordial. Casa acollidora. No fan més àpats que l'esmorzar.
Mme Anne GOYET - 31290 AVIGNONET LAURAGAIS. Tél. : 05 61 81 57 35. Obert d'abril a finals de novembre
annegoyet@orange.fr

Fi de festa a Plateau de Beille

Voeckler aguantant el maillot groc

Escapada al Tour de France - DISSABTE, 16 de juliol - Plateau de Beille

Després d'un trasllat més llarg que no havia previst, vaig aconseguir plantar la tenda en un càmping a les tantes, als afores d'Aix. Afortunadament eren una mica flexibles respecte els horaris de cuina francesos, que ja em veia amb uns fruits secs com a única ingesta després dels dos Tourmalets. 

Última etapa dels Pirineus, dissabte i a prop d'Andorra. Resultat, el que a Luz Ardiden eren bascos aquí són catalans. Encara que hi ha gent de tot arreu.

L'etapa que havia de veure una mica més dinamitada la carrera, amb sis ports, no molt durs fins a aquest últim, però un puja i baixa continu, en definitiva. Doncs no, altre cop toca veure'ls passar junts. 

Sort de Samuel Sánchez, a qui hem tingut l'oportunitat de veure destacat, tot i que aquest cop no li ha servit per a fer-se amb l'etapa.
El més interessant en aquests casos és centrar-se amb l'ambient, festiu, de l'afició que mou aquest espectacle arreu. No hi ha un esdeveniment esportiu a tot al món capaç de combregar tants espectadors en directe.
I en l'ascensió en sí. Un port molt dur al principi, que després modera tot i que tampoc no molt i no té fins als darrers tres kilòmetres la part assequible que permet gaudir de les belles panoràmiques d'alta muntanya que ens hem guanyat.

Una anglesa engrescada perquè aquest ha tocat God save the Queen

I una baixada difícil d'oblidar. Mentre anava fent entre els altres aficionats ciclistes em va passar Cyril Gautier de l'Europcar, amb un compant al darrere. Vaig veure que parlaven amb una moto de l'organització i que es posava a obrir camí. Em vaig llençar darrere d'ells com no he fet mai, i uf, quin plaer!

Fins a poc abans d'arribar de nou a Les Cabannes, on vaig tornar al planeta dels ciclistes humans, en trobar-me amb aquesta acumulació d'aficionats.

altimetria de Plateau de Beille (ramacabici)

Vídeo de Perico Delgado en què sortim, quan començàvem a pujar: