Montserratina. Quan el vent s'endugué la temporada 2012

Com cada any, moltíssima gent pujant a Montserrat

Realment no era un dia per sortir amb la bici, i menys per carretera. Ratxes de vent de fins a 75 km/h que en més d'una ocasió ens van fer patir per mantenir l'equilibri sobre les rodes de la primeta. Davallada notable de les temperatures, per sota dels 4ºC a les 10h del matí, set graus menys que el dia anterior. Tot i així, la Montserratina és una tradició, que s'esdevé cada any l'últim diumenge d'octubre i que serveix per tancar la temporada de la majoria de clubs cicloturistes. 

Grups i més grups al pas per Monistrol

I tenint-ho tan a prop... Així que corbes de Collbató avall per arribar a l'esplanada de l'aeri i encalçar aquí la c55 fins a Monistrol, on he quedat, previ pas per la màquina de cafè d'un dels bars per escalfar una miqueta el cos, que ja s'ha quedat fred en aquest petit tram.

Dia fred i ventós, però cristal·lí

A més, avui estreno bici. Bé, no exactament. Fart d'esperar una oportunitat que no arriba per a canviar-la, l'he modificada. Em trec de sobre el triple plat, que ja tocava i el reemplaço per un compact. A Montserrat ja en gaudeixo, el 34 és el punt d'equilibri perfecte entre el 30 i el 39 que feia servir fins ara. El 50, en canvi, de moment trobo que em queda curt. També he jubilat l'antic manillar i l'he substituït per un de més modern, també tipus compact, amb la corba més tancada i les manetes més a prop, i la potència també nova. 

Així que, cofoi amb les millores de pobre, iniciem la pujada xino-xano, sense pressa però sense pausa, que abans de les 10h hem de ser dalt. Recollim el pin commemoratiu - ja en col·lecciono uns quants - i baixem no sense abans saludar l'únic conegut amb qui em creuo, l'incombustible Àlex Roca, de la Pobla. 

El marc de la Montserratina oferia aquest any un aspecte immillorable.

En la baixada, trenquem per la pista de la Calzina cap a Marganell, on tombem cap a Castellbell i el Vilar, i coincidim altre cop amb l'Àlex i el Frederic de La Pobla de Segur, per atansar-nos altre cop a Monistrol, on ens separem. Jo refaig el camí per les corbes de Collbató, vencent un vent terrible a la sortida d'alguna d'elles. 

Volta de 180 km a la Vegueria Penedès

Les vinyes del Penedès, amb el teló de Montserrat.

Inesperat (tenia pensat anar a caminar amb un amic que s'ha lesionat) i improvisat llarg recorregut que, si fa no fa, encercla les comarques que reivindiquen la Vegueria Penedès. Una vasta extensió de terreny amb les vinyes com a dominant, que va de Montserrat al mar, i, en el cas que us explico, viceversa.

Primera part suau, sempre amb tendència a baixar, fins a Martorell. Remuntada pels falsos plans de la carretera de Gelida, un clàssic del cicloturisme, on el pas de grups de ciclistes és una constant, especialment en diumenge. Pas per aquesta població i davallada fins a Sant Sadurní d'Anoia. A la capital del cava m'encigalo i en comptes de seguir fins a Vilafranca, em trobo als peus de la pujada als Cassots, així que cap amunt s'ha dit. 

Entrada a Sant Sadurní d'Anoia

Superat aquest coll de cinc quilòmetres, vaig a petar a la N340, la carretera de l'Ordal. La prenc en direcció a la capital penedesenca, ara sí, però hi passo pels exteriors. He decidit que, ja que he arribat fins aquí, faré una visita a un dels indrets més pintorescos de la zona: el pantà de Foix i el poble de Castellet i la Gornal, on aprofito per fer parada i fonda. 

El castell de Castellet i La Gornal, sobre el pantà de Foix

El mar, des de Calafell

Tan a prop del mar, tan a prop del mar... Au, i per què no? Seguim. Carretera del pantà fins a Cubelles i ressegueixo la línia de costa, amb un empipador vent de cara. Cunit, Calafell i El Vendrell, ja en comarques tarragonines. Déu n'hi do, si m'he allunyat. Ara convé ja anar tornant. Enfilo la carretera de Santa Oliva fins a Sant Jaume dels Domenys.

Vent a favor

El compta-quilòmetres marca 120, així que deixo el coll de les Ventoses per una altra ocasió, i prenc la carretera de La Múnia cap a Vilafranca. Seguint els consells que m'han donat fent un cafetó, trenco per un camí asfaltat que mena a unes bodegues, i d'aquí a Pacs del Penedès. Segueixo entre vinyes i finalment surto de nou a carretera, ara cap a Guardiola de Fontrubí. 

Sempre entre vinyes

Un rètol m'avisa aquí que 34 kilòmetres em separen d'Igualada, així que li faig cas. En principi, la idea era seguí fins a Fontrubí, i d'aquí a Sant Joan de Mediona. M'estalvio un bon tram de pujada, doncs. El problema de l'opció que prenc, comprovo més endavant, és que reculo fins el Pla del Penedès, i després no queda altra que la C15, vetada a les bicicletes. En conseqüència, he de seguir per la via 'pestossíssima' de servei.

Tampoc no m'escapo d'una estona de pluja i així arribo a Capellades. M'atanso a Castellolí, on paro a 'repostar', i afronto el coll del Bruc per remuntar fins a la falda de Montserrat. Al final, un itinerari de 181 km teixit literalment sobre la marxa.

Sortida realitzada diumenge, 14 d'octubre de 2012

Montserrat. A falta de mans, bones són cames.

A la Miranda de les Magdalenes. La Inferior en primer terme i St. Llorenç del Munt i el Montseny a l'altra "riba" del mar de núvols.

Ermita de Sant Joan (dre.) i ruïnes de Sant Onofre (esq.)

Continua la recuperació del cop al canell que em vaig fer a l'Étape. Són els lligaments, però curarà sol, m'assegura el trauma. Així que després de passar tota una setmana absolutament parat, el cos em bull i surto a fer una caminada per Montserrat. És llarga. En no ser circular, estalviaré els detalls de logística personal. Així, el que es descriu aquí és el tram que, sortint de Collbató arribarà fins el Refugi Vicenç Barbé, creuant a cara Nord per resseguir-la pel gr i tornar a cara Sud pel coll de Porc. La ruta acumula força desnivell. No sé quants quilòmetres deuen sortir, però calculo que entre una quinzena i una vintena. Jo m'hi estat unes cinc hores i mitja, parades incloses. 

Al tram d'escales, pujant cap a Santa Magdalena

Començo enfilant pel camí Vell que surt de bifurcació (dreta) que trobem al camí de Collbató a la Vinya Nova. Ignoro les incorporacions de les dreceres dels Graus i la de Fra Garí i a mig camí abandono la via, que fins fa un parell de segles era l'accés principal al Monestir de Montserrat, i em desvio cap a l'ermita de Sant Joan, a 1019 metres d'altitud, amb la qual cosa el desnivell positiu superat en aquesta primera hora i poc de marxa és ja de 700 metres.

Seguint les indicacions cap a Santa Magdalena, es passa per les ruïnes del Monestir de Sant Onofre, i superant un tram d'escales s'arriba a l'emplaçament de l'antiga ermita i remuntant un xic més a la talaia de la Miranda, a 1132 msnm, punt culminant de la ruta d'avui. El sol va trencant poc a poc els núvols residuals, dels quals només resisteix una compacta boira que inunda la fondalada entre el Massís de Montserrat i Sant Llorenç del Munt. 

El Monestir de Montserrat, vist des de les alçades.

La baixada l'enceto per un petit pas entre la Gorra Marinera i la Magdalena Inferior, és a dir, entre les dues agulles que es veuen en la foto que obre aquesta crònica. Es tracta de l'escala de Jacob, anomenada així en referència a la que va veure en somnis el personatge bíblic, que arribava fins el cel, i per la qual pujaven i baixaven els àngels. Avui ni àngels ni dimonis, estic tot sol. L'escala desemboca al camí Nou de Sant Jeroni, que prenc cap a la dreta.
Poc després, l'abandono. Uns graons a l'esquerra del camí són la pista per seguir el camí que davalla fins a Santa Anna. Tot seguit, remuntada lleugera per atènyer la bifurcació on s'encalça el gr 172, prenent l'opció de l'esquerra, evitant així baixar fins el Monestir per les Escales dels Pobres, i seguint en direcció al Pla de la Trinitat. Abans, però, cerveseta al Refugi de Sant Benet.

El Monestir de Santa Cecília

Un cop de nou al gr, camí de l'Arrel en direcció a Santa Cecília. Davallada progressiva, per tant, fins el nivell de la carretera, per remuntar poc després per pendents prou drets i situar-me a la base de les imponents parets de cara Nord, sota l'esquena  d'Ecos i Frares.
Sempre pel gr, es van superant rètols que indiquen cap al coll de Can Maçana, ignorant els trencants de pujada a les diverses canals que anem deixant a mà esquerra: Sant Jeroni, Migdia i Miracle. Poc després de deixar enrere el rètol que indica la pujada al coll de Miracle, que trobo pocs metres després de superar un tram amb graons i barana, abandono el gr, per iniciar la pujada al coll de Porc.

El gr 174 segueix sota l'esquena de les parets de cara Nord

A partir d'aquí, de nou pendents drets fins a saltar a cara Sud, a través del coll de Porc. Prèviament s'ha ignorat el trencant cap al coll del Portell Estret o coll d'Agulles. El pas a l'altre vessant de la muntanya em situa en un bosc frondós que comença a tenyir-se de tardor, amb les fulles dels arbres caigudes a terra.
Baixada plàcida, doncs, fins el Refugi Vicenç Barbé, situat al cor de la regió de les Agulles, guardat i amb una part d'accés lliure.

L'étape du Tour, per terra...

MARXA CICLOESPORTIVA L'ÉTAPE
BARCELONA - ANDORRA 224 Km

La bici està per gaudir-ne, justifica un inscrit en no prendre la sortida. M'apunto l'observació per una altra vegada. Les previsions del temps són nefastes. Només l'última, la de la nit abans, obre una porta a l'esperança. Potser ja no plourà durant la segona part de la prova. El que passa és que quan es porta tot l'estiu mentalitzat i preparant un repte com aquest, i les coses no venen com era de preveure, és difícil d'acceptar la realitat. 

El recorregut és idèntic al que va fer el Tour de França l'any 2009. Sortida de Barcelona, on havia acabat l'etapa del dia anterior, i arribada a l'estació d'esquí d'Ordino Arcalís, on Contador li va esgarrapar uns segons al seu rival i company d'equip Lance Armstrong. 

Adéu, Barcelona.

Així doncs, inscrit de feia mesos, preparo seriosament la cita, amb força entrenaments, fregant els 200 km de tirada en solitari en algun d'ells. Surto sota onades de calor. Afronto ports llargs als finals. Miro de disciplinar-me en el menjar. M'obligo a llevar-me més d'hora que ben d'hora. Però no, al final el dia D cau la maledicció: quasi ni una gota en tot l'estiu i avui no ha parat de ploure, però ni un sol kilòmetre!

A l'Arrabassada

És més, plou des del moment exacte de l'inici. Sota l'arc de sortida comença el compte enrere. Deu, nou, vuit segons... i cauen les primeres gotes. La pluja arriba amb una puntualitat que fa paüra. L'Arrabassada, primer escoll, me la prenc amb calma, com no podria ser d'altra; encara queda un món. Plovisqueja. Tot i això, el terra no està gaire moll durant la baixada, i no és fins que arribem a Sant Cugat que capim la magnitud de l'aiguat. Els carrers semi-inundats, les cruïlles perilloses, l'organització absent en semàfors conflictius... 

A Rubí circulo no gaire lluny de dos grups nombrosos que estan molt a prop l'un de l'altre. Sense forçar ni fer el boig vaig escurçant la distància fins que, sense tenir temps de reaccionar ni d'adonar-me, la roda del davant patina en una rotonda i acabo per terra. Tinc un fort cop a la mà i un altre al maluc esquerres. Ara sí que l'he fet bona.

Montserrat, al fons.

Casa meva és més endavant que no pas enrere, així que em dono uns kilòmetres per avaluar danys. En un primer moment la cosa pinta magra. Sento molt de mal en frenar. No puc beure dels bidons, ni amb l'esquerra perquè no puc prémer per fer sortir el líquid, ni amb la dreta perquè no puc aguantar el pes del cos sobre el manillar només amb la mà afectada. Pateixo en els sotracs. M'encomano a sant ibuprofè i la cosa millora lleugerament. Frenar, tot i que és molest, deixa de ser impossible si m'agafo de la part baixa del manillar. 

A la sortida de Terrassa, unes obres obliguen a fer volta. En una cruïlla, un mosso juga amb el mòbil a la moto i els participants tirem en direcció errònia. Quan se n'adona, el policia ha de venir a buscar-nos i ens diu que hem de girar cua. El descuit afecta fins i tot a dos cotxes de l'organització. No us podeu imaginar quina gràcia que fa.

Arribant a Manresa.

Ens apropem a Manresa i per mi arriba l'hora de prendre una decisió. Tampoc estic perdent tant de temps respecte a la previsió personal que m'havia fet, així que a l'avituallament decideixo seguir endavant. Si l'etapa ja és èpica sota la pluja, sense una mà la farem més èpica si cap. I així, de vegades en solitari (ha sortit força menys gent dels cinc-cents que s'havien inscrit) i de vegades en petits grups, van passant els kilòmetres. Súria, Cardona, el Coll del Pi de Sant Just, catalogat de tercera pel Tour, i arribada al segon avituallament, al km 110, a l'entrada de Solsona.

Estan més acostumats a la pluja...

La pluja és intensa. Les muntanyes no es veuen, cobertes per la boira. I ara toca ja entrar en matèria i enfilar cap al Coll de Serra Seca, de primera categoria. En aquest avituallament hi ha una ambulància i em fan un embenat. La veritat és que no les tinc totes de cara a la baixada, molt dreta i estreta, del coll de Serra Seca, i fins i tot em plantejo tirar per la collada de Clarà per sortir a la Bassella i anar a la Seu per Oliana. Finalment, i imaginant el trànsit de la C14, decideixo seguir l'etapa tal i com és.

Totes les opcions d'arribar dins l'horari establert a la Coma d'Arcalís s'esvaeixen en aquest tram. No tant per la pujada, que xino xano es va fent, sinó pels trams de baixada. La velocitat és ridícula. Miro de no embalar-me en cap moment perquè amb la mà així el que no podré és reaccionar en cas d'imprevist. A banda, les bicis de carretera es pot dir que no frenen sota un aiguat com aquest. I suposo que també el record de la caiguda d'unes hores abans fa el seu efecte.

Monument al Tour i final del Coll de Serra Seca. Pluja i boira de cara a la baixada.

A Organyà.

A la baixada de Cambrils a Organyà passo molt de fred. Paro un moment a trucar, ja que part de la família m'espera dinant a Organyà. La tremolor s'intensifica fins que arribo al bar on s'estan. Alegria de trobar-los. La petita que em fa fotos i el bebè, com sempre, portant-se com un sant em dedica una de les seves impagables rialletes. Mig entrepà, una canya i un cigaló per recuperar una mica la temperatura. 

Dia de gossos.

Surto cap a l'avituallament i control de La Seu molt refet, i aquest tram el faig a molt bon ritme. Tot i això ja vaig molt malament de temps. No sé com em deixo convèncer que em facin un nou embenat, així que surto a quarts de quinze cap a Andorra. De fet, a La Seu ja disposo de cotxe de suport familiar, però he decidit arribar fins a l'hotel, que el tenim al km 3 de l'ascensió final a Arcalís.
A la frontera faig lliurament del xip de cronometratge als de l'organització. Això meu ja és de totes totes una excursió personal. No para de ploure ni vol fer-ho, però què més dóna ja. Supero Sant Julià i Andorra La Vella i afronto les últimes rampes de consideració per atansar-me a La Massana. Després ja planeja. Passo el poble d'Ordino i poc després arribo a l'hotel, on, amb l'amabilitat habitual del Xavi i l'Anna, em reben amb una petita ovació.

Faig cara de fred però llueixo un somriure. Ara comença el millor. Una dutxa i un bon sopar per celebrar Sant Miquel amb la família i recuperar les set mil calories cremades en els 214 km que finalment he pedalat, assumint la realitat a poc a poc, i valorant que l'important són els mesos de preparació, l'estat de forma que he assolit, la disciplina auto-imposada. En definitiva, allò que l'important és més el camí que no pas l'indret on mena.

Pel Prepirineu més amagat.

Després d'haver tingut abandonat el bloc tota la temporada, en gran part degut a la feliç estrena de paternitat, reprenc els escrits, motivat per la proximitat d'un gran repte. L'Étape Barcelona - Andorra que reproduirà, d'aquí a quinze dies, l'etapa del Tour de France de 2009.
Pretenc els propers dies fer un repàs al que ha estat per mi un any diferent sobre la bici, amb una intensa preparació de finals de primavera ençà. Començant per la ruta que vaig fer ahir, de 130km i molt desnivell per un Prepirineu desconegut, aïllat, preciós i que paga la pena haver pedalat, encara que hagi estat tants kilòmetres cap amunt.
Retrobats, espero que us agradi.

Ossera, l'excusa per fer la ruta. 

M'hi endinso gairebé a l'aventura. Seguint un rètol temptador, just a la sortida del congost de Tresponts, pel que he passat desenes de vegades en direcció a la Seu d'Urgell o les valls del Valira. Ossera, 39. I no és veu res més que el frondós vessant d'una muntanya. No tinc ni idea de què em trobaré. Només he mirat en un mapa que després pugui sortir a Tuixent per remuntar cap a Port del Comte i tornar a Organyà via el coll de Jou, aprofitant per fer un reconeixement del terreny que a l'Étape ens conduirà des del coll de Serra Seca fins a la C14. 

Espectacular vista, un cop superada, de la pujada a Montant de Tost.

Sortint d'Organyà i travessat el congost, al kilòmetre cinc de la ruta s'inicia l'ascensió a Montant de Tost. De pendent mantingut sempre entre el sis i el set percent d'inclinació. Una successió que sembla no tenir fi de revolts i contra-revolts de ferradura que situa al capdamunt de la muntanya. Després d'un parell de kilòmetres més suaus, abandonem les vistes aèries sobre el Segre per endinsar-nos en la placidesa d'un agradable altiplà. 

Passat Montant de Tost, una sorpresa: la carretera perd l'asfalt i un rètol m'avisa que fins d'aquí a cinc kilòmetres no n'hi tornarà a haver. 

Tram sense asfaltar, amb el Cadí al fons

Els tres primers són de fals pla ascendent i s'hi passa força bé. El final baixa suaument i cal anar amb una mica més de compte. Superat el tram sense problemes, reprenc l'asfalt en una pista molt estreta i que per a sorpresa meva baixa fortíssima, tant que d'haver triat fer la ruta en sentit contrari s'hagués convertit en una dificultat de primer ordre. 

Després d'aquest inesperat descens, s'accedeix al fons d'una vall enclotadíssima i gairebé paradisíaca. Un d'aquells llocs en què malgrat la sequera, encara raja l'aigua, i els camps i els arbres es veuen ben verds. 

La vall de Sorribes, una delícia verda

Aquí abandonaré la carretera que em farà més tard prosseguir cap al Molí de Fórnols, per afrontar la pujada a Ossera. Es tracta d'un petit nucli situat dalt d'un turó i a recer d'una penya, en què predominen, entre la seva vintena d'habitants, els oficis artesanals. Formatges, melmelades... res que em pugui endur a la bici. S'haurà de tornar, doncs. 

De nou a baix, no cal remuntar cap al poble i prenc la desviació cap a Tuixent. És una carretera més o menys planeta fins que falten tres kilòmetres en què comença a picar lleugerament. Arriba el moment de carregar aigua - la de la font de la plaça major raja amb força i ben fresqueta - i fer una cerveseta.

Arribant a Tuixent. 

Coronant el coll de Port

Passat el migdia, la calor s'accentua. Ara toca pujar el coll de Port. No tinc gaires referències, però el propietari del bar del que surto em dona un parell de dades útils: l'altitud del poble i l'altitud del coll. Així doncs surt un desnivell de quasi cinc-cents metres en uns nou kilòmetres. No és molt dur, però millor xino-xano. Em creuo amb un esquirol per segona vegada avui, però com són de ràpids a part de bonics! No hi ha manera de fer-los la foto. 

Els darrers dos kilòmetres piquen una mica més. El Pedraforca treu el cap per sobre les muntanyes i el cap del Verd. Corono i baixo uns quatre kilòmetres fins el trencant del Port del Comte. 

Atansant-me al Port del Comte

En l'últim revolt de descens es veu perfectament la diagonal traçada en la muntanya que cal remuntar fins a l'estació d'esquí. Impressiona. Es veuen un parell de rectes llarguíssimes que s'enfilen sense pietat cap a la fredor de les pistes, desangelades i els edificis del complex. Com són de lletges les estacions d'esquí a l'estiu!

En realitat la pujada, un cop hi ets, no és molt dura, però és que avui ja és l'enèsima... Travesso la urbanització, en què no es veuen pràcticament senyals de vida i baixo cap al coll de Jou i la seva font. Un coll al que arribo baixant! Ja tocava. 

Els vint-i-escaix kilòmetres fins a Cambrils, tot i que són en gran part en baixada amaguen alguna petita trampa. Arribats aquí, enllaço en el que serà part de la ruta de l'Étape. I comprovo que, un cop finalitzat el descens de Serra Seca, trobarem quatre kilòmetres de rampes fins a atènyer el petit nucli de Llinars, que a qui hagi gastat massa o a qui no se'ls prengui amb calma els passarà factura. En part, tenint en compte que un cop es deixa el Solsonès i s'entra a l'Alt Urgell el descens és vertiginós, per carretera estreta i, passat Alinyà, hi ha trams amb el ferm en mal estat i s'han de travessar fins a quatre túnels, curts, però sense il·luminar, un d'ells en corba. 

Part baixa del descens cap a la C14, entre el Coll de Nargó i Organyà.

L'hivern més cru

La carretera de Manresa a Montserrat durant l'onada de fred siberiana.

També és mala sort que, just quan començava a posar-me un pelet les piles, arribi aquesta interminable onada de fred. Després d'un hivern en què l'ós que tenim a dins s'ha manifestat amb més intensitat que mai (he hivernat tant com m'ha demanat el cos). Just començar a cremar torrons, amb alguna que altra sessió d'esport 'indoor', amb la intenció de tornar a muntar la prima o la grossa, de sobte, el fred que no ens ha fet en tot l'hivern ens cau a sobre. És més, el fred que no ens cau mai, que bat rècords, s'abraona sobre nosaltres sense intenció d'abandonar-nos, com a mínim, fins el moment que escric aquestes línies.

Així que tenia pendent aquesta entrada, per a manifestar que l'autor d'aquest bloc segueix aquí, i amb la intenció de tornar a explicar ben aviat alguna que altra cavalcada. 

Però malauradament aquest escrit, que s'havia de quedar aquí, reclama del seu títol el seu sentit més literal. Cruesa la que ens assaltava a mig matí d'ahir a la família ciclista, quan teníem coneixement d'un nou accident, d'un nou atropellament mortal que s'ha endut per davant dos dels nostres, dos de Balaguer. És possible que aquesta sagnia no s'acabi mai, però no deixarem de reclamar més mesures, més control, però sobretot més coneixement i més sensatesa per part dels que (també nosaltres mateixos) agafem un volant. Surti d'aquí l'abraçada més càlida possible als familiars i amics de les víctimes, si és que mai llegeixen aquestes línies, l'abraçada que substitueixi les paraules que no trobo.