La Pallaresa. D'un Cantó, que no de l'altre.

Al pas per Bretuí. 

Estava escrit, que no inscrit encara. Havent mal dormit cinc hores, engego el cotxe mig zombi. Rumb a Tremp, amb molts dubtes. La Pallaresa és una de les marxes que s’ha apuntat a la tendència general d’afegir kilòmetres i desnivell als seus recorreguts clàssics. El traçat tradicional, que vaig completar en dues edicions, anava directament de Tremp a Sort, amb la qual cosa, acomodat en un bon grup, et permetia cobrir gairebé els primers 50 km a una molt bona mitjana. Ara, però, se li afegeix Montcortès, entrant a la Vall Fosca abans d’afrontar el port del Cantó.

Poca gent i molt fina a la sortida.

La grupetta resseguint els primers kilòmetres.

Estava escrit, tot i els dubtes. Molt poca gent per a un recorregut tan exigent. I a les primeres rampes, rodant a cua dels últims grups giro el cap i veig que darrera meu no queda més que un petit grup de sis i ja les motos dels mossos tancant la marxa. Afortunadament, al final fem una grupetta que ens permet arribar a la Pobleta de Bellveí, amb relativa comoditat. A partir d’aquí, excursió personal. Un món per endavant pràcticament en solitari.

El pantà de Sant Antoni ens diu bon dia.

Pocs però ordenats.

Un retrobament agradable evita la soledat. Rodo amb el Josep de La Pobla. Hem coincidit en un munt de batalles similars. Xino-xano arribem al magnífic estany i iniciem el complicat descens cap a Gerri de la Sal, passant pel pintoresc poble de Peramea. Intercanviem relleus remuntant la Noguera Pallaresa, que baixa espectacularment brava. I així arribem a Sort. I comencem el gegant del dia.

Els cims nevats.

L'estany de Montcortès.

El port del Cantó es divideix en dues parts, igual de dures, separades per dos km i mig de descans a l’alçada de Vilamur. Abans d’arribar en aquest fals pla, perdo contacte amb la roda del meu company, i la resta fins a dalt se’m fa llarguíssima. Les bateries baixen sobtadament i s’encenen tots els llums d’alarma. I sabeu què? Que dalt del coll, després de reavituallar-me, giro cua.

No sóc l'únic en girar cua al Cantó.

He vingut aquí a fer un entrenament. Si baixo cap a la Seu, em tocarà sí o sí, rodar en solitari, o en el millor dels casos amb algú que vindrà igual de tocat fins a Coll de Nargó, i d’aquí pujar el llarguíssim coll de Bóixols i rematar amb el de Faidella, abans de baixar a Isona per recórrer la conca de Tremp abans d’arribar. Acabar acabaré, sí. Però com? M’he fet gran. Abans era incapaç d’abandonar les proves, per molt que m’arrossegués. Ara, o he madurat, o sóc més feble de cap. O les dues coses.

Vistes sobre el Cantó des d'Olp.

Altre cop a Sort, em castigo pujant un afegit per la carretera de Llessuí i em regalo unes grans vistes sobre el monstre que acabo de pujar i baixar. Volto per poblets com Olp i Pujalt, fins que m’adono que són les dues de la tarda i encara em falten cinquanta kilòmetres per tornar a Tremp, via La Pobla de Segur, amb un molest vent de cara. En total 159 km i 2500 metres de desnivell positiu, que les cames no haurien acumulat si no hagués mogut el cotxe.

La Llum i la neu

El bony de les Picardes a primera hora

Aprofitant la festivitat de la Llum i un dels forfets del llibre 25 anys de Temps de Neu (quina gran cagada del Tió), escapada a Espot on es fa el que es pot sobre la neu de canons i la poqueta cosa que ha caigut des de dijous passat. No hi havia esquiat mai aquí. L'estació és petita, però les pistes són raonablement llargues. Si es fa d'una tirada, hi ha un desnivell de 1000 mts per negres/vermelles o íntegrament per vermelles.

El Bosc 1 (negra) i La Rampa (vermella)

Neu mitjanament acceptable, pols/dura i pocs fora pistes possibles, amb neu dura. Inici del dia amb temps variable. A estones el sol, a estones els núvols, amb vent moderat. A primera hora la part baixa de l'estació es deixa fer més que no la de dalt. A mida que avança el dia el cel es va cobrint i des de primera hora de la tarda... neva!

Neva de veritat, quin plaer, quant de temps! Al final de la jornada ja es nota sota els esquís aquesta neu nova. Una nevada que ha de continuar dimarts.

 

Al final, 93 kilòmetres (comptant remuntadors) recorreguts durant més de set hores. A les valls, pluja generosa, i un que marxa molt a desgrat.

Un cop de mà per a Certascan

Reprodueixo un crit de socors llançat pel guarda del refugi de Certascan:

Después de 28 años como guarda del refugio de Certascan, la FEEC quiere que lo deje únicamente porque así se lo piden los propietarios de las montañas donde se encuentra.

De nada sirve el pasado? Diploma de la Universidad de Toulouse como guarda de refugio, creador del circuito de La Porta del Cel y por tanto aportando más de 4000 pernoctaciones anuales a la zona, autor de mapas y 2 guías de la zona, realización de 2 webs y 3 videos, una veintena de artículos, monitor de esquí titulado, señalización de caminos, técnico de aludes, diferentes cursos de informática y lo más importante la recepción, orientación, buen trato a los montañeros y óptima conservación del refugio.
Y con los que quiere pactar la FEEC, son los mismos que hace 10 años pusieron un candado a las montañas y dijeron que el refugio es suyo, impidiendo desde entonces el paso a la FEEC, montañeros, parque natural, vecinos, Ayuntamiento, la señalización de los GR, cobrando el doble por el taxi a los montañeros que a los turistas, etc.
Con esta actuación la FEEC perderá la única posibilidad que tiene de seguir en Certascan, el refugio pasará a manos privadas y seguramente ya no lo podremos seguir utilizando los montañeros.
Debido a esta problemática que se nos viene encima a los montañeros, hemos pedido una reunión el Ayuntamiento de Lladorre y yo mismo con el presidente de la FEEC y su abogado para poder explicarle nuestra visión del conflicto. Reunión que no entendemos por qué se nos niega. ¿Por qué no quieren hablar?
Es por eso que escribo en el blog, para que los montañeros podáis expresar a vuestros clubs y miembros de junta la exigencia para que se convoque esta reunión.
Si así os parece enviar un correo electrónico con vuestro nombre y la frase "SALVEM CERTASCAN" a mailto:feec@feec.cat; salvem@certascan.com y a vuestras amistades para que puedan adherirse.

 
[missatge original]

La Bonaigua. Un túnel que mata

MARXA CICLOESPORTIVA LA BONAIGUA. La Pobla de Segur
190 km. 2815 mts. d'ascensió acumulada. (+10 km del càmping a la sortida)

Si l'objectiu era acabar la prova sense patir, no l'he assolit. Hi ha hagut dues marxes per a mi. Una que deixarà un bon record, fins a Vielha, i una altra que no podré oblidar tampoc, des del túnel fins a l'arribada, on patir ha estat poc. L'organització, un luxe, amb gent a quasi totes les rotondes i cruïlles, tot i que ha fallat el líquid dels avituallaments. En quatre dels que he parat només els quedava aigua i no gaire fresca.

Com tota sortida de velocitat lliure, ha estat una mica boja. Un estira i arronsa mirant quin grup és el que s'adapta millor al ritme que em convé. Era important triar les rodes perquè els primers seixanta mil metres piquen lleugera però contínuament cap amunt i el vent bufava de cara. El primer pilot en el que rodo atrapa un pilot més gran que rodava per davant. De sobte, es produeix una megafusió. És impressionant veure dos quilòmetres de carretera amb ciclistes l'un darrera l'altre.

La primera vintena de quilòmetres s'ha fet dura pel neguit de tothom i les contínues arrencades i aturades. Passem per Sort quan portem una hora pedalant i a partir de Rialp la cosa s'estabilitza. Formem el grup una trentena. Ja no es veu cap pilot per davant, tan sols ciclistes abandonats a la seva sort que anem absorbint. Per darrera, tampoc. La segona hora serà més relaxada, tot i que ens plantem a Esterri d'Àneu (km 60) en dues hores, mantenint el promig de trenta per hora.

El recorregut ha anat guanyant en intensitat paisatgística. Sortint d'Esterri ens fan anar per la vella carretera que puja cap a Borén. Una manera, diuen els de La Pobla, de fer més dur el Port de la Bonaigua. Potser no caldria, però estaria bé que fessin passar per aquí la Vuelta a España, perquè la veritat és que la carretera, estreta, té trams en què s'empina força. Recuperem la carretera normal a mig coll, no encara. La calor apreta de valent i les llargues rectes desprotegides van consumint les reserves de combustible.

La muntanya escup en forma de cascades la neu que inexorablement però de forma numantina va perdent la batalla contra l'imperi del sol. Aviat ens atansem al ziga-zaga que mena al refugi dels Ares, on hi ha un primer avituallament líquid en què només tenen aigua. Quatre quilòmetres i mig més amunt, corono el Port de la Bonaigua, a 2072 msnm. La calor aquí dalt no és ni normal.

Al primer tram de baixada, la carretera està fatal, amb sots i bonys, però el perill està ben senyalitzat. Quan arribo a la part més recta, que desemboca a Baquèira, em passa un ciclista molt ràpid i em llanço al seu darrere. El ferm ara està molt bé. Durant tres o quatre quilòmetres volem a entre 75 i 80 km per hora. Mitja hora després d'haver coronat La Bonaigua passem per Vielha. Sense temps de res més rotonda i inici del segon port del dia.

El primer tram, fins a la boca del Túnel, el faig bé, tranquil, però a ritme. La calor és ara molt intensa. Malauradament, l'entrada dins el forat ho canvia tot. En primer lloc, un cop tèrmic de més de vint graus de diferència. De sobte, passem dels més de trenta-cinc de fora a quinze. El canvi em senta fatal. M'adono quan paro a abrigar-me. Els sis quilòmetres de pujada dins el túnel se'm fan eterns, entre el fred i el soroll. Quan abandono terres occitanes per endinsar-me a la carretera que franqueja un i altre cop el límit administratiu entre Osca i Lleida, el temps és més inestable, s'està ennuvolant i el vent pica, com no, de cara.

El primer tram de baixada se'm fa molt, molt feixuc. Després, prop de Vilaller i fins al Pont de Suert, recupero una mica. He trucat la meva companya perquè vingués fins a l'avituallament amb el cotxe, ja que no estic segur de poder afrontar el tercer port. Però la seva presència i uns quants fruits secs, i l'ànim d'altres participants també castigats que decideixen tirar cap amunt, em fan seguir. La primera part encara la faig bastant bé, i crec que he recuperat bastant. Fins a coronar viu el port de Viu, però després del curt descens que mena a les rampes de Perves, arriba de nou l'home del mall per deixar-me del tot estabornit i recordar-me que no, que avui no m'escapo. Corono mort el port de Perves.

Aquesta vegada pateixo fins i tot a la baixada. I els darrers vint quilòmetres, totalment favorables, es converteixen en un quart port. A Senterada he de comprar el refresc que no he pogut assaborir als avituallaments. Arribo a La Pobla molt castigat, després d'un fotimer d'hores sobre la bicicleta. La megafonia crida que arriben més participants i penso quin detall, però és que en l'últim moment em rebassa un grupet que en comparació a mi, sembla que vinguin en moto.

La Pallaresa. Xàfecs, desmotivació i un punt d'honor

MARXA CICLOESPORTIVA LA PALLARESA. TREMP
168 KM. 2550 mts d'ascensió acumulada

A les 4 i cinquanta sona el despertador. L'economia enguany no està per a nits d'hotel, així que dues hores de cotxe fins a la sortida. Tremp es lleva amb el cel cobert, però amb algunes clarianes per on s'ha vist la lluna. Pujant m'he adonat que he oblidat els guants, i amb la previsió de pluges és un tema que cal solucionar. Com que igualment en necessitava uns els compro al club organitzador, la Unió Ciclista Tremp.

XÀFEC

Un dels organitzadors afirma que fins a les dues no plourà. Dos minuts abans de les vuit, hora de la sortida, cauen les primeres gotes. Em poso l'impermeable i les velles fundes per les sabates que potser fa quinze anys que no faig servir. Els més confiats, molts, han de parar sota les benzineres a tapar-se perquè al pas per La Pobla de Segur el xàfec és monumental. La primavera contraataca després dels dies d'anticicló. La marxa es trenca en molts grups i toca anar amb el ganxo massa aviat. L'únic bo és que el pas pels túnels, al fer-los en un grup petit, no fan patir com quan vas en un grup gran. Tinc a la memòria la caiguda que hi va haver fa dos anys en el primer. I la mania de la gent de cridar als túnels, quan s'haurien de passar en silenci i així, a la mínima que hi hagi un imprevist, llavors sí donar l'alerta.

De fet, els túnels aquest cop s'agraeixen, perquè durant uns breus instants ens lliurem de la que cau. Fora plou fort, les rodes esquitxen molta aigua sobre les cares. El pas estret per Gerri de la Sal es fa més perillós que mai. Durant aquesta quasi cinquantena de quilòmetres veiem ciclistes i més ciclistes que van abandonant, reculant en sentit contrari, cap a la sortida. El cap em dona els primers símptomes de desmotivació. I si giro cua?

Arribant a Sort, les primeres clarianes. El coll del Cantó, un dels que m'agraden més dels que he pujat, és noble. No amaga sorpreses, és llarg i dur. Vint-i-tres quilòmetres i vora el miler de metres de desnivell, però si s'agafa un ritme, es supera sense massa complicacions. El paisatge ajuda, els revolts que et situen ara enfront del Montsent, ara cap al coll. Els poblets, Tornafort enclotat i Vilamur, on hi ha un avituallament i, el més agraït de tots, perquè vol dir que ja som pràcticament dalt, Rubió, el poble més alt de Catalunya.

A l'avituallament de dalt del coll, torno a plantejar-me si tornar a enrere. Si ho fes, faria 120 km i hauria abandonat, ara bé, pràcticament tot el que em queda, seria baixada. Si continuo, hauré d'afrontat els 168 km i queden dos colls. Però acabant la baixada del Cantó, ja hauré superat l'equador de la prova. Opto per seguir.

El primer tram de baixada és un fals pla i obliga a pedalar amb ganes. Després sí ve un tram més dret i amb rectes llargues, en què procuro que la bici no passi dels seixanta per hora. Els frens amb el terra i les llantes molles perden eficàcia i cal reduir molt abans dels revolts. Cada cop que premo les manetes grinyolen de mala manera. La banda del port per on baixem, és més irregular. Pujant-la trobes rampes més dures, però també alguna curta baixada. Per tant, nosaltres trobem no tan curtes pujades. Els músculs, amb la humitat i l'aire es refreden molt baixant i afrontar de cop aquestes rampes crema molt les cames.

A mida que avancem en el descens trobem el terra més eixut, però la segona part de la baixada la faig bastant malament. Tinc ganes que arribi el terreny d'entre ports. Desemboquem a Adrall, a pocs quilòmetres de La Seu d'Urgell, i agafem la C14 en el sentit contrari, cap a Lleida. Serà una trentena de quilòmetres els que caldrà recórrer fins a Coll de Nargó, on abandonarem el trànsit per començar a pujar les solitàries rampes del coll de Bóixols.

Només incorporar-nos a la general, miro de seguir un grup que se m'escapa i al mateix temps el parell que intenten seguir la meva roda també perden contacte. Rodar sol en un terreny així es fa feixuc i, per descomptat que, per qui vagi pensant en la classificació implica una pèrdua de temps considerable. Intento regular tant com puc. A trenta, doncs a trenta. Sé que en un grup serien quaranta, però què hi farem. Sortint del congost de Tresponts, veig que s'apropa un grupet mitjanament poblat així que afluixo i els espero.

Com a mínim els quilòmetres que queden fins a Coll de Nargó es fan un xic més còmodes.

DESMOTIVACIÓ

Al pas pel poble ens aplaudeixen força. Hi ha un avituallament. Em trec les fundes de les sabates. L'impermable ja ho havia fet sobre la bici. Ara són dinou quilòmetres de pujada que es fan durs perquè els músculs estan farts de tanta variació tèrmica, la carretera és solitària i el cap està pensant que quan s'acabarà i en si tornarà a ploure. El cel és amenaçador. Miro sobretot de no gastar ni una força extra, però tot i així, quan corono, fart d'abrigar-me i desabrigar-me en funció de l'orientació que pren la carretera i de si el vent dóna de cara o d'esquena, decideixo que fins a aquí he arribat.

Sóc al quilòmetre 120, a una mica menys de la cinquantena de l'arribada, però ja no aguanto ni les baixades. Truco a casa. Esperaré el cotxe escombra amb un altre participant que ha patit una lesió muscular, probablement un trencament fibril·lar. No sé quanta estona estic a l'avituallament. Vint minuts, potser. La bici, recolzada en un pal, cau a terra. Vaig bevent i menjant. No tinc un defalliment, però el cap està entossudit. No en vull més, de bici. Ja fa sis hores que hem sortit. M'abrigo altre cop amb l'impermeable, però està clar que aquí dalt ens agafarà massa fred. Miro la bici de reüll. No se sap res dels últims ni del cotxe escombra, només que venen molt endarrerits. L'escabetxina d'abandonaments i grups fraccionats dels primers quilòmetres ha fet molt de mal.

Torno a mirar la bici, l'aixeco i li dic al company que s'espera que estiguin atents els del cotxe escombra i que em recullin més endavant. Aquí dalt començo a tenir fred. Si de cas, a Faidella, em quedaré al poble, més resguardat, a esperar-los.

EL PUNT D'HONOR

Només començar la baixada torna a ploure, però afortunadament, no passa de quatre gotes. Cinc quilòmetres de descens còmode i de nou remuntar per superar l'últim alt de la marxa, el coll de Faidella. Amb pinyons alts i anar fent, trobo que estic bastant refet. Els paratges que fa una estona em semblaven inhòspits esdevenen ara agradables indrets solitaris. Potser tot el que tenia era la tensió contínua de seguir roda, de no perdre massa de vista la gent. Ara ja sé que el que em queda per fer, arribi fins on arribi, ho faré com qualsevol diumenge que surto sol a rodar. I al cap de poc em trobo baixant cap a Isona, més fresc, amb seguretat. Les cames van recuperant el to muscular, i a la carretera vella que comunica amb Tremp em defenso. Res a veure, però, amb fa dos anys, quan per aquí venia en un grupet i pujàvem les rampes amb el plat gran. A la millor necessitava només parar un moment el món, com es fa en les sortides de grup els caps de setmana, amb els justificats i reparadors esmorzars. Tanta barreta, gel i isotònica...

Quan surto a la general, rodo entre a trenta i quaranta per hora, és el moment de tota la marxa que m'ho passo millor. Fins i tot aguantant l'aiguat que torna a caure. Una tromba d'aigua impressionant, molt més forta que al matí però que ara ja no fa mal, perquè això ja ho tinc fet. Déu quilòmetres travessant una cortina líquida que neteja els mals moments que he passat. Els cotxes que em creuo toquen el clàxon animant. En distingeixo les llums, perquè no es veu res. He de baixar les ulleres i mirar entre aquestes i el casc. Al pas per Vilamitjana la carretera està inundada. Em pregunto si es pot fer un aigua-planeig en bici. Ja rodo junt al canal. Última corba. Deixa de ploure. El pont sobre la Noguera Pallaresa i l'últim quilòmetre, en pujada, fins a l'arribada. Ni rastre del cotxe escombra. Encara són lluny, em diuen. Fa una hora i mitja que he decidit seguir. Dutxa, massatge... ep, no? que ja pleguen, no serà cosa de funcionaris, llavors, si no que a la gent li agrada plegar quan els toca. En fi, no massatge però sí dinar. El que ofereixen en un restaurant proper. Cafè, dues hores de cotxe, nova tromba d'aigua i cap a casa