La Pallaresa. D'un Cantó, que no de l'altre.

Al pas per Bretuí. 

Estava escrit, que no inscrit encara. Havent mal dormit cinc hores, engego el cotxe mig zombi. Rumb a Tremp, amb molts dubtes. La Pallaresa és una de les marxes que s’ha apuntat a la tendència general d’afegir kilòmetres i desnivell als seus recorreguts clàssics. El traçat tradicional, que vaig completar en dues edicions, anava directament de Tremp a Sort, amb la qual cosa, acomodat en un bon grup, et permetia cobrir gairebé els primers 50 km a una molt bona mitjana. Ara, però, se li afegeix Montcortès, entrant a la Vall Fosca abans d’afrontar el port del Cantó.

Poca gent i molt fina a la sortida.

La grupetta resseguint els primers kilòmetres.

Estava escrit, tot i els dubtes. Molt poca gent per a un recorregut tan exigent. I a les primeres rampes, rodant a cua dels últims grups giro el cap i veig que darrera meu no queda més que un petit grup de sis i ja les motos dels mossos tancant la marxa. Afortunadament, al final fem una grupetta que ens permet arribar a la Pobleta de Bellveí, amb relativa comoditat. A partir d’aquí, excursió personal. Un món per endavant pràcticament en solitari.

El pantà de Sant Antoni ens diu bon dia.

Pocs però ordenats.

Un retrobament agradable evita la soledat. Rodo amb el Josep de La Pobla. Hem coincidit en un munt de batalles similars. Xino-xano arribem al magnífic estany i iniciem el complicat descens cap a Gerri de la Sal, passant pel pintoresc poble de Peramea. Intercanviem relleus remuntant la Noguera Pallaresa, que baixa espectacularment brava. I així arribem a Sort. I comencem el gegant del dia.

Els cims nevats.

L'estany de Montcortès.

El port del Cantó es divideix en dues parts, igual de dures, separades per dos km i mig de descans a l’alçada de Vilamur. Abans d’arribar en aquest fals pla, perdo contacte amb la roda del meu company, i la resta fins a dalt se’m fa llarguíssima. Les bateries baixen sobtadament i s’encenen tots els llums d’alarma. I sabeu què? Que dalt del coll, després de reavituallar-me, giro cua.

No sóc l'únic en girar cua al Cantó.

He vingut aquí a fer un entrenament. Si baixo cap a la Seu, em tocarà sí o sí, rodar en solitari, o en el millor dels casos amb algú que vindrà igual de tocat fins a Coll de Nargó, i d’aquí pujar el llarguíssim coll de Bóixols i rematar amb el de Faidella, abans de baixar a Isona per recórrer la conca de Tremp abans d’arribar. Acabar acabaré, sí. Però com? M’he fet gran. Abans era incapaç d’abandonar les proves, per molt que m’arrossegués. Ara, o he madurat, o sóc més feble de cap. O les dues coses.

Vistes sobre el Cantó des d'Olp.

Altre cop a Sort, em castigo pujant un afegit per la carretera de Llessuí i em regalo unes grans vistes sobre el monstre que acabo de pujar i baixar. Volto per poblets com Olp i Pujalt, fins que m’adono que són les dues de la tarda i encara em falten cinquanta kilòmetres per tornar a Tremp, via La Pobla de Segur, amb un molest vent de cara. En total 159 km i 2500 metres de desnivell positiu, que les cames no haurien acumulat si no hagués mogut el cotxe.

Mitja Marató de Muntanya de l'Albera

T'enamores d'una cursa, d'un nou repte, d'un paisatge. Evoques el Pirineu banyant-se al mar, les platges a l'hivern, les sortides i les postes de sol. Idealitzes el moment i minimitzes la distància. Llançà és lluny de quasi qualsevol lloc, però pagarà la pena.
Del núvol platònic al núvol real, als núvols, a les nuvolades, i al xàfec. Ni sortides, ni postes, ni sol. Cap de setmana de regada general a Catalunya. Tan sols una curta treva sense pluja. Oportuna, una finestra que s'obre al moment de la sortida i que no es tanca fins que hauré arribat. Com a mínim els que optem per córrer ens lliurem de la remullada. Els caminadors arribaran xops.

Se surt molt ràpid. Extraordinàriament. Els quatre primers kilòmetres els faig a un ritme que baixa de cinc per minut... i no para de passar-me gent! Primer pel llit d'una riera i després per pista, fins que el traçat canvia bruscament en encalçar un corriol que puja molt dret. Es fa un tap a causa de l'estretor i la majoria el pugem caminant. Tot i que, degut a la inclinació, les pulsacions no baixen gaire.

Podeu trobar un munt de fotos al web
d'aquest gran fotògraf:
Oriol Batista

A l'ermita de Sant Genís del Terrer, prenem una nova pista que puja, més suaument, fins el coll de les Portes. Baixem un kilòmetre per pista fins que trobem una divertida trialera que ens mena a l'ermita de Sant Silvestre.

A partir d'aquí, correm per la part baixa del recorregut. Uns pocs kilòmetres molt agradables en què el camí va saltant capritxosament la riera. La dinàmica es trenca sobtadament en entrar en un corriol més complicat que, després d'un llarg flanqueig, retroba la pista que hem abandonat. Som al kilòmetre 10.

De sobte, una pujada molt forta pel dret que ens fa guanyar un munt de metres en menys d'un kilòmetre, fins a deixar-nos als peus del Puig d'Esquer (606 msnm), punt culminant de la mitja marató. Aquí el paisatge fa ben palès que, tot i ser a tocar del mar, encara som als Pirineus. Baixada molt dreta i un xic complicada fins el Mas Patiràs.

Coronant el Puig d'Esquer.

Abans d'iniciar la baixada cap al Mas Patiràs

Reguerot de corredors.

Ara encara toca pujar dos altres cims. El Puig del Llop i el Puig Tifell. Amb la qual cosa haurem deixat enrere les parts més costerudes de la prova, tot i que fins a un parell de kilòmetres abans de tornar a Llançà ens espera un continu puja i baixa passant per cims menors. Com si els Pirineus volguessin dir l'última abans de capbussar-se definitivament al Mediterrani.
Dos kilòmetres de baixada agraïda, com s'ha dit, i entrada a Llançà, on encara caldrà córrer uns altres dos mil metres, ara ja per asfalt, fins a retornar a la plaça Major. Poc abans que caiguin les primeres gotes d'un altre bon i continuat xàfec.
Malgrat el temps, bon ambient, gran paisatge i molt bona organització.

MITJA MARATÓ DE MUNTANYA DE L'ALBERA
DATA: 19 de GENER de 2014
KMS: 22      DESNIVELL: +1000 mts
TEMPS: 2h 48'

Raquetada de tarda per la frontera d'Andorra.

Projectant l'ombra sobre la neu en les alçades, davant del Monturull.

Excursió de tarda adaptada a uns horaris no gaire habituals en muntanya hivernal, però plenament satisfactòria. La temperatura és uns vint graus superior a la de la setmana anterior [raquetada fins el Puigllançada], i no bufa ni gota, però ni gota de vent. La tarda és, per tant, deliciosa.

Arrenco vora les 14h des de l'estació d'esquí de fons de La Rabassa (2000 m). Ja hi som, pujant en cotxe a l'hivern les carreteres que pedalem a l'estiu. Les primeres passes no tenen cap complicació, ja que es fan seguint l'itinerari habilitat per a raquetes per la pròpia estació i les marques del GRP (grogues i vermelles). Pujada moderada entre els boscos d'aquest paratge fins atènyer en poca estona el refugi de la Roca de Pimes (2171m).

Davallada fins al coll de Pimes (2131m), on s'encreuen diverses pistes i, a l'abandonar el bosc i abastar la solana de Caborreu, una decepció en veure que hi ha bastanta menys neu de la que pensava.

Mirada enrere, sobre la collada de Pimes.

Tanmateix, es pot avançar per la plana sense descalçar les raquetes més o menys sense problemes fins a la collada de les Tines (2201m), just davant del Fontpedrós i amb bones vistes sobre el Cadí. Fa calor, sí, calor. 

De seguir cap a l'est, o sud-est, la cosa es complicaria, sobretot tenint en compte que així que viro cap a Nord i començo a pujar cap a un pic de nom desconegut, en aquell moment, per a mi. A mesura que guanyo alçada desapareix la neu, que probablement va ser ventada, fins que he de descalçar i carregar les raquetes.  

No obstant això, paga la pena la remuntada, ja que les vistes que es van guanyant de la serra de la Múrria i la serra Airosa són cada cop millors.

Cap al pic del Calm Ramonet

Finalment atenyo el pic que li diuen del Calm Ramonet (2507m), i, cosa insòlita a dos mil cinc-cents d'alçada al desembre, m'hi puc estar tota l'estona que vull gràcies a la bonança deguda a una marcada inversió tèrmica que fa que aquí dalt s'estigui molt millor que a les valls i fondalades. I a l'absència de vent. L'enemic temut, tant a muntanya com amb la bici. 

Vistes cap al Pic Negre, des del cim.

Iniciant la baixada cap a la Font Bullidora.

Baixo instintivament traçant una diagonal vers el coll de Finestres, el qual no arribo a franquejar, ja que per fi trobo una pala innivada on puc calçar raquetes i baixar pel dret disfrutant d'una excel·lent neu pols. 

El descens es perllonga fins a la Font Bullidora i acaba al planell de la Cuca, on enllaço amb les traces de la pujada de retorn a la collada de Pimes. 

Són aquells instants en què el sol va declinant i el blanc de les muntanyes va adquirint les tonalitats pròpies del vespre. Primer grog, taronja, després vermellós i finalment lilós, abans d'apagar-se en les penombres de la nit.

Mirada enrere, cap a bona part del descens recent efectuat.

Com que el que queda després de remuntar la collada de Pimes serà baixar pel bosc de l'estació d'esquí de fons, i per tant per terreny segur, no em fa res que se'm faci fosc. Així que decideixo prendre la pista que surt cap a sud, sud-oest i que en menys d'un quart d'hora mena en algun lloc prop de la collada de Sarset (2138m). M'estiro sobre la neu (he dit ja que no feia genys de fred?), i contemplo l'espectacle de la posta amb unes immillorables vistes del Cadí i el Moixeró. 

El Cadí durant la posta.

Després de l'imponent espectacle, davallada pels boscos de La Rabassa, gaudint del crepuscle, de la brillantor de Venus i d'una lluna quasi nova, que donarà pas a una nit fosca i estelada. 

Al Puigllançada amb raquetes.

Una temperatura molt baixa i vent fort. Cap avall. 

DIMECRES, 27 de novembre de 2013

Cim del Puigllançada. 2409 msnm

El Puigllançada és un cim sense gaire caràcter pel que fa al muntanyisme, però una bona oportunitat per pujar en poca estona al capdamunt d'un dels cims prepirinencs de més alçària. Per gaudir des de dalt d'una bona panoràmiques sobre el Cadí - Moixeró i la resta de la Serralada. Amb la TosSa d'Alp, la veïna, en primer terme, i les Penyes Altes, el Cadí i el Pedraforca a ponent.

Amb La Cerdanya al nord, telonada pels cims pirinencs. Amb la serra de Gorrablanc i els Puigmals vers llevant. I la vall del Llobregat i la Depressió Central mirant al sud. 

El coll de la Creueta

L'ascensió s'inicia a la carretera del coll de la Creueta, espectacular en el seu tram final, on ja s'hi ha acumulat un bon tou de neu. Irreconeixible pels que el pedalem en altres estacions. Concretament em calço les raquetes al Pla d'Anyella (1811 m), el tram que hi ha entre l'esmentat coll i la collada del Pedró, on hi ha la carretera que ve de la collada de Toses i davalla a La Molina. 

És precisament al pàrquing del sector Alabaus d'aquesta estació on deixo el cotxe. Avui, com que l'estació està tancada, encara es pot aprofitar per pujar per pistes, però en cas de renou d'esquiadors o de canons funcionant és millor desplaçar-se cap a l'esquerra i endinsar-se pel bosc proper. 

Pujada per pistes, aprofitant que són buides, amb força vent.

És una ascensió que dóna en tot moment sensació de seguretat, donada la proximitat d'un domini esquiable controlat, i al fet que el risc d'allaus és gairebé inexistent. El tram més inclinat és l'inicial, fins que s'ateny l'alçada del final del telecadira que arrenca al pàrquing de l'inici.

Superada aquesta primera part més costeruda, arribat al cap de les Costes d'Huguet (2209 m), dos terços del desnivell total ja ha estat remuntat. Inicio un suau passeig fins l'Amorriador de Rus (2298 m), on encaro el vent, el principal problema d'aquesta estació, i els seus efectes sobre el terra de carenes i zones elevades, pelades.  

El cim pelat per culpa del vent.

A partir d'aquí, la principal dificultat consistirà a posar les raquetes sobre neu i a evitar els trossos sobre herba o pedra. Òbviament, la motivació de seguir és únicament fer cim. Però pitjor seria amb esquís, ja que la progressió seria impossible. De tota manera, amb bona neu, es tracta d'un cim ideal per a novells, en qualsevol de les dues disciplines, gràcies als seus pendents moderats, i, com és el cas, per a una escapada en solitari.

Al fons, el Pedraforca (esquerra) i el Cadí (dreta)

Vista cap a La Cerdanya

A dalt, molt de fred accentuat per les ratxes de vent, que van deixant el seu rastre inconfusible allà on encara hi ha neu.. De seguida cap avall, doncs, resseguint el camí de la pujada, que, ja que no ho he dit, transcorre junt a uns pals metàl·lics per mesurar la quantitat de neu i a les tanques pel bestiar. Elements que són una bona referència en cas de boira, l'únic perill realment a tenir en compte en aquest cim.

La Creueta

Arribo al cotxe després d'unes dues hores i mitja de trajecte amb una temperatura de vuit graus sota zero.

   

Aspin + Hourquette d'Ancizan + Le Tour

7 de juliol de 2013

Aquesta vegada he encertat de ple on veure passar el Tour. Unes cerveses en una nit estelada, després d'haver pujat el Tourmalet i la pròpia Hourquette en sentit "contra-cursa". Un gran ambient de festa al port, i fins i tot petits focs artificials. Al matí, ha sigut obrir la tenda i trobar-me les muntanyes amb aquella llum de primera hora i m'han entrat unes ganes terribles de menjar-me-les.

Espectacular paratge, només obrir la cremallera de la tenda.

Deliciós descens mentre la bucòlica Hourquette d'Ancizan es va despertant, i amb ella la munió de tendes d'acampada, furgonetes i caravanes. Arribat a La Payolle, enfilo cap al col d'Aspin per la seva banda més suau, que el Tour sol catalogar com a segona. Són els darrers cinc kilòmetres els que es mantenen sempre entre el 7% i el 9%. El dia és magnífic i el Pic de Mieidia de Bigòrra (Pic du Midi en francès) treu el cap altiu sobre les muntanyes súbdites properes. 

El Pic de Mieidia de Bigòrra 

Al Col d'Aspin

Coronat el col d'Aspin, descens espectacular i tècnic, pel vessant més dur, que el Tour cataloga com a primera categoria perquè no és més llarg, que si no, seria un Hors Categorie en tota regla, ja que té uns percentatges molt exigents.

Bona senyalització

Finalitzada la baixada, arribada a Arreau i curta remuntada fins a Guchen, on m'espera el meu germà, que ve de veure l'etapa del dia anterior a Ax 3 domaines.

Arreau, cruïlla de colls i de rius.

L'inci de la Hourquette. 

Ens reunim al voltant dels cafès, abans d'atacar, molt dolçament, la Hourquette d'Ancizan, l'últim primera categoria que pujarà avui el Tour de França. Pugem molt xino-xano, xerrant, fent fotos, i rient.

Sympa!

Grans vistes sobre la vall de Saint-Lary

Pugem tan tranquils que a dos kilòmetres de coronar, començo a intuir què passarà. I, efectivament, el meu germà, un pigmeu de talla Purito, més fresc que una rosa, decideix que toca jugar als ciclistes, i acceleració per aquí, palet per allà, aconsegueix treure'm de punt. I a sobre el públic esperonant-lo. Graciosets...
Però bé, molt bé, molt divertit.

Primera cervesa al bar de dalt del coll. I descens cap al cotxe, estratègicament situat just en un punt on els ciclistes hauran de remuntar sobtadament prop d'un kilòmetre gairebé al 7%. Un bon lloc on veure com baixa aquesta gent i la força que tenen per arrencar quan la carretera torna a picar amunt.

El vessant per on baixaran és molt més diàfan que el que hem pujat

A més, al costat d'un riu on refrescar-se i d'uns bascos que acaben convidant-nos a un gran plat de paella. Els bascos, la millor afició del món.

Dan Martin, camí de la victòria a Banhères de Bigorra

I per basc, Haimar Zubeldia, que s'atura davant nostre i es permet uns emotius minuts amb la seva família i grup d'amics.

Haimar, amb la família i amics. 

Tourmalet. Un minut per any.

Neu de juliol al Tourmalet

Route barrée.

Aprofitant l'escapadeta que miro de repetir cada any al Tour de França quan passa pels Pirineus, li faig una visita a aquest meu amic. I van set. En aquest cas, la quarta pel vessant de La Mongie. Val a dir que ni que hagués volgut pujar-hi des de Luz hagués estat impossible. Route barrée. L'accelerat desgel que tant de mal ha fet a les valls pirinenques, entre elles la Val d'Aran, ha destrossat la carretera de Luz a Barèges, que ha quedat absolutament isolat, ja que les autoritats han decidir tallar la circulació des del mateix coll. 

Però en qualsevol cas, la decisió de pujar des de Sainte Marie Campan està condicionada per l'etapa de l'endemà del Tour de França. He plantat la tenda a la Hourquette d'Ancizan, el darrer port que franquejaran abans de la meta de Banhères de Bigorra, i he quedat ben embriagat de l'ambient que ja s'hi respira, amb més de vint-i-quatre hores d'antelació.

L'inici del descens de la Hourquette, un dia abans del pas del Tour.

La primera norma està per saltar-se-la, la segona més val que no. Vive Le Tour!

Així, baixo la Hourquette i recorro el que serà el final d'etapa de demà, fins a Sainte Marie, on, abans de començar l'ascens, punxo la roda del darrere. Sempre emprenya, tot i que no em puc queixar. No he punxat en cap marxa de les que he fet aquest any, i a més, avui ho faig a peu de port. I a més, en un port tan transitat per ciclistes i acompanyants que em permeten reinflar amb una bomba de peu i posar els vuit kilos de pressió a la roda, cosa que amb la manxa de mà seria impossible. 

Carregar bidons a la font de Sainte Marie de Campan és tradició.

Punxada a peu de port. 

Aquest any vull provar de millorar el temps de fa quatre anys, quan vaig pujar en 1h 29'. La miqueta d'explosivitat que m'ha aportat córrer a peu a l'hivern més el fons acumulat després de les grans marxes pirinenques semblen un bon còctel per a intentar batre'm a mi mateix. Tampoc no és cap quimera, ja que n'hi hauria prou de pujar a més de 12 km/h de mitjana, però també és cert que arribo una mica passadet de rosca.

El problema de la Tormaleta (com s'anomena aquest coll en occità), és que els primers kilòmetres són molt suaus i després de cop el pendent s'enfila de valent i ja no decau fins dalt de tot. Són aquests primers compasos els que enganyen les estadístiques i baixen el pendent mitjà fins a un molt poc de fiar set i escaig. En realitat a partir de Gripp el port s'endureix de mala manera. 

A partir d'aquí s'acaba la part bucòlica i la cosa es posa seriosa. 

Especialment, a partir de la infernal recta de les galeries, que es manté per sobre el 10% i ja fins a coronar, sempre en el 9% de mitjana. És aquí a les galeries on se m'escapa l'objectiu. La renda obtinguda en la primera part s'eixuga kilòmetre a kilòmetre sense remissió. 

La zona de les galeries, al 10%

Pas per La Mongie i a afrontar l'última part, on ressuscita l'alegria al pedalar i encara torno a fer càlculs. Just per guardar, un cop més, un record inoblidable d'aquest pas entre muntanyes convertit en Olimp del ciclisme. Malgrat que el temps aquí dalt no té res a veure amb el que he deixat a la vall; boira, vent fresc i neu, molta neu encara. Al final, una hora i trenta-tres minuts. És a dir, quatre minuts més lent, quatre anys després. I la sensació inexplicable que tant m'omple quan sóc aquí dalt. 

La foto del meu setè Tourmalet, també és de rigor. 

Cal abrigar-se per la baixada. 

Visita de rigor al bar i als seus records de la història del Tour, on demano fulls de diari vells i cap a baix, que encara toca remuntar els primers kilòmetres de l'Aspin per pujar altre cop la Hourquette d'Ancizan per la banda que el Tour la baixarà. Abans, però, assaboriré una Leffe a Campan. 

I això és el final del descens (per mi ascens) de la Hourquette. Beaucoup de monde!