Ultra Trail Collserola - 45 Km. El coix més feliç del món.

22 DE NOVEMBRE DE 2014. ULTRA TRAIL DE COLLSEROLA. MV-45 KM

I arriba la cita. I m'arriba en plena penitència. Una lesió que em va assaltar a l'última de les tres mitges maratons d'asfalt consecutiva. La que havia marcat com últim gran esforç abans de la Ultra de Collserola. Va ser el dos de novembre, i vint dies després encara vaig absolutament coix. La tarda abans he provat de córrer cent metres i a la meitat ja he hagut de parar. 

Em sento una mica fora de lloc, però més encara al llit.

 La fisio em diu que sigui atrevit, que provi a veure com evoluciona el dolor amb l'escalfor. Jo, no sé ni per què, li faig cas i ja de matinada acabo decidint que sí, que no hi perdo res, que al llit no hi faig res. Em planto a la sortida. Amb els bastons, és clar, només faltaria.

Si de cas aneu tirant que ja vindré

 Coix i tot aconsegueixo recórrer el primer km i mig per asfalt sense perdre el pilot, però tancant-lo. Darrere, una parella i el cotxe de la urbana d'Esplugues que tanca el trànsit. Abandonem l'asfalt i seguim pujant un kilòmetre més. Aquí m'havia plantejat que si em feia molt de mal ho deixaria córrer. Però el terreny canvia i vull seguir provant. I així, amb coixera i molèstia, però sense un gran dolor, el km 9 on hi ha el primer avituallament, a Santa Creu d'Olorda, es converteix en el repte. 

Després sé que podria continuar fins el 14, a Molins de Rei, i aquest seria un bon punt d'evacuació, perquè em vinguessin a buscar. I de fet, va de poc que no plego, perquè a l'última baixada el mal ha empitjorat. Però mira, just en aquell moment afrontem una pujada molt dreta i entretinguda. A les pujades encara passo algú i tot. Llavors revaloro la situació i arribo a la conclusió que l'avituallament del Papiol està just en la distància de mitja marató. No està malament per a un coix. Tiro milles. 

I em torna a passar el mateix. A l'avituallament estic convençut que abandono, però en aquell punt comença una pujada molt xula fins a la Creu del Papiol, i just després uns corriols deliciosos que fan que definitivament m'oblidi de tot. Tanco el tema. Està sentenciat. Tiro fins al final. Mare meva.

Mare meva, al kilòmetre 30 sóc el coix més feliç del món. No sabria dir per què, però és que gaudeixo camicorrent ajudat pels bastons, malgrat la lesió. Passem pels termes de Castellbisbal, Valldoreix i La Floresta. Passem pel pantà de Vallvidrera i ens arribem a l'avituallament del km 37. Sí, sí, trenta-set. Això està fet. El dolor i les molèsties en aquell moment d'eufòria han, senzillament, desaparegut. 

Queda enfilar-se a Vallvidrera i seguir la carena fins a Sant Pere Màrtir, per deixar-se caure altre cop sobre Esplugues. Asfalt, baixada, i estic tant bé que puc córrer com si no estigués lesionat. No sabria descriure l'alegria, la satisfacció que dóna encarar la recta final, i travessar l'arc de l'arribada, malgrat que el temps sigui escandalosament dolent. 

Ara sí, a curar, havent guanyat de segur alguna cosa. A l'abril m'he inscrit a la Marató de París, i aquests propers mesos tot girarà al voltant d'aquesta cita. Creuo els dits per fer net aviat i poder seguir un pla d'entrenament sense patir pel peu. Per si de cas, aquest cop sí, he contractat una assegurança d'anul·lació. El temps dirà.

Marató de Montserrat. Crònica d'un infortuni amb gust de victòria.

Surto de casa i maleeixo el cel, al qual li havia agraït tota la setmana que no plorés ni una gota. La roca montserratina rellisca molt si no és eixuta. I hem de passar per llocs complicats. Una broma de mal gust, doncs, que a última hora es posi a ploure. Així que als dubtes inherents a una prova tan dura a la que a més m'he inscrit in extremis i sense preparació específica, li sumo la inquietud per l'estat del terreny. 

El cel se'ns posa en contra.

Tanmateix, poc després de començar a córrer deixa de ploure i afortunadament la roca s'asseca molt ràpid. No serà aquest el problema... La primera part del recorregut és idèntica a la Cursa de l'Alba, que vaig córrer l'any passat, i que sortirà una hora més tard que nosaltres.

No és el dia radiant que esperava.

Així doncs, una pujada molt dura fins al Pla de Sant Miquel, al km 8, i una altra encara més exigent després de baixar al monestir per un tram de formigó molest fins a Sant Jeroni (km 13). En total, combinat amb trams de corriol, haurem pujat 1200 esglaons.

El pas dels francesos

Cim de Sant Jeroni. Últims esglaons.

Passo pel punt culminant en dues hores exactes i enceto la tècnica baixada fins al torrent de Migdia. Un cop aquí, progressió fent servir peus i mans per remuntar els passos molt drets de roca i terra fins el cim del Montgròs.

Control al cim del Montgròs

Moment de passar el control i beure alguna cosa a l'avituallament abans de seguir cap al coll de les Comes. Terreny novament molt tècnic amb alguna corda i amb baixades d'aquelles d'anar parant agafant-te d'arbre en arbre. Amb moltes ganes d'arribar al coll de Port i iniciar la part més còmode del recorregut. Amb moltes ganes de començar a córrer de veritat.

Abans de caure, bona cara.

I just superada la part més complicada tècnicament, corrent per un sender i a punt d'arribar al coll de Port, ensopego amb una pedra i caic de lloros a terra. No m'ho puc creure! Ha estat tan ràpid que no me'n ser avenir. Tinc cops per tot el cos, però un, especialment fotut, sobre el genoll, que m'impedeix de doblegar la cama. Però quina ràbia! Passo pel refugi d'Agulles i prenc un ibuprofen. I continuo coix cap a can Maçana. Un cop allà em trobo en el tram més pister de tota la prova, un terreny descendent, per on entreno sovint i en el que podria volar, i en canvi vaig coix! Permeteu-me tornar-hi: però quina ràbia!

El recorregut

Al km 25 hi ha un avituallament on m'espera la família. Sóc a tocar de casa i seria el punt on la lògica m'hauria de fer abandonar. Però l'ibuprofen comença a fer efecte i els de la creu roja examinen el genoll. No està afectat en sí, sinó la part muscular que l'envolta. Em posen una bosseta de gel sota les malles i prenc els bastons de muntanya. M'arribaré fins a l'inici del camí dels Francesos i allà valoraré.
Abans de començar aquesta nova i dura pujada falten tres hores per esgotar el marge que donen els organitzadors. Fins el moment, he passat tots els controls horaris folgat sobre el límit, i aquest és l'últim. A veure, en tres hores, fins i tot en el meu estat, és factible recórrer els 15 km que queden. En aquell moment, no tenia ni idea de com de just aniria...

Perquè resulta que la duresa d'aquesta última ascensió no es limita al tram del camí dels Francesos - uns tres kilòmetres que s'enfilen de valent - sinó en el terreny de baixada molt relliscós fins al clot de la Sajolida, i en la remuntada final crestejant fins a encalçar per fi el camí nou de Sant Joan. Aquell que baixa de Sant Jeroni i segueixen els de la Cursa de l'Alba.

El Monestir des del camí nou de Sant Joan

Un cop aquí, tinc un marge de prop de dues hores per a fer el que l'any passat vaig recórrer en una. Però les circumstàncies són molt diferents, i si bé els bastons m'ajuden - especialment en la última baixada -, no puc córrer com voldria, i això fa que el rellotge avanci més ràpid del desitjable.

A l'últim avituallament disposo de menys d'una hora i faig com puc la baixada de les bateries. Al final no em sobraran més que sis minuts sobre les vuit hores de límit. Travessar la línia després de tota l'aventura és una victòria sí, però la celebració, l'atac d'eufòria, m'ha vingut dos mil metres enrere, quan he passat el cartell que indicava el kilòmetre 40. Per fi puc sentir-la; quina alegria! 

Brevet 200 km de Manresa

Un clau en treu un altre. Així que què no farà amb una espina. L'espina clavada és La Pallaresa que no vaig acabar. Així que m'imposo com a càstig participar al Brevet de 200 km de Manresa, per segona edició consecutiva. En realitat, em ve de gust. Una altra tirada llarga, però aquest cop prenent-s'ho d'una altra manera, amb més calma. Tot el dia per endavant per anar cobrint kilòmetres i segellant el carnet de ruta als controls indicats.

Manresa. Primeres pedalades.

Enguany se surt a un ritme més reposat que no pas el passat, afrontant les rampes suaus però continuades que menen a Fonollosa des de Sant Joan de Vilatorrada. A la baixada cap a Calaf trobem la boira que ens refreda, tot i que el dia transcorrerà sota una temperatura ideal per a pedalar, i un cel ras. Passem Calaf i el grup que segueixo es queda en un bar. M'estimo més seguir. Com l'any passat, faré el cafè a Torà, ja superada la primera cinquantena de kilòmetres.

Camí de Fonollosa

Reprenc camí i al cap de poc m'enganxa la grupeta del CN Terrassa, al sí de la qual arribo a Vilanova de l'Aguda i començo la segona ascensió, de pocs kilòmetres i rampes molt dretes, que desemboca a la C14, la carretera que ve de Pons i va cap a Andorra. Segello al primer control i encalço aquesta via, que ens reserva els kilòmetres més perillosos de la Brevet. Una baixada vertiginosa amb els cotxes passant a mil per hora. Afortunadament, només són quatre mil metres abans d'abandonar-la per endinsar-nos en una pista forestal asfaltada que ens entretindrà durant una trentena de kilòmetres, abans de sortir a uns tres kilòmetres de la collada de Clarà. Un cop coronada, descens cap a Solsona i nou punt de control. Som al km 110.

La Segarra i l'Alta Anoia, encara embolcallades per la boira. 

Solitud.

Sortint de Solsona, pugem el coll de Torregassa, i després iniciem una carretera de tobogans amb tendència a baixar però amb "repetxons" duríssims que ens conduirà a Sanaüja, al km 140. Quinze mil metres de pla ens situen al tercer control, a Castellfollit de Riubregós. 

El coll de Torregassa

Castellfollit de Riubregós. Tercer control.

Sortint d'aquest últim control formem un bon grupet. No som molts, però som un bon grupet. Parlem, anem a ritme, i pel camí arrepleguem un altre ciclista que s'ha quedat sense càmeres de recanvi i ha punxat per segon cop. Li deixo una de les meves i seguim. Impressionant. El company en qüestió no havia passat mai de cent kilòmetres en bici i es planteja fer la París - Brest - París de l'any vinent!

Entre Enfesta i Saló

Passat el pont de Saló, el terreny és favorable i ens mena a la C55, on toca remuntar un doble carril fins al viaducte i túnels de Súria. Seguim per la general fins a l'entrada de Manresa, i poc després ja som al local de la Penya Ciclista Bonavista, on segellem per últim cop. Carnets que es queden per enviar a París, on els validaran. Al final vuit hores i vint de pedalada, més de nou hores reals, i una satisfacció que esborra el regust de la Pallaresa.

La Pallaresa. D'un Cantó, que no de l'altre.

Al pas per Bretuí. 

Estava escrit, que no inscrit encara. Havent mal dormit cinc hores, engego el cotxe mig zombi. Rumb a Tremp, amb molts dubtes. La Pallaresa és una de les marxes que s’ha apuntat a la tendència general d’afegir kilòmetres i desnivell als seus recorreguts clàssics. El traçat tradicional, que vaig completar en dues edicions, anava directament de Tremp a Sort, amb la qual cosa, acomodat en un bon grup, et permetia cobrir gairebé els primers 50 km a una molt bona mitjana. Ara, però, se li afegeix Montcortès, entrant a la Vall Fosca abans d’afrontar el port del Cantó.

Poca gent i molt fina a la sortida.

La grupetta resseguint els primers kilòmetres.

Estava escrit, tot i els dubtes. Molt poca gent per a un recorregut tan exigent. I a les primeres rampes, rodant a cua dels últims grups giro el cap i veig que darrera meu no queda més que un petit grup de sis i ja les motos dels mossos tancant la marxa. Afortunadament, al final fem una grupetta que ens permet arribar a la Pobleta de Bellveí, amb relativa comoditat. A partir d’aquí, excursió personal. Un món per endavant pràcticament en solitari.

El pantà de Sant Antoni ens diu bon dia.

Pocs però ordenats.

Un retrobament agradable evita la soledat. Rodo amb el Josep de La Pobla. Hem coincidit en un munt de batalles similars. Xino-xano arribem al magnífic estany i iniciem el complicat descens cap a Gerri de la Sal, passant pel pintoresc poble de Peramea. Intercanviem relleus remuntant la Noguera Pallaresa, que baixa espectacularment brava. I així arribem a Sort. I comencem el gegant del dia.

Els cims nevats.

L'estany de Montcortès.

El port del Cantó es divideix en dues parts, igual de dures, separades per dos km i mig de descans a l’alçada de Vilamur. Abans d’arribar en aquest fals pla, perdo contacte amb la roda del meu company, i la resta fins a dalt se’m fa llarguíssima. Les bateries baixen sobtadament i s’encenen tots els llums d’alarma. I sabeu què? Que dalt del coll, després de reavituallar-me, giro cua.

No sóc l'únic en girar cua al Cantó.

He vingut aquí a fer un entrenament. Si baixo cap a la Seu, em tocarà sí o sí, rodar en solitari, o en el millor dels casos amb algú que vindrà igual de tocat fins a Coll de Nargó, i d’aquí pujar el llarguíssim coll de Bóixols i rematar amb el de Faidella, abans de baixar a Isona per recórrer la conca de Tremp abans d’arribar. Acabar acabaré, sí. Però com? M’he fet gran. Abans era incapaç d’abandonar les proves, per molt que m’arrossegués. Ara, o he madurat, o sóc més feble de cap. O les dues coses.

Vistes sobre el Cantó des d'Olp.

Altre cop a Sort, em castigo pujant un afegit per la carretera de Llessuí i em regalo unes grans vistes sobre el monstre que acabo de pujar i baixar. Volto per poblets com Olp i Pujalt, fins que m’adono que són les dues de la tarda i encara em falten cinquanta kilòmetres per tornar a Tremp, via La Pobla de Segur, amb un molest vent de cara. En total 159 km i 2500 metres de desnivell positiu, que les cames no haurien acumulat si no hagués mogut el cotxe.

Objectiu Bayona: comencem pel de La Panadella.

És el gran objectiu de la temporada, com vaig dir en l'anterior entrada. Però tinc dubtes seriosos, i un punt baixa la moral. La forma no és la que voldria, i no sé si em veig amb cor d'afrontar els brevets que m'havia fixat com a preparació. El 200 km de Manresa ja el vaig fer l'any passat i em fa una mica de mandra. I el 300 km té l'inconvenient que se surt a les tres de la tarda, i per tant, estàs condemnat a pedalar de nit. La veritat, no em fa gaire el pes circular per la C55 a les tantes de la matinada d'un diumenge. El 400 km és una passada; de poder fer-lo podria ser un gran entrenament per la Luchon - Bayona, quinze dies abans.

I després hi ha el 600 km, però això ja és a finals de setembre...

Pedalant la primavera

Abandonant Igualada

Surto amb ganes, que ja és molt després que ahir al vespre em feia força mandra. Obligacions familiars m'impedeixen de fer-ho abans del migdia, així que enguany no miraré la París - Roubaix. Tirada llarga que m'ha d'ocupar bona part del que queda de dia. La idea era anar fins a La Panadella i allà valorar, però descarto fer tants kilòmetres de N-II i a Igualada em desvio per afrontar les Maioles. Total, baixant per l'altre cantó em plantaré a Calaf i d'allà podré enfilar cap a La Panadella.

El parc eòlic de la serra de Rubió. Pujant a Les Maioles. 

Prats de Rei

Corono el port entre molins de vent i després de planejar per un altiplà, inicio el descens cap a Prats de Rei. Quatre kilòmetres de fals pla ascendent em situen a Calaf, i d'aquí, una carretera de 14 km em mena a Sant Guim de Freixenet. Primera parada en un bar, després de gairebé tres hores, a ritme mediocre, doncs.

Sempre hi ha bicis pitjors que la meva. Calaf.

Reprenc camí i m'atanso a La Panadella, via Montmaneu. Quan hi arribo, un rètol sobre un hotel em recorda cap a on vull anar. Bayona. Irònic. Aquell dia la ruta serà infinitament més exigent. Peyresourde, Aspin, Tourmalet, Soulor i Aubisque, i després encara 170 km fins a la població Nord-basca! Fa vertigen només de pensar-hi.
De moment, jo faig via cap a Santa Coloma de Queralt. Un poble amb encant, amb una plaça major pintoresca, amb arcades i terrasses, on em refaig amb un entrepà i una cerveseta. I un cafè.

El radar meteorològic de La Panadella

Santa Coloma de Queralt.

Quan reprenc camí, retrocedeixo tres kilòmetres per prendre el trencall cap a Igualada, via Sant Martí de Tous. Una carretera deliciosa, on, després de remuntar un parell o tres de kilòmetres més, planejo per un altiplà on la vista es recrea en la immensitat dels camps que s'estenen en la divisòria de les províncies de Lleida, Tarragona i Barcelona. Un cop a l'Anoia, baixada ràpida cap a Tous i entrada a Igualada.
Travesso la capital de la comarca i enceto la remuntada final fins a la falda montserratina, rubricant una ruta de 130 km en què la part final m'ha permès de millorar la mitjana i, qui sap si també l'estat d'anim. Girem la truita: si no hi ha forces, a Bayona s'hi pot arribar en dos dies també. 140 km amb els ports esmentats ja són una senyora etapa reina. A culminar l'endemà amb un "passeig" de 170 pel Piémont Pyrénéen I si els brevets no cauen encara, el 2019 tornarà a haver-hi Paris - Brest - Paris. I amb 42 anyets encara seré un vailet.

Pintoresc, Aguiló

Terreny bucòlic, entre Sant Martí de Tous i Igualada.

Ara ja toca mullar-se

Amb quatre quilets de més i força quilòmetres de menys, el neguit ja és aquí. Arribada la primavera, els reptes de dues rodes es veuen a la cantonada.  I no són pas menors. Tot ha de girar entorn dels brevets, que exigeixen molt de fons i no tanta intensitat, però...

Havent passat l’hivern més dedicat a les bambes que no pas als pedals, ja no val a badar. Amb molt menys temps que l’any passat, s’ha d’aprofitar tota ocasió per acumular volum i rodar el màxim d’hores. Sí, ja sé que no sóc metòdic. M’agrada fer segons  bufa el vent, però objectius com la Luchon – Bayonne requereixen d’un mínim  de planificació.

Aturat tampoc no he estat. Que el meu haver no compti ni amb quatre-cents quilòmetres escassos no significa que no m’hagi mogut. Dues mitges maratons de muntanya ho certifiquen.

Quatre dies, tres pluges.

Enguany, he sortit amb la bici quatre dies. El primer, dia trist d’un gris que feia plorar més que ploure, se’m va anar una mica la pinça, i vaig acabar rubricant una sortida de 150 km. Dues de més curtes, d’una seixantena de  km (l’última atacat per la tempesta poc abans d’arribar a casa), i la d’ahir, en què no valien excuses. Si ha de ploure, que plogui. Tot i que...

Les prediccions, tant del meteocat com de TV3, parlaven de ruixats intermitents de precipitació feble. Però  la pluja va ser contínua, i durant més de la meitat de la sortida, intensa. Volia sortir d’hora, que amb el canvi horari vol dir molt d’hora. Així que em llevo encara de nit i arrenco quan tot just clareja. Quinze dies enrere pensava que guardaríem la roba d’hivern i ja veus, amb l’armadura al complet.

Pont de Cabrianes

Davallada a Manresa amb intenció de fer una circular des de la capital Bagenca fins el Moianès per tornar-hi i rematar amb un can Maçana. Des de Sant Fruitós a Artés i d’aquí a Avinyó, on el plugim esdevé xàfec i paro a fer el cafè. Tot seguit, pujada cap a Santa Maria d’Oló, amb unes entretingudes paelles en els primers compassos. D’aquí la intenció era anar fins a l’Estany per arribar a Moià. Però la pluja cau amb més ganes i opto per girar cua. El que havia de voltar els 125 km es reduirà sensiblement, fins els 116 km.

Passat Avinyó.

Santa Maria d'Oló

Més de cinc hores sota la pluja són un entrenament de qualitat, sobretot pel cap. No sé si és el més adient, però quedar-se a casa, cosa que puc jurar que he estat a punt de fer quan ha sonat el despertador, segur que no és la manera d’afrontar les tirades que estan per venir en belle saison.  

Nova parada a Manresa per agafar forces abans de submergir-me a la boira i pujar a Montserrat. Una vintena de quilòmetres fins atènyer el coll de can Maçana. Qüestió d’abaixar el cap, assumir l'estat de forma, patir en els pendents més durs, esprintar dalt del coll, baixar amb seny, i sentir-se suficientment satisfet en el moment d’aparcar la bici i a anar de dret a deixar-se ruixar per la, ja per fi calenta, aigua de la dutxa.

                                                         

Marxa del Montserratí. Mitja marató de muntanya.

Després d'haver corregut la versió curta de l'edició del 2013 i d'haver arribat el primer (que no guanyat, perquè aquesta és una marxa no competitiva), m'havia promès a mi mateix que aquest any afrontaria la llarga, és a dir, la mitja marató. Una distància que fa un any resultava inèdita per a mi, ja que tot just va ser aquesta la meva primera cursa de muntanya.

Ermita del Puig

Després d'una sortida ascendent, abandonant Esparreguera per asfalt, fins a can Comelles, descens per pista i riera fins a l'ermita del Puig, punt de control i avituallament. 

Petit corriol complicat i inici d'una llarga pujada per pista fins a can Rubió. A l'abandonar aquest avituallament, continuem pujant per terreny pedregós fins que atenyem la separació de recorreguts. A partir d'aquí, llarga baixada amb alguna trialera inclosa fins a tocar fons de vall a ca n'Estruc vell. 

Arribant a ca n'Estruc vell.

Ara toca remuntar força estona per la torrentera que puja paral·lela a la carretera que va des de l'aeri de Monistrol a Collbató, fins a travessar-la per sota i entrar a Collbató. Passem el poble i enfilem cap al castell, del que no en queda res. Tornem a travessar la carretera i després d'un tram de pujada, escales incloses, iniciem el llarg descens que ens retorna a can Comelles pels Italians, previ a retrobar l'asfalt i endinsar-nos de nou als carrers d'Esparreguera. 

Pujant al castell de Collbató

Molt bon ambient i organització, moltíssims participants (més de 1100) i un temps final que ha superat les meves espectatives. 

MARXA DEL MONTSERRATÍ
DATA: 23 de FEBRER de 2014
KMS: 22        DESNIVELL: +865 mts
TEMPS: 2h 22'