Canal du Midi (Etapa 1: Tolosa de Llenguadoc - Avinhonet de Lauragués)

DILLUNS, 8 AGOST: TOLOUSE / AVIGNONET - LAURAGAIS | 50 KM

Tolosa. Prop de l'estació. Tot a punt.

Sortida de Tolosa a primera hora de la tarda, després d'haver fet el viatge en cotxe. Iniciem camí rumb a la Mediterrània. Un servidor, que es pren uns dies de ciclisme diferent, carregat amb l'equipatge a les alforges i d'il·lusió perquè la seva companya, poc habituada al noble esport dels pedals, està motivada a viatjar durant quatre dies sense més propulsió que les pròpies cames. Valentia amb majúscules.

Ens dóna la benvinguda una tarda amb nuvolositat variable. Sortim de la urbs per la riba dreta del canal (millor condicionada) tot i que durant la major part de l'etapa es recorre la riba esquerra per terreny asfaltat. Són els moments delicats de presa de contacte, amb aquell neguit de com anirà això.

Encara ho estem definint quan veig com incomprensiblement la Jud perd el control i se'n va de lloros contra el terra. Kilòmetre 12 i ja l'hem liada. Com? Per què? Per una abella, que se li ha posat sobre el maillot. De resultes, sengles bons cops al colze i al genoll, amb unes ferides que no acaben de fer bona pinta. Doncs sí que anem bé. 

Com si fos una professional del Tour decideix continuar un cop hem desinfectat i tapat una mica les ferides. Li fa mal però no li destorba el pedaleig.

La jornada d'avui ens ofereix un bon tast del que és el canal. Les primeres rescloses, el traçat vorejat pels plàtans que garanteixen ombra, els vaixells que creuen de l'Atlàntic al Mediterrani, o viceversa, seguint el curs del que en occità s'anomena Canal de las Doas Mars, o de miègjorn. Els gira-sols són la constant paisatgística del dia d'avui. Milers i milers d'aquestes simpàtiques plantes han florit a banda i banda del canal.

Poc després de Montgsicard passem la bonica resclosa d'Ayguevives i ens apropem a Montesquiu de Lauragués. Som al kilòmetre 30. Estem animats. Malgrat l'inici accidentat portem un bon ritme, el que volíem. El canal ens va sorprenent en diferents raconades. Més tard, superem Gardog i Renevila, abans d'arribar a Avinhonet, població on farem la primera nit. 

Avinhonet, al fons

UNA MICA D'HISTÒRIA

Avinhonet de Lauragués domina la vall de l'Hers. El seu castell va ser seu d'un tribunal d'inquisidors durant la croada dels catòlics contra els càtars. Mort Gregori IX, que havia decretat una treva, la Inquisició es torna encara més intolerant. La nit del 28 al 29 de maig 1242, Pèire Rotger de Mirapeis va assaltar amb una cinquantena d'homes el castell d'Avinhonet matant els inquisidors. El fet va marcar l'inici d'un aixecament general al Llenguadoc contra el rei dels francs.

Nosaltres hi arribem abandonant el canal i prenent una carretera a l'esquerra de la resclosa d'En Borel. Ens hem d'aturar en un pas a nivell i entrem al poble buscant l'indicador de la gîte d'étape on havíem reservat. Resulta que quan el trobem ens indica el camí per on hem vingut, és a dir, que queda a l'altra banda del canal i no en el mateix poble. Truquem i quedem d'acord amb la propietària que primer anirem a sopar (ja són les 19h i els horaris aquí no perdonen). Mentre esperem que ens facin les pizzes, arriba el metge que han trucat des de l'establiment. Una desinfecció més a fons, unes gases adhesives, i la tranquil·litat de saber que les ferides estan controlades. Total, ens bufa 33 euros. Pagui trenta-treesss...

Després de l'àpat refem el camí fins el canal, que travessem i remuntem durant prop de tres kilòmetres de pujada la carretera que mena a la casa de camp on dormirem. Hi arribem quasi de nit. Moment de reposar, l'habitació està bé, i la casa acollidora. Estem contents, no excessivament cansats i animats. Malgrat els contratemps hem superat la primera. I la primera podia marcar el viatge.

La Jud vencent un primer dia en què no ho ha tingut gens fàcil!

On mengem:
Pizza Reg' - 3 Avenue - 31290 Avignonet Lauragais - Tél 05 34 66 45 80
On dormim:
Gîte d'Étape En Jouti. A 3 km del canal, prendre la carretera que va al càmping municipal i seguir fins el collet de la foto. La casa és 500 mts més avall. Tracte cordial. Casa acollidora. No fan més àpats que l'esmorzar.
Mme Anne GOYET - 31290 AVIGNONET LAURAGAIS. Tél. : 05 61 81 57 35. Obert d'abril a finals de novembre
annegoyet@orange.fr

En BTT al Cogulló de Cal Torre

Passat Permanyer en direcció a Castellfollit del Boix

Desempolsant la BTT perquè toca ruta amb l'amic Mon. De nou al Cogulló de Cal Torre perquè ell, malgrat ser un incansable rastrejador de nous camins i corriols, no hi havia pujat mai. I no ha quedat defraudat. Difícil per ningú quedar-ho amb aquesta ruta que travessa grans paisatges i puja a la prominència que, discussió al marge sobre si és el centre geogràfic de Catalunya, dóna la sensació de tenir mig país als peus.

La regió montserratina de les Agulles

Sortim rere l'hotel del Bruc, a l'esplanada que hi ha al costat de la disco d'estiu, neix un camí que normalment és complicat perquè s'hi formen bassals enormes, però no és el cas d'avui. Ens atansem a Can Solà, prop del Coll del Bruc i creuem la carretera per afrontar una rampa molt dreta que ens situa al capdamunt de la urbanització Montserrat Parc. 

Prenem la pista ampla i fressada que davalla fins a Maians. Seguim un camí que ens situa a la carretera que puja a Castellfollit del Boix i abandonem aquesta poc després en un trencant que mena a Permanyer. 

En Mon en plena acció

Després d'una baixada molt ràpida i rectilínia voregem la primera casa que trobem i enfilem una pista que s'enfila entre camps d'oliveres. Quan el pendent suavitza, la pista esdevé corriol i passem al costat d'unes capses d'abelles. Poc després empalmem amb una pista més ampla i que de pendents pronunciats on superem un grup de veterans i comencem a picar-nos, sanament. Arribem a un mas i empalmem amb una pista planera que ens atansa, ara sí, a Castellfollit. 

Amb mitja Catalunya als peus

Després de la parada de rigor a Ca l'Andorrà, on hi ha aparcades dues desenes de bicicletes i mitja dotzena de motos de camp, iniciem la pujada al Cogulló. És dreta, però progressiva. No té cap rampa que obligui, però a ritmet és exigent. I pugem a tope, perquè no sabem fer-ho d'una altra manera, quan anem junts. És una competició en què guanya la motivació i el valor que té superar el llindar de patiment que d'altra forma situaríem més baix. El premi no és altre que la vista que des d'aquí obtenim, de 360º sobre la Catalunya central, telonada per Montserrat a l'est i per tot el Pirineu al nord.

Fem la baixada per carretera i arribem de nou a la pista de Maians que ara tocar remuntar en sentit contrari al de l'anada, fins a Sant Pau de la Guàrdia. Ens atansem al coll de can Maçana i d'aquí iniciem el descens, força tècnic, ja en paratge montserratí.

Una gran sortida de diumenge!

Circular al Montseny amb tempesta d'estiu

El tram entre Santa Helena i Santa Fe és una delícia

Avui em desplaço amb el cotxe fins a Taradell per fer una volta circular al Montseny, després de dos dies de fer bondat per culpa d'un refredat. El temps insegur d'ahir sembla que es dissipa i malgrat alguns núvols prims i alts, la zona del Turó de l'Home es veu neta, així que deixo l'impermeable al cotxe. Errada...

El Collformic és evident des de 5 km abans d'arribar-hi

Començo atansant-me a Sant Miquel de Balenyà i Seva per atacar el Collformic. Hi pujo animadament, sempre amb el 39 i un cop hi arribo baixo cap al Vallès. Fins el poble de Montseny, on hi ha un trencant cap a La Costa del Montseny. D'aquesta manera s'enllaça amb la carretera que ve de Sant Celoni i va cap al Turó. Aquest tram, de poc menys de tres kilòmetres és molt estret i s'enfila força dret.

Només arribar a La Costa, una rampa de l'11% precedeix un nou tram irregular en què s'alternen rampes dures amb petits descansos. Just fins a la Font Martina, on carrego els bidons que ja he buidat. Poc després afronto la zona de corbes de ferradura amb rampes de fins el 15% per a poder respirar més endavant, a l'alçada del mirador de les Guaitadores. Tot seguit descarto el trencant cap al Turó, que deixo per la setmana vinent, i corono el coll de Santa Helena.

El canvi en el cel ha estat bastant ràpid i ara els núvols es veuen amenaçadors. Recorro aquest paradís natural que és el corredor entre Santa Helena i Santa Fe, un extraordinari túnel sota les fulles dels faigs, on sobren les ulleres de sol i és de recriminar els cotxes que pugen sense llums. Arribo a la cruïlla de Santa Fe i penso que ja toca baixar fins a Viladrau. Però no, hi ha uns quants kilòmetres de fals pla que es fan notar.

Tot moll a Viladrau

Després del coll de Sant Marçal, rètol de província de Girona, que em sorprèn, i comença a tronar i a retronar (impressiona més l'eco que produeixen les parets del massís Turó- Agudes). Un parell de kilòmetres més cap amunt i primeres gotes que es multipliquen en número i tamany. Arribo a Viladrau xop i trobo aixopluc en un dels bars de la plaça Major, el Daina, on em tracten de conya. M'encanta la solidaritat que es desperta en la gent quan et veuen arribar amb la bici, que contrasta amb el menyspreu d'alguns conduint. Menjo una mica molt bé i barat mentre espero que passi la tempesta. Després, els quinze últims kilòmetres fins a Taradell - els primers amb molt de fred en baixada - per totalitzar-ne vuitanta. 

Fondue a La Perico 2011

Indurain i Delgado. Junts sumen 6 Tours, 2 Giros i 2 Vueltas

Un bon menú no és un bon menú sense unes bones postres. I la fondue n'és un dels més elaborats. Quatre plats tenia l'àpat, quatre ports que acaben atipant no per la contundència de cadascun sinó per acumulació. Aquesta és la història d'un que pensava marxar sense pagar el compte de les seves errades. Però som a la marxa de Perico, i Perico té un conegut, l'Home del Mall li diu, que no ha volgut perdre's la festa.

De sortida, primer imprevist. Abandono el càmping on he dormit en tenda, i dos kilòmetres després m'adono amb horror que no he agafat el xip pel cronometratge. Retorn a corre-cuita i en pujada. Les pulsacions disparades i encara no s'ha donat la sortida.

Enguany a més del propi Pedro Delgado ha vingut l'inigualable Miguel Indurain, en el vintè aniversari de la seva primera victòria al Tour. D'entrada una trentena de kilòmetres per la carretera nacional que va a Sòria, amb alguna rampa, petits descensos i molta, molta gent. Primeres caigudes. Objectiu primordial esquivar-les, tot i que sempre hi ha qui ve a competir fins i tot amb la seva ombra. 

Abandonem la nacional i ens serveixen els entrants. Navafría és un port que l'any passat em va encantar, però la marxa es feia en sentit invers. Ambient divertit amb la gent del poble que ens ofereix fins i tot pintxos. Per aquest costat és més suau i l'ascensió es fa en un tres i no res sota generoses pinedes. Després d'aquests primers dotze kilòmetres de pujada el descens ens mena a la Vall de Lozoya, arribant a la població que li dóna nom després de superar algun que altre revolt tancat, amb vistes sobre l'embassament de Pinilla. Terreny planer fins a connectar amb el segon port de la jornada, l'alt de Canencia, força suau per tots dos vessants.

Al pas pel poble els nens que animen. A l'avituallament de dalt trobo a faltar més varietat en sòlids. Els plàtans s'han acabat i els sandvitxos que tenen, amb una mantega gairebé líquida, no m'entren ni pels ulls. Menjo un parell de peres petites. Començo a valorar no haver sortit més que amb dues barretes. 

La baixada s'encadena sense transició amb la pujada a La Morcuera, el coco de la marxa si es fa en aquest sentit. Al final del descens la gent estira els braços i l'esquena i un, divertidíssim, passa cantant i rocanrolejant com si tingués una guitarra.

La Morcuera es presenta per aquesta banda com una dificultat força més seriosa que les dues precedents. Els cinc primers kilòmetres són fàcils, però d'aquí a dalt les rampes seran dretes de veritat, amb un primer kilòmetre a més del 9% de mitjana. No és fins dalt de tot que noto que alguna cosa comença a no anar bé.

Enllaç a video coronant la Morcuera, on surto entre els segons 45-52, darrera d'un que va de verd.

Fos, absolutament fos.

Paro més temps de l'habitual a l'avituallament. Miro de recuperar a la baixada. La primera part del descens és de pedalar, així que a poc a poc. Arribo a Rascafría una mica refet, creuem el poble, que està en festes i a per les postres. Cotos no és més que una successió de falsos plans que, això sí, totalitzen una quinzena de kilòmetres i en els últims tres em vinc abaix d'una manera inapel·lable. Lluito contra el meu cap, que em demana de parar, no sé molt bé per què. De sobte, em quedo sense benzina, però sense una gota. 

Arribo com puc a l'avituallament on una ambulància recull un que encara està pitjor. Es pot estar pitjor? L'home del mall s'està fent fort aquí i no perdona. Els plans entre l'estació d'esquí i Navacerrada se'm fan llarguíssims.

He calculat, tenint en compte el temps de pas per La Morcuera, que ben bé se m'ha anat una hora entre parades i el descens brutal del ritme. M'enfonso a la classificació i acabaré fent pitjor temps aquest any que el passat, quan els ports es pujaven pel cantó més dur i al damunt recorríem una quinzena de kilòmetres més.

Sento una mena de resignació que no arriba a ràbia perquè no tinc forces. Baixo per fi les famoses "siete revueltas" que m'atansen a La Granja i acabo com puc els kilòmetres que em separen de Segòvia, en terreny ara més favorable. 

Arriba el moment de la dutxa, de dinar, i per difícil de creure que pugui semblar, poques hores després ja guardo un bon record de la marxa, de la que em queda una espina clavada que espero treure'm en una edició propera. Ara procuraré resoldre el tema del menjar, que és el que m'ha fallat, perquè beure he begut tot el que he volgut i tampoc no m'he tornat boig en cap moment amb el ritme. I és que, sense ser ornitòleg, m'estic fent un expert en ocellots.

Per un radi trencat

Artés

Una oportunitat d'aquelles que es plantegen de tant en tant. Desplaçament familiar en cotxe, així que possibilitat de fer una ruta lineal, sense haver de tornar al punt de sortida sobre la bici. Baixo a Manresa des de Can Maçana, la travesso i en surto per la banda nord, fins a atansar-me a Sant Fruitós del Bages. Abans d'arribar a Navarcles, trenco per la Gavarresa fins a Artés. I d'aquí a Avinyó. Quaranta kilòmetres i porto un ritme molt bo. Tot i que he hagut de parar un momentet després que un abellot m'ha picat a la cama.

Enfilo la carretera que poc a poc va guanyant alçada fins a la subcomarca altiplanera del Lluçanès. Però de sobte, sento un "clonc" fort. En un primer moment penso en una pedra que ha saltat i xocat contra el quadre, però de seguida veig que la roda va molt descentrada. Efectivament, radi trencat. I el pitjor és que la setmana vinent, fora i només tornar cap a Segòvia, a córrer La Perico. Què faig, segueixo cap a Sant Feliu Sasserra, poble petit on és dubtós trobar un mecànic o torno cap a Avinyó? Trio la segona, però no, a Avinyó tampoc no hi ha mecànic de bicis. Sort de l'amabilitat d'una colla que està a la terrassa d'un bar i em localitzen un a Prats de Lluçanès. Contacto amb ell per telèfon i, tot i que té tancat a la tarda, em diu que m'espera. Sant Tornem-hi, a refer camí. 

Oristà

Arribo a Prats i localitzo la ferreteria que també és botiga de bicis. Radi nou i a continuar camí. Amb l'afegit de kilòmetres, reservant el bitllet de deu euros i les presses, encara no he recarregat els bidons i començo a estar assedegat. Ferbike, que és com es diu la botiga està en un polígon a la sortida de Prats, a la carretera d'Olost. A mi no em cal arribar-m'hi, i uns kilòmetres més tard l'abandono per dirigir-me a Oristà. Camps de gira-sols ornen aquest tram, tot i que el dia s'ha anat encapotant. Amb aquest estiu els pobres deuen anar ben perduts.

El següent objectiu en la ruta és L'Estany, en una altra subcomarca, el Moianès, però per arribar-hi he de creuar l'eix transversal. I el que jo em pensava que seria un tram pla o més aviat de baixada es converteix en una pujadota. És en realitat un petit coll però de rampes molt dretes. En un moment donat veig els camions que circulen per la C25 molt molt amunt. Aquí em buido i el ritme alegre que portava va donant pas a un de més cansí, de supervivència. Per fi sóc a l'alçada de l'eix, però fins a L'Estany la carretera continua picant cap amunt. 

Romànic a L'Estany

El premi se'n diu Santa Maria de l'Estany, monestir romànic amb un important claustre. L'altre premi se'n diu Ca La Tona, ben a prop del recinte eclesiàstic, on és fàcil recuperar una miquetona. La població rep el nom d'un antic estany, que va ser dessecat el segle XVI per evitar el focus d'infeccions que representaven les seves aigües.

Les pujades imprevistes tenen una compensació. Una alegria que em donen uns nens que s'apropen a mi mentre carrego aigua en una font. Contra el que jo pensava, fins a Moià, baixada. I més enllà també, fins a acabar la ruta, a Sant Quirze Safaja, on arribo quan quan s'està fent fosc, havent passat Castellterçol i completant 130 accidentats kilòmetres.

Atacant el Rat Penat per l'esquena

Amb la bola de La Morella al fons, punt culminant del Garraf

Sant Pere de Ribes

Desnivells drets, però irregulars

Garraf

Covardia, potser. Emmascarada per l'interès que va despertar amb l'etapa de la Vuelta de l'any passat, quan el Rat Penat va passar per a molts a tenir sortida per darrera. Així que enfilo C31 fins al final i cap a l'agradable carretera que uneix Sant Pere de Ribes amb Olivella. Just abans d'arribar al petit poble, a l'esquerra, es troba el trencant que permet travessar el cor del Garraf.

En general les rampes no són d'una gran consideració, fins que s'arriba a Can Grau. Aquí baixada molt forta i amb l'asfalt en molt mal estat. En sentit invers, és el que en diuen la pujada de les Piques. 

L'infern de ciment esquerdat dura menys d'un kilòmetre i es torna a pujar, fins a una urbanització, on les rampes esdevenen més dretes i comença la segona part amb més desnivells. Això sí, irregulars. 

La baixada animant els que pugen per les descomunals rampes de fins el 23% i la tornada per les Costes del Garraf, avui en sentit invers al de dijous. I després em torno a fer un embolic en intentar travessar Sitges i Vilanova i recuperar la C31. Ho arribaré a fer algun dia sense fer volta?