La Pallaresa. D'un Cantó, que no de l'altre.

Al pas per Bretuí. 

Estava escrit, que no inscrit encara. Havent mal dormit cinc hores, engego el cotxe mig zombi. Rumb a Tremp, amb molts dubtes. La Pallaresa és una de les marxes que s’ha apuntat a la tendència general d’afegir kilòmetres i desnivell als seus recorreguts clàssics. El traçat tradicional, que vaig completar en dues edicions, anava directament de Tremp a Sort, amb la qual cosa, acomodat en un bon grup, et permetia cobrir gairebé els primers 50 km a una molt bona mitjana. Ara, però, se li afegeix Montcortès, entrant a la Vall Fosca abans d’afrontar el port del Cantó.

Poca gent i molt fina a la sortida.

La grupetta resseguint els primers kilòmetres.

Estava escrit, tot i els dubtes. Molt poca gent per a un recorregut tan exigent. I a les primeres rampes, rodant a cua dels últims grups giro el cap i veig que darrera meu no queda més que un petit grup de sis i ja les motos dels mossos tancant la marxa. Afortunadament, al final fem una grupetta que ens permet arribar a la Pobleta de Bellveí, amb relativa comoditat. A partir d’aquí, excursió personal. Un món per endavant pràcticament en solitari.

El pantà de Sant Antoni ens diu bon dia.

Pocs però ordenats.

Un retrobament agradable evita la soledat. Rodo amb el Josep de La Pobla. Hem coincidit en un munt de batalles similars. Xino-xano arribem al magnífic estany i iniciem el complicat descens cap a Gerri de la Sal, passant pel pintoresc poble de Peramea. Intercanviem relleus remuntant la Noguera Pallaresa, que baixa espectacularment brava. I així arribem a Sort. I comencem el gegant del dia.

Els cims nevats.

L'estany de Montcortès.

El port del Cantó es divideix en dues parts, igual de dures, separades per dos km i mig de descans a l’alçada de Vilamur. Abans d’arribar en aquest fals pla, perdo contacte amb la roda del meu company, i la resta fins a dalt se’m fa llarguíssima. Les bateries baixen sobtadament i s’encenen tots els llums d’alarma. I sabeu què? Que dalt del coll, després de reavituallar-me, giro cua.

No sóc l'únic en girar cua al Cantó.

He vingut aquí a fer un entrenament. Si baixo cap a la Seu, em tocarà sí o sí, rodar en solitari, o en el millor dels casos amb algú que vindrà igual de tocat fins a Coll de Nargó, i d’aquí pujar el llarguíssim coll de Bóixols i rematar amb el de Faidella, abans de baixar a Isona per recórrer la conca de Tremp abans d’arribar. Acabar acabaré, sí. Però com? M’he fet gran. Abans era incapaç d’abandonar les proves, per molt que m’arrossegués. Ara, o he madurat, o sóc més feble de cap. O les dues coses.

Vistes sobre el Cantó des d'Olp.

Altre cop a Sort, em castigo pujant un afegit per la carretera de Llessuí i em regalo unes grans vistes sobre el monstre que acabo de pujar i baixar. Volto per poblets com Olp i Pujalt, fins que m’adono que són les dues de la tarda i encara em falten cinquanta kilòmetres per tornar a Tremp, via La Pobla de Segur, amb un molest vent de cara. En total 159 km i 2500 metres de desnivell positiu, que les cames no haurien acumulat si no hagués mogut el cotxe.