L'enèsim penedeseig

Els camps de vinyes, la constant paisatgística de la ruta, amb el massís de Montserrat al fons

Rotonda a l'entrada de Piera

Hi ha vegades a l'hivern que em ve de gust sortir amb la bici de carretera. No és l'ideal, perquè el fred propi de l'època es veu incrementat amb la velocitat i per l'obertura del terreny. A la carretera entomes més vent que no pas enmig dels boscos amb la BTT. Però hi ha dies radiants, en què l'asfalt reclama el pas de les rodes primes. Es pot sortir més tard, ja que no es fan gran kilometrades. Es pot gaudir de l'esmorzar, es pot remullar el cafè amb gotetes de licor per a compensar la temperatura. Es poden esquivar les pujades llargues, ja que ara toca, com diria, el brevetero, fer volum.

Collbató, punt i final.

Ahir era un d'aquests dies. La volta, sovint repetida, ressegueix el Llobregat i remunta després l'Anoia És a dir, envolta el rerepaís del Penedès històric. Des de Montserrat, la sortida és fàcil i sempre en terreny favorable i condueix fins a Martorell. D'aquí a Gelida per l'arxipedalejada carretera de Sant Sadurní, una balconada extraordinària sobre la catifa de vinyes que té Montserrat als seus peus. 

Un tram menys favorable fins a Sant Llorenç d'Hortons, on esmorzo (lleuger, plàtan i cigaló). Després cap a Piera, i d'aquí la carretera que mena a Esparreguera, terreny favorable en el que es pot rodar molt ràpid. Una quinzena de kilòmetres per gaudir i remuntada final fins a Collbató

Cursa de l'Esquiador

Molt de fred a la sortida, que desapareixerà aviat per les fortes pujades.

Com que aquesta clàssica anoienca la fan sempre a finals de novembre, i a finals de novembre no és fàcil mantenir un estat de forma acceptable, aquesta d'enguany ha estat la meva primera participació. En la modalitat de BTT (també hi ha Cross i Marxa). Els de la UECAnoia han confegit un recorregut exigent físicament però força assequible pel que fa a la tècnica. Dels menys tècnics dels darrers anys, segons em comenten. Ideal, doncs.

La Cursa de l'Esquiador se celebra cada any en una localitat diferent de la comarca. En la present edició li tocava el torn a Vallbona d'Anoia. Situada a la part fonda de la vall, a tocar del riu, la boira és present a la sortida. Temperatura ambient, un grau positiu. Molt de fred que desapareix de seguida, ja que només els primers sis kilòmetres i mig acumulen 400 mts de desnivell ascendent!

A l'alçada del coll del Bruc, uns entretinguts trams de corriols no exempts d'algun bassal complicat i el fang corresponent que dificulta la ciclabilitat. Res de l'altre món, però. 

En total tres pujades dures, l'última de les quals costa força ja que el fang en dificulta l'ascensió. Al final, 31 kilòmetres coberts en unes dues hores i mitja i una classificació per la meitat de la taula, ja que aquí el nivell és força alt, bastant per sobre d'altres marxes de BTT en què he participat. Això sí, un ambient i una organització excel·lents.

La meva primera Berga - Santpedor

Feia temps que en tenia coneixement, d'aquesta travessa de la Catalunya central, que es pot fer en BTT o a peu. Per cert, quin mèrit tenen els que la fan corrent! De fet, tenia marcada la data de diumenge, però dubtava entre fer la Montnegre BTT o la Berga - Santpedor. Suposo que en qualsevol cas hauria triat bé, perquè els del Club Ciclista Sant Celoni són molt bons organitzadors, fet del qual en dono fe gràcies a les meves participacions a la Pujada al Turó de l'Home.

Malgrat que el cel amenaçava a primera hora, la meteo ens va respectar

 Tanmateix, vaig decidir finalment fer la clàssica, que enguany celebrava la 27a edició. El recorregut, de 59 kilòmetres i uns 1100 metres d'ascensió acumulada per uns 1400 de descens, és tècnicament assequible. El més complicadet és en un primer tram de corriols que mena al primer avituallament, a Casserres, on... la gent es cruspeix botifarres, a 41 km de l'arribada! I és que aquí hi ha qui ve sense presses. 

A partir d'aquí la ruta és força pistera i tot i que aviat comença la pujada més llarga de la ruta, no té cap rampa de les que tiren enrere. De fet, podria haver deixat el molinet a casa perquè no el vaig haver de fer servir. La temperatura, tan fastigosament agradable, també em va fer adonar que podia haver-me estalviat la roba d'hivern.

Una baixada continuada i entretinguda ens apropa als boscos frondosos que envolten l'ermita romànica de Sant Cugat del Racó, possiblement la zona més encisadora del recorregut. D'aquí, altra volta terreny favorable fins a Les Vilaredes, on toca remuntar de nou fins a la Torre del Moro, una pujada moderada i sostinguda. Però abans, un rajolí de vi de bóta, que als avituallaments d'aquí pensen en tot.

Arribant a Santpedor, coincidència de corredors i ciclistes

Des de la Torre, baixada final fins a Santpedor, passant per Castellnou de Bages. Terreny ample però pedregós, però que ja es fa amb el cor més que amb les cames. Arribada emotiva pels carrerons estrets del nucli antic, i amb un gran ambient mercès als espectadors. 

I jo que sempre m'he considerat ciclista més de carretera que de muntanya, al·lucinant veient el meu nom entre els 150 primers dels més de 1300 que vam acabar. Insòlit, ja que sobre l'asfalt ja estic content quan acabo per la meitat. Potser hauré de canviar el xip, i aprendre una mica més perquè a les baixades encara em passa molta gent.

Amb la BTT després del diluvi

Just a l'hora de dinar el sol ha tret una miquetona el cap. De resquitllentes, en una batalla desigual contra la borrasca que ha batut rècords de precipitació i que s'entesta a seguir entre nosaltres. Així que he posposat l'àpat, m'he canviat en un plis i tret la BTT a passejar. Com que aquest de Montserrat és un terreny de desnivells, no hi ha molt de terreny on es formin bassals, però on el camí planeja es fa evident que més de 200 litres per metre quadrat no desapareixen així com així.

Avui he gaudit d'autèntiques cascades on normalment amb prou feines raja un filet d'aigua i he descobert torrenteres que fins ara m'havien passat inadvertides. La volta, fins a Castellolí per Can Solà, el coll del Bruc i el camí de Sant Jaume, tornant per la font del Tardà fins a la urbanització Montserrat Parc i Sant Pau de la Guàrdia, per atènyer el coll de Can Maçana i baixar en sentit invers a La Portals.

El dia en què tots els camins menen a Montserrat

Arribada sota la boira

La Montserratina és una diada singular. El dia que molts clubs aprofiten per clausurar la temporada de ciclisme en carretera. Com cada diumenge, programen la ruta, es troben a l'hora convinguda i emprenen camí... cadascú des d'on sigui, però tothom cap a Montserrat.

En el meu cas, corro a casa. Una petita circular al massís. Als revolts que van de Collbató a l'aeri ja trobo el primer grupet. La C55 és un continu de ciclistes que s'atansen a Monistrol. Una estampa que es repeteix cada any.

La pujada és plena de gent, cadascú al seu ritme. Superes uns i t'avancen d'altres. Miris on miris, un reguitzell de ciclistes. Jo crec que aquest any ha vingut encara més gent. 

Molta, molta gent

He pujat molt tranquil, ja que la primeta estava ja acumulant una miqueta de pols, després de dues setmanes de tenir-la penjada. Aquest any no la vull deixar hivernar, veurem si me'n surto. Quan he arribat m'ha sorprès que els de la Federació no deixaven passar la gent en bicicleta. Des de fa poques edicions, la trobada de ciclistes ja no es produeix a la plaça de la Basílica, sinó al pàrquing d'autobusos, cosa que la desllueix. Desconec els motius, però discrepo del fet que haguem d'esperar que baixi el bisbe a beneir per recollir el record, ja que passem fred, no tothom puja amb vocació religiosa i al damunt s'acumula molta gent en un espai reduït.

De tornada cap a Can Maçana

Montserrat - Queralt

Berga, vista des de Queralt

Sis-cents a Callús

Ruta de cent kilòmetres per carretera que enllaça dos noms de pila populars, encara que sense intenció, ja que l'objectiu inicial era acabar dalt dels Rasos. D'entrada, el coll de Can Maçana, el descens del qual em situa a Manresa, buida, un dia festiu "de cuyo nombre no me quiero acordar". 

Sis quilòmetres al nord, a Callús, coincideixo amb una concentració de sis-cents. I és que he triat remuntar un tram de l'eix del Cardener en comptes de travessar Manresa per anar a buscar el Llobregat. Fins a Súria, on afrontaré la segona pujada del dia, el coll de Les Vilaredes, la baixada del qual sí que mena a la vall del Llobregat, a l'alçada de Balsareny.

Arribant a Súria

A partir d'aquí, a resseguir l'eix del Llobregat, al costat de l'autovia C16, per enllaçar Balsareny, Navàs, pel lateral dret, i Puigreig i Gironella, per l'esquerra. El passat industrial de colònies es fa evidentment en un paisatge que ja ofereix clarament el teló del Pirineu al fons. Un petit esmorzar a Gironella, just abans que em passi com un míssil un del Triatló de Navàs, que en posar-me a llepar-li la roda, em desperta de la meva tranquil·la excursió i activa el mode "a tope".

La Colònia Vidal, mostra del passat industrial del Llobregat, amb la Tossa d'Alp i el Puigllançada al fons

 El míssil gira cua a Cal Rosal mentre jo afronto la pujada fins a Berga. Abans d'entrar-hi, em desvio per la carretera de Solsona fins al polígon de La Valldan, que travesso fins atènyer la carretera de Sant Llorenç de Morunys, que és on hi ha el trencant cap als Rasos i Queralt. Tot i que encara no ha començat la pujada als Rasos, la veritat és que tot aquest tram és molt i molt dret, i noto que ja no tinc el fons de fa uns mesos. 

El Llobregat al seu pas per Gironella

Quan arribo a la bifurcació Rasos / Queralt trio l'opció original, però al cap de dos kilòmetres, el pobre ritme que porto em fa recapacitar. Un atac de realisme. Paga la pena pujar setze mil metres d'un categoria especial (personalment crec que Rasos és bastant similar al Tourmalet) patint? La calor que bat rècords aquesta tardor és intensa. Torno a baixar a la bifurcació, i aquest cop enfilo els tres kilòmetres que em separen del santuari de Queralt, per mirar d'acabar la ruta d'una manera mitjanament digna.

Pedraforca!

Per la cresta, amb el Cadí a l'esquena

Vist des de Saldes

El Pedra, diminutiu afectuós que els apassionats de la muntanya fan servir per a referir-se a aquest emblemàtic cim del Prepirineu català, ja és una mica meu. Vist venint per la carretera de Saldes ens mostra la seva cara més esvelta i impressiona per la verticalitat de la tartera, per la que haurem de baixar.

Pel bosc del Verdet

Fins ara, jo només m'hi havia apropat. L'havia admirat des de baix i per tots costats. Presidint la carretera que resseguim a la Volta al Cadí-Moixeró, majestuós vist des de la serra d'Ensija o passejant per la carena del Cadí. O des del cap del Verd, amb la tartera de Gósol ben nevada. Però mai m'hi havia aventurat. 

Ale-hop!

Aquest diumenge era diferent. Havent estat dissabte a Bagà, amb un grup de gent collonuda que l'havia programat per l'endemà. Amb un temps meteorològic idoni, ni massa fred ni calor. Ni una miqueta de vent. Ni un núvol. Era la meva. Tot i la inquietud per la grimpada que cal fer, tot i les reserves per la baixada de la tartera. 

Sortim del cotxe i entrem en matèria. En un sospir atenyem el refugi Lluís Estasen. Aquesta gent puja com si hi hagués escales mecàniques. Seguint les marques del pr-C-123, remuntem el bosc del Verdet en un tres i no res i ens arribem a la collada del mateix nom (2256 msnm). Som a la divisòria de la muntanya i a la vall contrària ja divisem Gósol. 

A poc a poc i amb bona lletra

Toca deixar de caminar i començar a obrir-nos pas entre les roques, amb l'ajuda de les mans. Aviat trobem el pas més complicat. No és que ho sigui excessivament, de complicada, aquesta grimpada, però cal anar amb compte. És un d'aquells llocs en què no et pots equivocar. Per ajudar-nos trobem marques de pintura groga que ens "xiven" els punts per on progressar de manera més fàcil. En el pas més complicat, hi ha un cable a la paret dreta de la petita canal. 

Ambient per la cresta

El Calderer

A partir d'aquí, encara hem de progressar per la cresta, de vegades cap amunt i de vegades cap avall. En tot moment les opcions per posar les mans i els peus són múltiples, i la roca, segura. Quan ens reunim al cim (2506 msnm) haurem superat 900 metres de desnivell.

El descens cap a l'enforcadura és més assequible. Un cop a la divisòria de les dues tarteres (2356 msnm), comença la matxacona baixada per la de Saldes, la més dreta de les dues.
Hi ha qui baixa corrent i fins i tot saltant, i hi ha qui ho fa passeta a passeta.  Però tothom acaba relliscant i arrossegant el cul per terra en algun moment, perquè del pas de la gent el terra està pelat.

Baixant per la tartera

És altament aconsellable haver dut els bastons per poder-los clavar compensant la tendència a la relliscada. Esquena enrere i clavar talons. Botes de canya alta per minimitzar l'entrada de pedretes al calçat. I guants, per evitar fer malbé les mans en cas de caiguda.
La segona meitat del descens és més còmode perquè hi ha més pedres on anar clavant els peus. Cal estar amatents a la més que probable caiguda de pedrots que la gent que ve pel darrera pot provocar, fins que poc després d'un ressalt rocallós accedim per fi al camí que ens menarà de tornada a la jaça de Prats, on hi ha el refugi.

Canal du Midi (Etapa 3: Carcassona - Le Somail)

DIMECRES, 10 D'AGOST: CARCASSONNE / LE SOMAIL | 66 KM

La ciutadella medieval de Carcassona vista des del canal     

Avui ha estat el dia d'ella. Tot i que ahir a la nit, la Jud no tenia clar com estaria avui, per com havia arribat de cansada a Carcassona, surt com un tret, i cobreix en un tres i no res la distància que ens separa de Tresbès, una tretzena de kilòmetres. Una curta parada per admirar el poble, port important des de l'obertura del Canal i que segles abans havia estat arrasat per les tropes de Simon de Montfort. I després, més del mateix. Ella va a mil per hora (bé, vint, però ja és molt, tenint el compte el terreny) i jo al darrere.   

Tresbès (Trèbes en francès)

Després de Tresbès trobem una triple resclosa que salva un desnivell de gairebé 8 metres. La idea avui és pedalar més de la meitat de l'etapa abans de dinar, a diferència d'ahir que vam parar a Castelnòu d'Arri bastant en la primera part, però qui podia passar de llarg un indret com aquell! Així que fem via cap a La Marselheta. Sis kilòmetres més endavant atenyem la resclosa de l'Aiguille i entrem en país vinícola. Mitja dotzena més de milers de metres i ens asseurem per fi a menjar, al port, pont i restaurant de La Redòrta.

El port de la Redòrta

Així que avui dinem quan toca, però no el que toca. Menú completet, amb pizza inclosa, vinet rosat, postres. A fora la calor pega - està augmentant a mida que ens apropem a la Mediterrània i els núvols del primer dia són ara cars de veure. Fóra el moment d'anar cap el cotxe i engegar l'aire condicionat per seguir viatge, però, ups, si anem en bici!

Després que el dinar no se m'hagi posat gaire bé, ha estat ella la que ha acabat animant-me en l'última part de l'etapa, que a mi se m'ha fet bastant feixuga. Contenta d'haver sortit de dubtes i d'haver-se convençut del que li deia ahir a la nit, que cada dia és una història, i que de vegades, si ens hem alimentat bé i descansat prou, després d'un dia esgotador experimentem un sorprenent augment de forma.

El terreny que separa la Redòrta del Somail és de corriol estret en un primer moment. Després, passat la localitat d'Omps, que obre la porta de l'Aude vinícola, es fa difícilment ciclable i és per això que trobem una alternativa asfaltada al marge del canal. És un tram més còmode per a pedalar, però en abandonar els arbres de ribera, també queda desprotegit de la inclemència del sol de les tardes estiuenques. Un cop tornem a resseguir estrictament el canal, arribem sense més al Somail. Important port que té multitud d'ofertes gastronòmiques i d'allotjament, i fins i tot nocturnes.

Castelltallat... no és Montserrat

Camí de la carena de la serra de Castelltallat

No fa molts dies, parlant amb un gran aficionat a la bici que pedala pel Bages (quan no conquesta colossos del Pirineu), em va desvetllar que a la serra de Castelltallat s'hi arriba per asfalt i que té sortida per l'altra banda. Jo només m'hi havia endinsat una vegada i fins a Sant Mateu. I el més inquietant, els seus companys de sortides sostenen que té rampes com les de Montserrat, o més dures. Això s'havia de veure.

Vista des de la serra de Castelltallat. Montserrat al fons

La pujada comença a Callús, sis kilòmetres al nord de Manresa. Una recta d'un miler de metres guanya alçada de manera molt suau en paral·lel al Cardener i a partir d'aquí s'encadenen quatre kilòmetres sinuosos en què es va apuntant al nord-oest, precisament d'on pica el vent avui. És un tram que no dubto que té alguna rampa, potser del vuit, però durant el qual no crec que la mitjana superi el 6%. Ull, que ho dic a ull. 

Un kilòmetre molt suau i s'arriba a Sant Mateu de Bages. A partir d'aquí, el tram desconegut. Carretera amb molt bon estat i pujada realment còmoda en què només és remarcable alguna rampa a partir i sobretot al voltant del kilòmetre onze.

La carretera s'acaba dos després i desemboca en una pista asfaltada, estreta, amb una primera rampa inquietant i l'asfalt en mal estat. Un rètol indica l'observatori de Castelltallat, a sis kilòmetres més. Penso que és aquí on la cosa es posarà dreta. Però no, menys de mil metres i s'assoleix la carena, i a partir d'aquí tobogans fins que passat l'observatori comença la baixada per l'altra banda.

I ara cap a on? Quin país!

Realment no és comparable amb Montserrat. Tanmateix una pujada molt recomanable, d'una catorzena de kilòmetres que s'empalmen amb una carena amb molt bones vistes sobre part del Bages i l'Alta Anoia. A la baixada el ferm millora tot i que no pot ser tan alegre com el pendent permetria perquè la carretera és realment estreta. Desemboca en un coll sense senyalització. Ara no sé on sóc. Quin país...
 

Per què no comptem?

Heus ací un sistema per a comptabilitzar els vehicles que transiten per una via. Però si ens fixem, exclou els ciclistes, que en principi circulem pel voral, quan és ample com aquest.
Així que, qui s'estranya que no ens tinguin en compte a l'hora de planificar la circulació en les nostres carreteres?

Volta a Les Malloles

Arribant a Calaf

Escapada de quatre hores per a trencar la rutina de petites sortides de tarda. 100 km ben rodons per a baixar a Igualada, arribar a Calaf i tornar per Copons, fent dues ascensions a Les Malloles, abans de retornar a Igualada i afrontar el coll del Bruc per retornar a Montserrat.

Des d'Igualada, prenc la carretera de Prats de Rei, que en una dotzena de kilòmetres em deixa als molins eòlics que coronen la Serra de Rubió. Pujat per aquesta banda, l'edició del 2010 de La Vuelta el va considerar de tercera categoria, i el va batejar com a Alt del Refugi. Les Malloles, per entendre'ns. Uns kilòmetres avançat el descens em desentenc de la carretera i prenc un camí rural cap a Les Coromines. 

D'aquesta manera surto en alguna banda a tocar de l'Eix Transversal, entre Aguilar de Segarra i Calaf, cap a on apunto la roda davantera. 

Després terreny favorable amb vent en contra. Mirar d'acoplar-se a la bici i prémer amb força els pedals. És el moment rodador de la sortida, en què quasi quasi arribo a pulsacions de pujada... I parlant de pujades, després de Copons, toca encetar-ne la segona, que també em mena als molins. Per aquesta banda es passa Rubió, i és precisament en aquest punt que la carretera es posa dreta. Al pas pel poble, i un o dos km després. La resta és força assequible.

XII Pujada al Turó de l'Home

Participants afrontant el darrer kilòmetre de l'ascensió

Llarg, molt, i dur. Els vint-i-sis kilòmetres i els mil cinc-cents metres d'altitud que separen Sant Celoni del capdamunt del Turó deixen poc marge als matisos. Un alt de Categoria Especial sense cap mena de dubte. La marxa que organitzen els del club ciclista Sant Celoni per les festes locals és una petita bogeria. Pujar i pujar des del primer moment. No hi ha més. Cadascú al seu ritme, però tots amb la llengua fora per si s'ha de recollir el cor que en qualsevol moment mirarà d'escapar-se per la boca. I això perllongat durant prop de dues hores.

M'he tornat a quedar a prop de rebaixar l'hora i tres quarts. De fet, he fet cinquanta segonets més que l'anterior vegada en què havia participat. Una petita llàstima. Cinquanta segons que potser no hauria perdut si a la sortida no m'hagués despistat fent una foto. Seré burro, seré burro, m'he repetit en els primers kilòmetres. Dues setmanes preparant-la i se m'escapa el grup. No és que serveixi de gaire rodar en pilot en una pujada així, però en els primers kilòmetres sí que permet anar una mica més còmode. De tota manera, el paquet es desgrana de seguida en un rosari de corredors, així que cadascú a la seva.
De tota manera, satisfet, per haver mantingut una pujada molt constant, fins i tot en els últims sis kilòmetres, que són realment els més durs - duríssims -, que no només no se m'han ennuegat sinó en què he pogut posar un puntet més fins a l'acceleració final, passada la tanca del Parc. Aquests darrers sis mil metres presenten, a banda d'unes rampes de consideració en què s'arriba a fregar un 18%, un ferm en estat pèssim, amb enormes forats i sovint branques per terra, que fan quasi tan dura la baixada com la pujada. 

Molt bon ambient durant la marxa, una decisió encertada haver baixat un kilòmetre abaix l'avituallament de l'arribada (més resguardat de vent que a dalt) i un bon esmorzar al pavelló d'esports, un cop de retorn a Sant Celoni.