Pedraforca!

Per la cresta, amb el Cadí a l'esquena

Vist des de Saldes

El Pedra, diminutiu afectuós que els apassionats de la muntanya fan servir per a referir-se a aquest emblemàtic cim del Prepirineu català, ja és una mica meu. Vist venint per la carretera de Saldes ens mostra la seva cara més esvelta i impressiona per la verticalitat de la tartera, per la que haurem de baixar.

Pel bosc del Verdet

Fins ara, jo només m'hi havia apropat. L'havia admirat des de baix i per tots costats. Presidint la carretera que resseguim a la Volta al Cadí-Moixeró, majestuós vist des de la serra d'Ensija o passejant per la carena del Cadí. O des del cap del Verd, amb la tartera de Gósol ben nevada. Però mai m'hi havia aventurat. 

Ale-hop!

Aquest diumenge era diferent. Havent estat dissabte a Bagà, amb un grup de gent collonuda que l'havia programat per l'endemà. Amb un temps meteorològic idoni, ni massa fred ni calor. Ni una miqueta de vent. Ni un núvol. Era la meva. Tot i la inquietud per la grimpada que cal fer, tot i les reserves per la baixada de la tartera. 

Sortim del cotxe i entrem en matèria. En un sospir atenyem el refugi Lluís Estasen. Aquesta gent puja com si hi hagués escales mecàniques. Seguint les marques del pr-C-123, remuntem el bosc del Verdet en un tres i no res i ens arribem a la collada del mateix nom (2256 msnm). Som a la divisòria de la muntanya i a la vall contrària ja divisem Gósol. 

A poc a poc i amb bona lletra

Toca deixar de caminar i començar a obrir-nos pas entre les roques, amb l'ajuda de les mans. Aviat trobem el pas més complicat. No és que ho sigui excessivament, de complicada, aquesta grimpada, però cal anar amb compte. És un d'aquells llocs en què no et pots equivocar. Per ajudar-nos trobem marques de pintura groga que ens "xiven" els punts per on progressar de manera més fàcil. En el pas més complicat, hi ha un cable a la paret dreta de la petita canal. 

Ambient per la cresta

El Calderer

A partir d'aquí, encara hem de progressar per la cresta, de vegades cap amunt i de vegades cap avall. En tot moment les opcions per posar les mans i els peus són múltiples, i la roca, segura. Quan ens reunim al cim (2506 msnm) haurem superat 900 metres de desnivell.

El descens cap a l'enforcadura és més assequible. Un cop a la divisòria de les dues tarteres (2356 msnm), comença la matxacona baixada per la de Saldes, la més dreta de les dues.
Hi ha qui baixa corrent i fins i tot saltant, i hi ha qui ho fa passeta a passeta.  Però tothom acaba relliscant i arrossegant el cul per terra en algun moment, perquè del pas de la gent el terra està pelat.

Baixant per la tartera

És altament aconsellable haver dut els bastons per poder-los clavar compensant la tendència a la relliscada. Esquena enrere i clavar talons. Botes de canya alta per minimitzar l'entrada de pedretes al calçat. I guants, per evitar fer malbé les mans en cas de caiguda.
La segona meitat del descens és més còmode perquè hi ha més pedres on anar clavant els peus. Cal estar amatents a la més que probable caiguda de pedrots que la gent que ve pel darrera pot provocar, fins que poc després d'un ressalt rocallós accedim per fi al camí que ens menarà de tornada a la jaça de Prats, on hi ha el refugi.