Tourmalet. Un minut per any.

Neu de juliol al Tourmalet

Route barrée.

Aprofitant l'escapadeta que miro de repetir cada any al Tour de França quan passa pels Pirineus, li faig una visita a aquest meu amic. I van set. En aquest cas, la quarta pel vessant de La Mongie. Val a dir que ni que hagués volgut pujar-hi des de Luz hagués estat impossible. Route barrée. L'accelerat desgel que tant de mal ha fet a les valls pirinenques, entre elles la Val d'Aran, ha destrossat la carretera de Luz a Barèges, que ha quedat absolutament isolat, ja que les autoritats han decidir tallar la circulació des del mateix coll. 

Però en qualsevol cas, la decisió de pujar des de Sainte Marie Campan està condicionada per l'etapa de l'endemà del Tour de França. He plantat la tenda a la Hourquette d'Ancizan, el darrer port que franquejaran abans de la meta de Banhères de Bigorra, i he quedat ben embriagat de l'ambient que ja s'hi respira, amb més de vint-i-quatre hores d'antelació.

L'inici del descens de la Hourquette, un dia abans del pas del Tour.

La primera norma està per saltar-se-la, la segona més val que no. Vive Le Tour!

Així, baixo la Hourquette i recorro el que serà el final d'etapa de demà, fins a Sainte Marie, on, abans de començar l'ascens, punxo la roda del darrere. Sempre emprenya, tot i que no em puc queixar. No he punxat en cap marxa de les que he fet aquest any, i a més, avui ho faig a peu de port. I a més, en un port tan transitat per ciclistes i acompanyants que em permeten reinflar amb una bomba de peu i posar els vuit kilos de pressió a la roda, cosa que amb la manxa de mà seria impossible. 

Carregar bidons a la font de Sainte Marie de Campan és tradició.

Punxada a peu de port. 

Aquest any vull provar de millorar el temps de fa quatre anys, quan vaig pujar en 1h 29'. La miqueta d'explosivitat que m'ha aportat córrer a peu a l'hivern més el fons acumulat després de les grans marxes pirinenques semblen un bon còctel per a intentar batre'm a mi mateix. Tampoc no és cap quimera, ja que n'hi hauria prou de pujar a més de 12 km/h de mitjana, però també és cert que arribo una mica passadet de rosca.

El problema de la Tormaleta (com s'anomena aquest coll en occità), és que els primers kilòmetres són molt suaus i després de cop el pendent s'enfila de valent i ja no decau fins dalt de tot. Són aquests primers compasos els que enganyen les estadístiques i baixen el pendent mitjà fins a un molt poc de fiar set i escaig. En realitat a partir de Gripp el port s'endureix de mala manera. 

A partir d'aquí s'acaba la part bucòlica i la cosa es posa seriosa. 

Especialment, a partir de la infernal recta de les galeries, que es manté per sobre el 10% i ja fins a coronar, sempre en el 9% de mitjana. És aquí a les galeries on se m'escapa l'objectiu. La renda obtinguda en la primera part s'eixuga kilòmetre a kilòmetre sense remissió. 

La zona de les galeries, al 10%

Pas per La Mongie i a afrontar l'última part, on ressuscita l'alegria al pedalar i encara torno a fer càlculs. Just per guardar, un cop més, un record inoblidable d'aquest pas entre muntanyes convertit en Olimp del ciclisme. Malgrat que el temps aquí dalt no té res a veure amb el que he deixat a la vall; boira, vent fresc i neu, molta neu encara. Al final, una hora i trenta-tres minuts. És a dir, quatre minuts més lent, quatre anys després. I la sensació inexplicable que tant m'omple quan sóc aquí dalt. 

La foto del meu setè Tourmalet, també és de rigor. 

Cal abrigar-se per la baixada. 

Visita de rigor al bar i als seus records de la història del Tour, on demano fulls de diari vells i cap a baix, que encara toca remuntar els primers kilòmetres de l'Aspin per pujar altre cop la Hourquette d'Ancizan per la banda que el Tour la baixarà. Abans, però, assaboriré una Leffe a Campan. 

I això és el final del descens (per mi ascens) de la Hourquette. Beaucoup de monde!

El Tourmalet, per les dues bandes

Escapada al Tour de France - DIVENDRES, 15 de juliol - Doble Tourmalet

L'observatori del Pic du Midi

És el rei, sense dubte. D'igual manera que l'Aneto domina els cims pirinencs, el Tourmalet és el primer espasa dels colls asfaltats. Però l'explicació no és del tot objectiva. Hi ha rampes més dures en altres ports, i n'hi ha de més alts i més llargs. En el fons el seu regnat es deu a la llegenda que hi ha escrit el Tour des d'aquell primer pas el 1910, impactant-nos de tal manera que Tourmalet és igual a pujada en el vocabulari popular, de la mateixa forma que Fitipaldi vol dir ràpid. 

Fins avui l'havia coronat en quatre ocasions, deixant en cadascuna d'elles una estela de records i sensacions diferents. Més ràpid o més fos, amb alegria o patint, però sempre amb satisfacció. Aquest any, però, no tinc l'espurna com per passar-m'ho bé mirant en quin temps el pujo. El que sí que em veig és amb les ganes per cuinar i menjar-ne doble ració, si és a foc lent.

Sortida de Luz Saint Sauveur. A les primeres de canvi, encara en un carrer, una dura rampa fa entrar en matèria. Quan s'abandona la zona urbana, el pendent es modera i de seguida se situa molt regular entre el 7 i el 8%. És una zona de grans rectes i alguna corba de ferradura, fins que es travessa Barèges, entre el km 7 i 8. 

En sortir-ne, una rampa del 13% dóna la benvinguda a la segona part del coll. Es perd la protecció dels arbres i s'entra en zona oberta, on l'altitud poc a poc va imposant-se sobre la vegetació. Com a compensació l'entorn d'alta muntanya guanya en bellesa. 

Aquest tram ara està obert només a ciclistes i en sentit ascendent. És la voie Laurent Fignon

Novetat. Hi ha un tram d'entre 3 i 4 km que ara està tallat al trànsit, i només es permet a ciclistes i en sentit ascendent. És a partir del pàrquing de l'estació d'esquí, en aquella bifurcació on es pren l'opció de la dreta, en una bona rampa que poc després desemboca al revolt de la Gaubie, davant del jardí botànic. Doncs bé, ara el trànsit es desvia per una nova carretera que han construït des del pàrquing i que empalma amb la històrica quatre quilòmetres més amunt. Veig força ciclistes que seguint els rètols de la carretera l'estan pujant per allà. Faran quasi un quilòmetre més, però amb una mica menys de percentatge mitjà. En qualsevol cas, aquest nou asfaltat perfecte, més ample i amb voral és una millora per al descens.

Coronar i cap a baix

Un cop de nou les dues carreteres s'uneixen ja només queda aproximar-se a la zeta final, en els darrers dos km, i vèncer les rampes més dures de tota l'ascensió que es concentren aquí, a ca les cabres que van llençant pedres sobre la carretera. Tot i que aviat farà dues hores que he començat em sento fresc, em fa la sensació que ha passat menys temps i he pujat a unes pulsacions que s'han sempre entre les 140-150ppm. El que deia, a foc lent. Li demano a una dona de les moltes persones que hi ha al coll que em faci una foto mentre torno a fer els últims metres.

La font de Sainte-Marie Campan.

A Sainte-Marie Campan menjo un bon entrepà de pollastre i bec una cervesa, i abans de tornar a la carretera omplo els bidons a possiblement la font més famosa del cicloturisme.
El Tourmalet per aquesta banda és diferent. Aquest va ser el vessant pel qual es va pujar per primer cop. Irregular amb uns primers kilòmetres molt suaus, l'ascensió, un pèl més curta que la de Luz, té uns deu kilòmetres finals infernals en què el pendent se situa sempre entre el 9 i més del 10% sense oferir una sola treva.
Es pot dividir en quatre parts. La primera, de falsos plans i alguna rampa fins el nucli de Gripp.

La segona, que ja ens situa en pendents per sobre del 8%, més o menys rectilínia fins a Artigues, amb alguna bonica cascades al costat de la carretera. Al final d'aquest tram es veuen ja les famoses galeries anti-allaus que la primera vegada que vaig venir em semblava impossible que poguessin ser tan amunt.
S'arriba a un revolt de ferradura, es passa un pont i es canvia de vessant, entrant en una zona encara boscosa que després de superar un dur revolt ens torna a la vertical del coll per afrontar la duríssima zona de les galeries. Rampes molt dretes i un kilòmetre al 10,5% en què es veuen, encara molt amunt, les primeres construccions de l'estació d'esquí de La Mongie.

Un cop s'arriba al complex, després d'un parell de rampes al 12% ja es pot mirar el colós a la cara. A mesura que m'hi aproximo la boira va cobrint el coll, amb una capeta molt fina, com volent esborrar l'Olimp del ciclisme.
A l'altra banda, el dia és net i clar. Un pèl fred, però assolellat, per poder fruir de la baixada, ja definitiva, altre cop cap a Luz-Saint Sauveur. Avui, una mica allunyat del Tour, que per mi ha malgastat una de les etapes als Pirineus. Ara toca tornar a pujar - amb el cotxe - per retrobar-lo demà, a Plateau de Beille.

Altimetries: Tourmalet, per Luz | Tourmalet, per Campan

Tourmalet

No he agafat la bici des de la Tres Nacions, fa vuit dies. Havent dormit a Barèges (a mig Tourmalet pel vessant occidental), inicio el descens cap a Luz St. Sauveur. A mitja baixada em cobreix una suau boira. Estiraments a la plaça del mercat. Un altre ciclista em pregunta si hi haurà boira fins al Coll. Li dic que no, que abans de Barèges és net.
Els primeres quilòmetres se'm fan feixucs. Noto les cames pessades i em costa molt trobar un ritme de respiració que no em faci sentir ofegat. Miro de relaxar-me una mica abans del pas per Barèges. Quan travesso el poble em sento millor i supero sense gaire dificultat la rampa del 13% que hi ha a la sortida. Com que és un punt que sempre destaquen les altimetries s'espera que sigui terrible i, la veritat, en relació a la resta del Coll, no s'aprecia gaire.
Especialment, perquè és en el que queda d'aquí a dalt que es decideix si es guarda bon record o no d'una ascensió al Tourmalet. Els arbres desapareixen i ja no protegeixen del vent. L'altitud es fa cada cop més evident i si ens hem cebat a la primera part de la pujada ja notarem el cansament. I encara resta una desena de quilòmetres. Es veu el Pic du Midi de Bigorre. Es veu la temible Z final gravada a la mateixa muntanya, amb un traç de més de dos mil metres d'asfalt que justifiquen per sí sols el renom que té aquest colós pirinenc.
Ara els pulmons s'han obert del tot i la respiració és més regular. A l'alçada del revolt de La Gaubie veig un grup de cicloturistes holandesos veterans que pugen tranquil·lament i tot i que es van esperant entre ells, van disgregats, i això em serveix per a exigir-me un ritmet -bonjour, bonjour. Així els quilòmetres van passant sense fer gaire soroll.
En algun lloc entre tres i dos per coronar hi ha un petitíssim descens que em deixa al peu de la Z. La penúltima recta es fa molt llarga, tant com quilòmetre i mig al 9% amb rampes de l'11% i el 10% ara ja sí per sobre de 2000 mts d'altitud. Acabant la penúltima recta passo el rètol que marca l'últim quilòmetre, al 12,5%, i el darrer revolt, duríssim. L'intento tallar per fer els mínims metres possibles i és pitjor el remei que la malaltia. L'asfalt està bonyegat i la bici comença a botar.

El darrer revolt del Tourmalet, a 500 mts del Coll

Cinc cents metres i s'haurà acabat. En aquest punt Lemond va ser destronat per Indurain al Tour `91. Aquí és on el navarrès va veure que l'americà patia, que no anava fi. I per això va atacar en el descens, i per això Chiappucci el va seguir i van arribar a Val Louron amb set minuts d'avantatge. Mig quilòmetre de Tourmalet, dels 19 que té, va ser suficient per provocar un canvi d'era en el ciclisme.
Passo un altre cicloturista, aquest amb alforges i un equipatge que em sembla que ha de ser pesadíssim. Una hora i quaranta-set minuts. Esprinto, que no es digui, i arribo al Bar Restaurant du Col. A menjar i beure alguna cosa envoltat de fotografies, retalls de premsa i records per reviure la història del Tour. Em faig la foto de rigor en sortir, davant el monument, ja convenientment abrigat (aquí el vent acostuma a bufar amb força) i baixo cap a Barèges, amb un Tourmalet pràcticament deshabitat; tot un plaer.

Monument i exterior del Bar du Col

Interior del Bar du Col