No he agafat la bici des de la Tres Nacions, fa vuit dies. Havent dormit a Barèges (a mig Tourmalet pel vessant occidental), inicio el descens cap a Luz St. Sauveur. A mitja baixada em cobreix una suau boira. Estiraments a la plaça del mercat. Un altre ciclista em pregunta si hi haurà boira fins al Coll. Li dic que no, que abans de Barèges és net.
Els primeres quilòmetres se'm fan feixucs. Noto les cames pessades i em costa molt trobar un ritme de respiració que no em faci sentir ofegat. Miro de relaxar-me una mica abans del pas per Barèges. Quan travesso el poble em sento millor i supero sense gaire dificultat la rampa del 13% que hi ha a la sortida. Com que és un punt que sempre destaquen les altimetries s'espera que sigui terrible i, la veritat, en relació a la resta del Coll, no s'aprecia gaire.
Especialment, perquè és en el que queda d'aquí a dalt que es decideix si es guarda bon record o no d'una ascensió al Tourmalet. Els arbres desapareixen i ja no protegeixen del vent. L'altitud es fa cada cop més evident i si ens hem cebat a la primera part de la pujada ja notarem el cansament. I encara resta una desena de quilòmetres. Es veu el Pic du Midi de Bigorre. Es veu la temible Z final gravada a la mateixa muntanya, amb un traç de més de dos mil metres d'asfalt que justifiquen per sí sols el renom que té aquest colós pirinenc.
Ara els pulmons s'han obert del tot i la respiració és més regular. A l'alçada del revolt de La Gaubie veig un grup de cicloturistes holandesos veterans que pugen tranquil·lament i tot i que es van esperant entre ells, van disgregats, i això em serveix per a exigir-me un ritmet -bonjour, bonjour. Així els quilòmetres van passant sense fer gaire soroll.
En algun lloc entre tres i dos per coronar hi ha un petitíssim descens que em deixa al peu de la Z.
La penúltima recta es fa molt llarga, tant com quilòmetre i mig al 9% amb rampes de l'11% i el 10% ara ja sí per sobre de 2000 mts d'altitud. Acabant la penúltima recta passo el rètol que marca l'últim quilòmetre, al 12,5%, i el darrer revolt, duríssim. L'intento tallar per fer els mínims metres possibles i és pitjor el remei que la malaltia. L'asfalt està bonyegat i la bici comença a botar.
Els primeres quilòmetres se'm fan feixucs. Noto les cames pessades i em costa molt trobar un ritme de respiració que no em faci sentir ofegat. Miro de relaxar-me una mica abans del pas per Barèges. Quan travesso el poble em sento millor i supero sense gaire dificultat la rampa del 13% que hi ha a la sortida. Com que és un punt que sempre destaquen les altimetries s'espera que sigui terrible i, la veritat, en relació a la resta del Coll, no s'aprecia gaire.
Especialment, perquè és en el que queda d'aquí a dalt que es decideix si es guarda bon record o no d'una ascensió al Tourmalet. Els arbres desapareixen i ja no protegeixen del vent. L'altitud es fa cada cop més evident i si ens hem cebat a la primera part de la pujada ja notarem el cansament. I encara resta una desena de quilòmetres. Es veu el Pic du Midi de Bigorre. Es veu la temible Z final gravada a la mateixa muntanya, amb un traç de més de dos mil metres d'asfalt que justifiquen per sí sols el renom que té aquest colós pirinenc.
Ara els pulmons s'han obert del tot i la respiració és més regular. A l'alçada del revolt de La Gaubie veig un grup de cicloturistes holandesos veterans que pugen tranquil·lament i tot i que es van esperant entre ells, van disgregats, i això em serveix per a exigir-me un ritmet -bonjour, bonjour. Així els quilòmetres van passant sense fer gaire soroll.
En algun lloc entre tres i dos per coronar hi ha un petitíssim descens que em deixa al peu de la Z.
La penúltima recta es fa molt llarga, tant com quilòmetre i mig al 9% amb rampes de l'11% i el 10% ara ja sí per sobre de 2000 mts d'altitud. Acabant la penúltima recta passo el rètol que marca l'últim quilòmetre, al 12,5%, i el darrer revolt, duríssim. L'intento tallar per fer els mínims metres possibles i és pitjor el remei que la malaltia. L'asfalt està bonyegat i la bici comença a botar.El darrer revolt del Tourmalet, a 500 mts del Coll
Cinc cents metres i s'haurà acabat. En aquest punt Lemond va ser destronat per Indurain al Tour `91. Aquí és on el navarrès va veure que l'americà patia, que no anava fi. I per això va atacar en el descens, i per això Chiappucci el va seguir i van arribar a Val Louron amb set minuts d'avantatge. Mig quilòmetre de Tourmalet, dels 19 que té, va ser suficient per provocar un canvi d'era en el ciclisme.
Passo un altre cicloturista, aquest amb alforges i un equipatge que em sembla que ha de ser pesadíssim. Una hora i quaranta-set minuts.
Esprinto, que no es digui, i arribo al Bar Restaurant du Col. A menjar i beure alguna cosa envoltat 
de fotografies, retalls de premsa i records per reviure la història del Tour. Em faig la foto de rigor en sortir, davant el monument, ja convenientment abrigat (aquí el vent acostuma a bufar amb força) i baixo cap a Barèges, amb un Tourmalet pràcticament deshabitat; tot un plaer.
Passo un altre cicloturista, aquest amb alforges i un equipatge que em sembla que ha de ser pesadíssim. Una hora i quaranta-set minuts.
Esprinto, que no es digui, i arribo al Bar Restaurant du Col. A menjar i beure alguna cosa envoltat 
de fotografies, retalls de premsa i records per reviure la història del Tour. Em faig la foto de rigor en sortir, davant el monument, ja convenientment abrigat (aquí el vent acostuma a bufar amb força) i baixo cap a Barèges, amb un Tourmalet pràcticament deshabitat; tot un plaer.Monument i exterior del Bar du Col
Interior del Bar du Col
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada