Marxa Tres Nacions

Segona marxa del circuit pirinenc cicloturista de la Federació Catalana. Particularment crec que fóra millor dir-li dels tres estats, perquè és el que realment va canviant (es travessen tres fronteres) en els 140 km de recorregut. De Puigcerdà es baixa a La Seu per enfilar cap a Andorra. El petit país es travessa per la tangent sempre pujant i coronant l'Envalira, el port asfaltat més alt de tota la serralada pirinenca (2407 mts). Es baixa cap a la Catalunya Nord, pel Pas de la Casa i s'entra en territori administratiu francès per enllaçar amb el Coll de Pimorent, el descens del qual mena a La Guingueta, via Porta i La Tor, i d'aquí a Puigcerdà. web de la marxa
Es comença molt ràpid. Miro d'acomodar-me al enorme grup capdavanter. Com que el terreny que separa Puigcerdà de La Seu d'Urgell fa lleugera baixada, ja que ressegueix el curs del Segre, anem a mil per hora. Tot va sobre rodes fins que en un dels túnels la davantera es menja un forat i em surt volant el gps i un bidó. Pel bidó rai, però el gps són 400 leurus, així que toca parar. Perdo el grup del davant i em toca pedalar en solitari. Passo de rodar còmodament abrigat a empassar-me tot el vent. Vaig quasi la meitat de ràpid que anava. L'enrabiada em dura fins que en una cuneta veig un altre participant que ha punxat. Això encara és pitjor. Paro per raons fisiològiques i espero l'últim grup; m'alegra veure que és molt més nodrit que no m'esperava.
Entro a La Seu l'últim. D'aquí fins a coronar el Port d'Envalira seran quasi tres hores de contínua pujada, tot i que l'ascensió comença en realitat a Andorra La Vella, després de l'avituallament. Aquest coll s'ha de fer amb un ritme còmode. Si no es pot fer interminable. Capaç de noquejar el 1964 el gran Jacques Anquetil.(1)

Tinc molt bones sensacions i em sento còmode pujant. Sortint d'Encamp hi ha una recta llarga i amb un pendent considerable. La conec i no m'hi buido. Quan arribo a Soldeu encara disfruto el port. A partir d'aquí, però, es fa més llarg. A la zona desprotegida i els viratges i reviratges que hi ha en la part final de l'ascensió vaig més lent, em costa més mantenir el ritme. Fa estona que hem superat els 2000 mts d'altitud. A dalt, fa fred, a 2407 mts. Avituallament, abric i cap a baix.

La baixada va ràpida, però de tant en tant alguna batzegada del vent fa tocar frens. En un tres i no res som a Pas de la Casa i uns quilòmetres més endavant travessem la duana francesa. De seguida s'acaba el descens i remuntem el Pimorent. Són dos o tres quilòmetres d'un pendent moderat. El vent, però, acostuma a bufar fort en aquesta zona. Inicio la baixada i poc a poc es forma un grupet quan ens apropem a Porta el gps torna a sortir volant. Apa, tornem-hi! De nou pedalant en solitari com un boig a veure si atrapo algun grup. La baixada ara ja no és tan ràpida i obliga a pedalar bastant. Veig un grup i sembla que m'hi apropo, cosa que no és habitual. Accelero. Un parell de quilòmetres més endavant ja rodo amb ells. Van tocadíssims, per això els he atrapat.

Abans de La Tor ve un per darrera i ens sobrepassa com un coet. Esprinto per atrapar-lo i darrere meu s'hi afegeix un altre. Rodem a relleus fins a dos quilòmetres de La Guingueta. Aquí el coet ens torna a deixar i el meu nou company i jo arribem a Puigcerdà i afrontem la pujadeta final. La traca que posa punt i final a la festa. I és que Puigcerdà, puja, puja. Al final he remuntat uns 200 llocs des de La Seu. Un consol.

(1) El Tour d'aquell any, el campió francès va patir una mena de psicosi supersticiosa arran d'un vaticini que li pronosticava la mort en aquella etapa. La ronda gal·la feia jornada de repòs a Andorra La Vella, i es va organitzar un dinar amb l'assistència de corredors, premsa, etc. Les males llengües van fer culpable els suposats excessos d'Anquetil en aquell tiberi (patia fama de devorar la vedella...) del defalliment del dia següent. Però en realitat, sembla que ser que el ciclista veia que li havia arribat l'hora.

La qüestió és que l'endemà Poulidor el va atacar pujant l'Envalira, i dalt del coll li treia cinc minuts. La boira ho cobria tot i Anquetil va baixar molt millor que Poulidor, segons aquest perquè es va beneficiar de les llums dels vehicles que els separaven. La sort va fer a més que Poulidor trenqués una roda camí de Tolosa, i a l'arribada havia perdut més de dos minuts.

[Del llibre "Cumbres de leyenda, de Carlos Arribas i Sergi López-Egea. RBA. 2005"]