L'étape du Tour, per terra...

MARXA CICLOESPORTIVA L'ÉTAPE
BARCELONA - ANDORRA 224 Km

La bici està per gaudir-ne, justifica un inscrit en no prendre la sortida. M'apunto l'observació per una altra vegada. Les previsions del temps són nefastes. Només l'última, la de la nit abans, obre una porta a l'esperança. Potser ja no plourà durant la segona part de la prova. El que passa és que quan es porta tot l'estiu mentalitzat i preparant un repte com aquest, i les coses no venen com era de preveure, és difícil d'acceptar la realitat. 

El recorregut és idèntic al que va fer el Tour de França l'any 2009. Sortida de Barcelona, on havia acabat l'etapa del dia anterior, i arribada a l'estació d'esquí d'Ordino Arcalís, on Contador li va esgarrapar uns segons al seu rival i company d'equip Lance Armstrong. 

Adéu, Barcelona.

Així doncs, inscrit de feia mesos, preparo seriosament la cita, amb força entrenaments, fregant els 200 km de tirada en solitari en algun d'ells. Surto sota onades de calor. Afronto ports llargs als finals. Miro de disciplinar-me en el menjar. M'obligo a llevar-me més d'hora que ben d'hora. Però no, al final el dia D cau la maledicció: quasi ni una gota en tot l'estiu i avui no ha parat de ploure, però ni un sol kilòmetre!

A l'Arrabassada

És més, plou des del moment exacte de l'inici. Sota l'arc de sortida comença el compte enrere. Deu, nou, vuit segons... i cauen les primeres gotes. La pluja arriba amb una puntualitat que fa paüra. L'Arrabassada, primer escoll, me la prenc amb calma, com no podria ser d'altra; encara queda un món. Plovisqueja. Tot i això, el terra no està gaire moll durant la baixada, i no és fins que arribem a Sant Cugat que capim la magnitud de l'aiguat. Els carrers semi-inundats, les cruïlles perilloses, l'organització absent en semàfors conflictius... 

A Rubí circulo no gaire lluny de dos grups nombrosos que estan molt a prop l'un de l'altre. Sense forçar ni fer el boig vaig escurçant la distància fins que, sense tenir temps de reaccionar ni d'adonar-me, la roda del davant patina en una rotonda i acabo per terra. Tinc un fort cop a la mà i un altre al maluc esquerres. Ara sí que l'he fet bona.

Montserrat, al fons.

Casa meva és més endavant que no pas enrere, així que em dono uns kilòmetres per avaluar danys. En un primer moment la cosa pinta magra. Sento molt de mal en frenar. No puc beure dels bidons, ni amb l'esquerra perquè no puc prémer per fer sortir el líquid, ni amb la dreta perquè no puc aguantar el pes del cos sobre el manillar només amb la mà afectada. Pateixo en els sotracs. M'encomano a sant ibuprofè i la cosa millora lleugerament. Frenar, tot i que és molest, deixa de ser impossible si m'agafo de la part baixa del manillar. 

A la sortida de Terrassa, unes obres obliguen a fer volta. En una cruïlla, un mosso juga amb el mòbil a la moto i els participants tirem en direcció errònia. Quan se n'adona, el policia ha de venir a buscar-nos i ens diu que hem de girar cua. El descuit afecta fins i tot a dos cotxes de l'organització. No us podeu imaginar quina gràcia que fa.

Arribant a Manresa.

Ens apropem a Manresa i per mi arriba l'hora de prendre una decisió. Tampoc estic perdent tant de temps respecte a la previsió personal que m'havia fet, així que a l'avituallament decideixo seguir endavant. Si l'etapa ja és èpica sota la pluja, sense una mà la farem més èpica si cap. I així, de vegades en solitari (ha sortit força menys gent dels cinc-cents que s'havien inscrit) i de vegades en petits grups, van passant els kilòmetres. Súria, Cardona, el Coll del Pi de Sant Just, catalogat de tercera pel Tour, i arribada al segon avituallament, al km 110, a l'entrada de Solsona.

Estan més acostumats a la pluja...

La pluja és intensa. Les muntanyes no es veuen, cobertes per la boira. I ara toca ja entrar en matèria i enfilar cap al Coll de Serra Seca, de primera categoria. En aquest avituallament hi ha una ambulància i em fan un embenat. La veritat és que no les tinc totes de cara a la baixada, molt dreta i estreta, del coll de Serra Seca, i fins i tot em plantejo tirar per la collada de Clarà per sortir a la Bassella i anar a la Seu per Oliana. Finalment, i imaginant el trànsit de la C14, decideixo seguir l'etapa tal i com és.

Totes les opcions d'arribar dins l'horari establert a la Coma d'Arcalís s'esvaeixen en aquest tram. No tant per la pujada, que xino xano es va fent, sinó pels trams de baixada. La velocitat és ridícula. Miro de no embalar-me en cap moment perquè amb la mà així el que no podré és reaccionar en cas d'imprevist. A banda, les bicis de carretera es pot dir que no frenen sota un aiguat com aquest. I suposo que també el record de la caiguda d'unes hores abans fa el seu efecte.

Monument al Tour i final del Coll de Serra Seca. Pluja i boira de cara a la baixada.

A Organyà.

A la baixada de Cambrils a Organyà passo molt de fred. Paro un moment a trucar, ja que part de la família m'espera dinant a Organyà. La tremolor s'intensifica fins que arribo al bar on s'estan. Alegria de trobar-los. La petita que em fa fotos i el bebè, com sempre, portant-se com un sant em dedica una de les seves impagables rialletes. Mig entrepà, una canya i un cigaló per recuperar una mica la temperatura. 

Dia de gossos.

Surto cap a l'avituallament i control de La Seu molt refet, i aquest tram el faig a molt bon ritme. Tot i això ja vaig molt malament de temps. No sé com em deixo convèncer que em facin un nou embenat, així que surto a quarts de quinze cap a Andorra. De fet, a La Seu ja disposo de cotxe de suport familiar, però he decidit arribar fins a l'hotel, que el tenim al km 3 de l'ascensió final a Arcalís.
A la frontera faig lliurament del xip de cronometratge als de l'organització. Això meu ja és de totes totes una excursió personal. No para de ploure ni vol fer-ho, però què més dóna ja. Supero Sant Julià i Andorra La Vella i afronto les últimes rampes de consideració per atansar-me a La Massana. Després ja planeja. Passo el poble d'Ordino i poc després arribo a l'hotel, on, amb l'amabilitat habitual del Xavi i l'Anna, em reben amb una petita ovació.

Faig cara de fred però llueixo un somriure. Ara comença el millor. Una dutxa i un bon sopar per celebrar Sant Miquel amb la família i recuperar les set mil calories cremades en els 214 km que finalment he pedalat, assumint la realitat a poc a poc, i valorant que l'important són els mesos de preparació, l'estat de forma que he assolit, la disciplina auto-imposada. En definitiva, allò que l'important és més el camí que no pas l'indret on mena.