Montserrat. A falta de mans, bones són cames.

A la Miranda de les Magdalenes. La Inferior en primer terme i St. Llorenç del Munt i el Montseny a l'altra "riba" del mar de núvols.

Ermita de Sant Joan (dre.) i ruïnes de Sant Onofre (esq.)

Continua la recuperació del cop al canell que em vaig fer a l'Étape. Són els lligaments, però curarà sol, m'assegura el trauma. Així que després de passar tota una setmana absolutament parat, el cos em bull i surto a fer una caminada per Montserrat. És llarga. En no ser circular, estalviaré els detalls de logística personal. Així, el que es descriu aquí és el tram que, sortint de Collbató arribarà fins el Refugi Vicenç Barbé, creuant a cara Nord per resseguir-la pel gr i tornar a cara Sud pel coll de Porc. La ruta acumula força desnivell. No sé quants quilòmetres deuen sortir, però calculo que entre una quinzena i una vintena. Jo m'hi estat unes cinc hores i mitja, parades incloses. 

Al tram d'escales, pujant cap a Santa Magdalena

Començo enfilant pel camí Vell que surt de bifurcació (dreta) que trobem al camí de Collbató a la Vinya Nova. Ignoro les incorporacions de les dreceres dels Graus i la de Fra Garí i a mig camí abandono la via, que fins fa un parell de segles era l'accés principal al Monestir de Montserrat, i em desvio cap a l'ermita de Sant Joan, a 1019 metres d'altitud, amb la qual cosa el desnivell positiu superat en aquesta primera hora i poc de marxa és ja de 700 metres.

Seguint les indicacions cap a Santa Magdalena, es passa per les ruïnes del Monestir de Sant Onofre, i superant un tram d'escales s'arriba a l'emplaçament de l'antiga ermita i remuntant un xic més a la talaia de la Miranda, a 1132 msnm, punt culminant de la ruta d'avui. El sol va trencant poc a poc els núvols residuals, dels quals només resisteix una compacta boira que inunda la fondalada entre el Massís de Montserrat i Sant Llorenç del Munt. 

El Monestir de Montserrat, vist des de les alçades.

La baixada l'enceto per un petit pas entre la Gorra Marinera i la Magdalena Inferior, és a dir, entre les dues agulles que es veuen en la foto que obre aquesta crònica. Es tracta de l'escala de Jacob, anomenada així en referència a la que va veure en somnis el personatge bíblic, que arribava fins el cel, i per la qual pujaven i baixaven els àngels. Avui ni àngels ni dimonis, estic tot sol. L'escala desemboca al camí Nou de Sant Jeroni, que prenc cap a la dreta.
Poc després, l'abandono. Uns graons a l'esquerra del camí són la pista per seguir el camí que davalla fins a Santa Anna. Tot seguit, remuntada lleugera per atènyer la bifurcació on s'encalça el gr 172, prenent l'opció de l'esquerra, evitant així baixar fins el Monestir per les Escales dels Pobres, i seguint en direcció al Pla de la Trinitat. Abans, però, cerveseta al Refugi de Sant Benet.

El Monestir de Santa Cecília

Un cop de nou al gr, camí de l'Arrel en direcció a Santa Cecília. Davallada progressiva, per tant, fins el nivell de la carretera, per remuntar poc després per pendents prou drets i situar-me a la base de les imponents parets de cara Nord, sota l'esquena  d'Ecos i Frares.
Sempre pel gr, es van superant rètols que indiquen cap al coll de Can Maçana, ignorant els trencants de pujada a les diverses canals que anem deixant a mà esquerra: Sant Jeroni, Migdia i Miracle. Poc després de deixar enrere el rètol que indica la pujada al coll de Miracle, que trobo pocs metres després de superar un tram amb graons i barana, abandono el gr, per iniciar la pujada al coll de Porc.

El gr 174 segueix sota l'esquena de les parets de cara Nord

A partir d'aquí, de nou pendents drets fins a saltar a cara Sud, a través del coll de Porc. Prèviament s'ha ignorat el trencant cap al coll del Portell Estret o coll d'Agulles. El pas a l'altre vessant de la muntanya em situa en un bosc frondós que comença a tenyir-se de tardor, amb les fulles dels arbres caigudes a terra.
Baixada plàcida, doncs, fins el Refugi Vicenç Barbé, situat al cor de la regió de les Agulles, guardat i amb una part d'accés lliure.