El Tourmalet, per les dues bandes

Escapada al Tour de France - DIVENDRES, 15 de juliol - Doble Tourmalet

L'observatori del Pic du Midi

És el rei, sense dubte. D'igual manera que l'Aneto domina els cims pirinencs, el Tourmalet és el primer espasa dels colls asfaltats. Però l'explicació no és del tot objectiva. Hi ha rampes més dures en altres ports, i n'hi ha de més alts i més llargs. En el fons el seu regnat es deu a la llegenda que hi ha escrit el Tour des d'aquell primer pas el 1910, impactant-nos de tal manera que Tourmalet és igual a pujada en el vocabulari popular, de la mateixa forma que Fitipaldi vol dir ràpid. 

Fins avui l'havia coronat en quatre ocasions, deixant en cadascuna d'elles una estela de records i sensacions diferents. Més ràpid o més fos, amb alegria o patint, però sempre amb satisfacció. Aquest any, però, no tinc l'espurna com per passar-m'ho bé mirant en quin temps el pujo. El que sí que em veig és amb les ganes per cuinar i menjar-ne doble ració, si és a foc lent.

Sortida de Luz Saint Sauveur. A les primeres de canvi, encara en un carrer, una dura rampa fa entrar en matèria. Quan s'abandona la zona urbana, el pendent es modera i de seguida se situa molt regular entre el 7 i el 8%. És una zona de grans rectes i alguna corba de ferradura, fins que es travessa Barèges, entre el km 7 i 8. 

En sortir-ne, una rampa del 13% dóna la benvinguda a la segona part del coll. Es perd la protecció dels arbres i s'entra en zona oberta, on l'altitud poc a poc va imposant-se sobre la vegetació. Com a compensació l'entorn d'alta muntanya guanya en bellesa. 

Aquest tram ara està obert només a ciclistes i en sentit ascendent. És la voie Laurent Fignon

Novetat. Hi ha un tram d'entre 3 i 4 km que ara està tallat al trànsit, i només es permet a ciclistes i en sentit ascendent. És a partir del pàrquing de l'estació d'esquí, en aquella bifurcació on es pren l'opció de la dreta, en una bona rampa que poc després desemboca al revolt de la Gaubie, davant del jardí botànic. Doncs bé, ara el trànsit es desvia per una nova carretera que han construït des del pàrquing i que empalma amb la històrica quatre quilòmetres més amunt. Veig força ciclistes que seguint els rètols de la carretera l'estan pujant per allà. Faran quasi un quilòmetre més, però amb una mica menys de percentatge mitjà. En qualsevol cas, aquest nou asfaltat perfecte, més ample i amb voral és una millora per al descens.

Coronar i cap a baix

Un cop de nou les dues carreteres s'uneixen ja només queda aproximar-se a la zeta final, en els darrers dos km, i vèncer les rampes més dures de tota l'ascensió que es concentren aquí, a ca les cabres que van llençant pedres sobre la carretera. Tot i que aviat farà dues hores que he començat em sento fresc, em fa la sensació que ha passat menys temps i he pujat a unes pulsacions que s'han sempre entre les 140-150ppm. El que deia, a foc lent. Li demano a una dona de les moltes persones que hi ha al coll que em faci una foto mentre torno a fer els últims metres.

La font de Sainte-Marie Campan.

A Sainte-Marie Campan menjo un bon entrepà de pollastre i bec una cervesa, i abans de tornar a la carretera omplo els bidons a possiblement la font més famosa del cicloturisme.
El Tourmalet per aquesta banda és diferent. Aquest va ser el vessant pel qual es va pujar per primer cop. Irregular amb uns primers kilòmetres molt suaus, l'ascensió, un pèl més curta que la de Luz, té uns deu kilòmetres finals infernals en què el pendent se situa sempre entre el 9 i més del 10% sense oferir una sola treva.
Es pot dividir en quatre parts. La primera, de falsos plans i alguna rampa fins el nucli de Gripp.

La segona, que ja ens situa en pendents per sobre del 8%, més o menys rectilínia fins a Artigues, amb alguna bonica cascades al costat de la carretera. Al final d'aquest tram es veuen ja les famoses galeries anti-allaus que la primera vegada que vaig venir em semblava impossible que poguessin ser tan amunt.
S'arriba a un revolt de ferradura, es passa un pont i es canvia de vessant, entrant en una zona encara boscosa que després de superar un dur revolt ens torna a la vertical del coll per afrontar la duríssima zona de les galeries. Rampes molt dretes i un kilòmetre al 10,5% en què es veuen, encara molt amunt, les primeres construccions de l'estació d'esquí de La Mongie.

Un cop s'arriba al complex, després d'un parell de rampes al 12% ja es pot mirar el colós a la cara. A mesura que m'hi aproximo la boira va cobrint el coll, amb una capeta molt fina, com volent esborrar l'Olimp del ciclisme.
A l'altra banda, el dia és net i clar. Un pèl fred, però assolellat, per poder fruir de la baixada, ja definitiva, altre cop cap a Luz-Saint Sauveur. Avui, una mica allunyat del Tour, que per mi ha malgastat una de les etapes als Pirineus. Ara toca tornar a pujar - amb el cotxe - per retrobar-lo demà, a Plateau de Beille.

Altimetries: Tourmalet, per Luz | Tourmalet, per Campan