Volta als Ports d'Andorra

A l'hora justa en què fa vint-i-quinze estius que els meus pulmons reben aire corono la Rabassa, un dels meus ports predilectes. Té uns quants kilòmetres en què el pendent moderat permet fruir de la contemplació d'un bosc i sotabosc exuberants. Tot i que per guanyar-los cal haver superat un petit Alpe d'Huez; els kilòmetres inicials, que arrenquen de Sant Julià de Lòria, amb rampes del mil per cent. En conjunt, una quinzena de kilòmetres en què he regulat pensant en el que queda.

I queda una ascensió rere l'altra sense pietat. 3150 mts de desnivell positiu encabits en només 109 km. La primera vegada que vaig veure el tríptic d'aquesta marxa vaig pensar que era una errada. Però no, Andorra és així de dura. I avui el meu regal serà treure'm una espina particular. 

Tres anys que la corro. El primer ens van haver de recollir a només tres kilòmetres de l'arribada perquè el cel va decidir lapidar-nos, als que arribàvem els últims. Va caure una pedregada de les bones. I l'any passat venia passat de rosca, amb una marxa cada cap de setmana des de feia dos mesos, també va ploure de sortida, i vaig passar-me a la curta, de 70 km. Així que tècnicament mai havia creuat la línia d'arribada havent fet el recorregut complet.

No importa el temps, no importa la classificació, només importa no patir i arribar amb un somriure. Mirar enrere mentre devores la paella que fan a l'arribada, i reviure en cada glopada de cervesa, les pujades, que són de les de treure l'alè i les baixades, que són de les de treure els singlots. 

Entre el primer i el segon coll, retrobo de casualitat la família, que havia acomiadat a la sortida. Un xic més de motivació. Altre cop adéu adéu i cap al coll de la Comella, curt però molt i molt dret. Torno a baixar cap a Escaldes i aquí comença una petita tortura, en haver-nos d'atansar fins a La Massana. Tècnicament no és cap coll, però té rampes que déu-n'hi do. Més tard ens perdem per un racó desconegut per a mi, passem per l'Aldosa i comencem definitivament la pujada al coll d'Ordino. 

Deu kilòmetres a una mitjana que es manté força constant entorn al set per cent. Són les hores de més calor. Penso que a dalt ja s'haurà acabat, mirant d'enganyar-me perquè sé com és de dura l'última pujada. El que no pensava és com de dolenta es faria la baixada. El vent bufa molt fort en aquesta vall i obliga a agafar amb força el manillar, i a anar amb tensió. Després, a la carretera general, amb els cotxes avançant a tota velocitat, pendents del deu per cent i irregularitats del terreny, hi ha algun moment de patiment.

Afortunadament arribo a la rotonda amb l'escultura del petó ciclista de Botero sense més i puc començar la terrible pujada final. El llac d'Engolasters, la paella, la cervesa, la dutxa la família... tot m'espera allà dalt, a només set kilòmetres de longitud, però gairebé sis-cents metres més amunt. El segon kilòmetre al 9,6, el tercer, al 10,1... mentre em retorço em concentro en el cinquè que sé que és el més suau, i fins i tot arriba a planejar al pas per la meravellosa església romànica de sant Miquel, perquè puguem respirar i admirar-la. Després sí, ja està tot fet, torna la duresa, però... què són dos kilòmetres de pujada després d'un matí com aquest!

Sant Miquel d'Engolasters, sota la pluja que enguany ens ha respectat | El llac d'Engolasters