Montserrat. La quadratura del cercle.

La carretera de Collbató al Llobregat

Podria haver sortit més d'hora per evitar una mica la calorada, però com a bon matat he enganxat les hores centrals del dia. L'objectiu del dia, preparar les cames per empalmar pujades i baixades sense descans. És a dir, pràcticament absència de terreny planer. Així, he ornat una circular al massís de Montserrat amb alguna pujada més fins a sumar-ne quatre, en una ruta de gairebé 70km i força desnivell.

Collbató

En primer lloc, la pujada al pàrquing de les Coves del Salnitre, des de Collbató. Són dos kilòmetres força durs, que culminen en una ziga-zaga força dret que alguna vegada he utilitzat per fer sèries. Un cop recuperat l'alè, torno a baixar per l'ermita de la Salut fins a la carretera que baixa al Llobregat.

Un cop a la C55 un parell de kilòmetres fins a Monistrol i de seguida, pujada al monestir de Montserrat. La clàssica, la de la Montserratina. Poc a dir, més que reiterar una vegada més en aquest bloc que aquest és un port de qualitat, molt complet, d'uns 9 km i que he trigat a pujar-lo 12 minuts més que el meu millor registre, la qual cosa vol dir bastant lent. Torno a baixar per la mateixa carretera i a l'alçada de la font dels Frares, un centenar de metres més endavant hi ha un trencant per una pisteta asfaltada que mena a Sant Cristòfol. 

Revolt característics del Coll del Bruc

D'aquesta manera s'assoleix poc després la carretera que puja de Castellbell i el Vilar i s'arriba a Marganell. La ruta obliga aquí a empalmar dos colls. Coll d'Arboç, d'uns sis kilòmetres que té rampes dures al pas per Marganell i can Maçana, en els seus set kilòmetres finals. Així doncs pujada sostinguda de tretze kilòmetres per poder tornar a canviar i accedir al vessant sud de Montserrat. 

Mil cinc-cents metres després de començar a baixar, es trenca a la dreta per una carretera que mena al coll del Bruc, tot i que des d'aquí no es res més que una successió de tobogans. Aquesta carretera és l'alternativa al túnel del Bruc, pas obligat per a camions amb mercaderies perilloses, i antigament era tot un mite per als de Ponent que es dirigien a Barcelona. Es baixa doncs fins a l'autovia per girar cua i afrontar l'ascensió pròpiament dita. Només són dos kilòmetres vuit-cents, no excessivament durs però amb algun revolt en què cal prémer les dents.