Ultra Trail Collserola - 45 Km. El coix més feliç del món.

22 DE NOVEMBRE DE 2014. ULTRA TRAIL DE COLLSEROLA. MV-45 KM

I arriba la cita. I m'arriba en plena penitència. Una lesió que em va assaltar a l'última de les tres mitges maratons d'asfalt consecutiva. La que havia marcat com últim gran esforç abans de la Ultra de Collserola. Va ser el dos de novembre, i vint dies després encara vaig absolutament coix. La tarda abans he provat de córrer cent metres i a la meitat ja he hagut de parar. 

Em sento una mica fora de lloc, però més encara al llit.

 La fisio em diu que sigui atrevit, que provi a veure com evoluciona el dolor amb l'escalfor. Jo, no sé ni per què, li faig cas i ja de matinada acabo decidint que sí, que no hi perdo res, que al llit no hi faig res. Em planto a la sortida. Amb els bastons, és clar, només faltaria.

Si de cas aneu tirant que ja vindré

 Coix i tot aconsegueixo recórrer el primer km i mig per asfalt sense perdre el pilot, però tancant-lo. Darrere, una parella i el cotxe de la urbana d'Esplugues que tanca el trànsit. Abandonem l'asfalt i seguim pujant un kilòmetre més. Aquí m'havia plantejat que si em feia molt de mal ho deixaria córrer. Però el terreny canvia i vull seguir provant. I així, amb coixera i molèstia, però sense un gran dolor, el km 9 on hi ha el primer avituallament, a Santa Creu d'Olorda, es converteix en el repte. 

Després sé que podria continuar fins el 14, a Molins de Rei, i aquest seria un bon punt d'evacuació, perquè em vinguessin a buscar. I de fet, va de poc que no plego, perquè a l'última baixada el mal ha empitjorat. Però mira, just en aquell moment afrontem una pujada molt dreta i entretinguda. A les pujades encara passo algú i tot. Llavors revaloro la situació i arribo a la conclusió que l'avituallament del Papiol està just en la distància de mitja marató. No està malament per a un coix. Tiro milles. 

I em torna a passar el mateix. A l'avituallament estic convençut que abandono, però en aquell punt comença una pujada molt xula fins a la Creu del Papiol, i just després uns corriols deliciosos que fan que definitivament m'oblidi de tot. Tanco el tema. Està sentenciat. Tiro fins al final. Mare meva.

Mare meva, al kilòmetre 30 sóc el coix més feliç del món. No sabria dir per què, però és que gaudeixo camicorrent ajudat pels bastons, malgrat la lesió. Passem pels termes de Castellbisbal, Valldoreix i La Floresta. Passem pel pantà de Vallvidrera i ens arribem a l'avituallament del km 37. Sí, sí, trenta-set. Això està fet. El dolor i les molèsties en aquell moment d'eufòria han, senzillament, desaparegut. 

Queda enfilar-se a Vallvidrera i seguir la carena fins a Sant Pere Màrtir, per deixar-se caure altre cop sobre Esplugues. Asfalt, baixada, i estic tant bé que puc córrer com si no estigués lesionat. No sabria descriure l'alegria, la satisfacció que dóna encarar la recta final, i travessar l'arc de l'arribada, malgrat que el temps sigui escandalosament dolent. 

Ara sí, a curar, havent guanyat de segur alguna cosa. A l'abril m'he inscrit a la Marató de París, i aquests propers mesos tot girarà al voltant d'aquesta cita. Creuo els dits per fer net aviat i poder seguir un pla d'entrenament sense patir pel peu. Per si de cas, aquest cop sí, he contractat una assegurança d'anul·lació. El temps dirà.

Un fibló inoportú

Quan el cos i les cames demanen més... i al damunt fa un temps tan bo com el d'aquest cap de setmana... I a més no ha calgut matinar... I a més, avui m'esperava la paella de la mama...

A l'hora que ahir ja havíem coronat el Turó de l'Home, començo a pedalar, quasi sempre en pla baixador per anar a buscar la capi, tot resseguint el riu Llobregat. Una ruta que un dia feiner pot ser insofrible pel trànsit, però que en diumenge, de tant en tant, és agraïda de fer. I amb més desnivell negatiu que positiu, que algun dia ja toca relaxar les cames.

El que ha passat d'inesperat, és que, entre Esparreguera i Olesa, en franca baixada, he sentit un impacte molt fort a la cama. En un primer moment he pensat que havia saltat una pedra d'un cotxe que pujava en sentit contrari. Però la sensació de cremor m'ha fet pensar en una punta de cigarreta. He hagut de parar perquè cremava moltíssim. Però no, el culotte no estava trencat ni cremat, i de seguida he vist que era una picada d'una abella o un bon abellot, que ja sembla difícil a més de quaranta per hora. Crec que deu haver xocat contra mi i al quedar-se mig estabornit s'ha defensat i ha atacat.

La resta del camí l'he pogut fer bé, perquè aquestes coses al primer moment no fan tant de mal. Així he tirat per l'antiga NII via Martorell, Sant Andreu, Molins, Sant Feliu. Com que he arribat a la Diagonal amb molt de marge, m'he desviat per la part alta i he fet temps pujant a Vallvidrera. Quin bon temps, quin dia més clar. Un quintet i cap avall.

El Pont del Diable, a Martorell

Vallvidrera, el Tibidabo i la torre de Collserola

PD: La cremor no va marxar en tot el dia. Els dies posteriors estan sent pitjors. La zona afectada s'eixampla i de la cremor localitzada es passa a una molt empipadora coïssor. Aviam si ja comença a anar de baixa...

Collserolejant

Disposo d'una hora i escaix per pedalar per on feia anys que no passava, avui que estic liat a Absurdicity. Del Pla de les Maduixeres, prenc la carretera de les Aigües vers ponent, només durant uns centenars de metres. A l'alçada de la casa de serveis que queda a mà dreta, surt una pista ample en pujada notable. La prenc fins el primer revolt. A mà esquerra hi ha un raconet entre pins ideal per fer estiraments.
Segueixo per la pista en pujada obviant el trencall que després del revolt surt a la dreta. Continuo per la pista principal fins que comença l'asfalt, a l'alçada de l'escola judicial. Més endavant, es passa per la casa dels bombers i, amb el pendent suavitzat, de seguida s'arriba a la carretera que connecta Vallvidrera amb el Tibidabo. Breu baixada per connectar amb els itineraris de la font de la Budellera.
Pocs metres després de superar la cadena, al primer revolt, surt a la dreta i en pujada un camí que mena al Tibidabo passant per darrera de la Torre de Collserola. Un camí que recordava més estret i complicat i que ara no m'ho sembla. Potser per la tala bèstia d'arbres, potser perquè poc a poc els pijus van guanyant terreny per poder-hi passar en cotxe quan tornen de fer la compra al tallanglès.
Surto a uns carrers cimentats i em dirigeixo al coll de la Vinassa, per connectar amb la cara nord del parc, més fresqueta i ombrívola. De seguida trobo una desviació cap a la Rabassada, però segueixo com si anés a Can Cortès. En un revolt de ferradura, una nova desviació cap a la carretera, que aquest cop si prenc.
Sense necessitat de tocar l'asfalt, m'enfilo per un camí més estret que de fet és el que hauria baixat si hagués agafat la primera desviació cap a la Rabassada. Uns cinquanta metres abans de tornar al coll de la Vinassa, prenc un nou camí a l'esquerra. És el tram més trialer de la ruta, que va a petar a la carretera, molt a prop del coll de l'Erola que dóna nom a la serra.
Baixo cap a la Rabassada i uns dos-cents metres després de començar a davallar en direcció a Barcelona, entro a l'esquerra. Aquí hi ha un pla amb un panell informatiu. Mapes de les pistes i camins i un decàleg que han titolat com de bons usos però que en realitat és un compendi de prohibicions amb la consegüent amenaça de sanció. No es permeten les curses de bicis (adéu als piques en pujada?), les bicicletes no poden superar els 20 km/h (en baixades amb pendent això equival a no deixar de frenar fins a rebentar els discos o caure). Les bicis tenen restringit el pas a les pistes que, si fa no fa, són les mateixes que poden fer servir els cotxes.
Poc després de llegir això, tornant del Turó de Sant Cebrià, m'he creuat amb un vehicle que circulava com si anés sol, aixecant una enorme polseguera i m'he plantejat de què serveix tant afany repressiu contra una població, la de les dues rodes sense motor, que per cert, m'he adonat que ha crescut moltíssim.
No seria millor dedicar-se a retirar més ràpid la munió d'arbres caiguts i els trossos de vidre que hi ha per tot, combinació aquesta sí que és explossiva ara que anem de cara a l'estiu? Parlant d'arbres caiguts, la visió vora els vivers de Can Borni, ara ja de tornada al punt d'inici, és dantesca. Passo per la font on sovint ens havíem aturat amb els companys d'escola quan sortíem algun dissabte o diumenge en les primeres BTT's, quan en dèiem montanbaics, ara fa VINT anys!