Pel Prepirineu més amagat.

Després d'haver tingut abandonat el bloc tota la temporada, en gran part degut a la feliç estrena de paternitat, reprenc els escrits, motivat per la proximitat d'un gran repte. L'Étape Barcelona - Andorra que reproduirà, d'aquí a quinze dies, l'etapa del Tour de France de 2009.
Pretenc els propers dies fer un repàs al que ha estat per mi un any diferent sobre la bici, amb una intensa preparació de finals de primavera ençà. Començant per la ruta que vaig fer ahir, de 130km i molt desnivell per un Prepirineu desconegut, aïllat, preciós i que paga la pena haver pedalat, encara que hagi estat tants kilòmetres cap amunt.
Retrobats, espero que us agradi.

Ossera, l'excusa per fer la ruta. 

M'hi endinso gairebé a l'aventura. Seguint un rètol temptador, just a la sortida del congost de Tresponts, pel que he passat desenes de vegades en direcció a la Seu d'Urgell o les valls del Valira. Ossera, 39. I no és veu res més que el frondós vessant d'una muntanya. No tinc ni idea de què em trobaré. Només he mirat en un mapa que després pugui sortir a Tuixent per remuntar cap a Port del Comte i tornar a Organyà via el coll de Jou, aprofitant per fer un reconeixement del terreny que a l'Étape ens conduirà des del coll de Serra Seca fins a la C14. 

Espectacular vista, un cop superada, de la pujada a Montant de Tost.

Sortint d'Organyà i travessat el congost, al kilòmetre cinc de la ruta s'inicia l'ascensió a Montant de Tost. De pendent mantingut sempre entre el sis i el set percent d'inclinació. Una successió que sembla no tenir fi de revolts i contra-revolts de ferradura que situa al capdamunt de la muntanya. Després d'un parell de kilòmetres més suaus, abandonem les vistes aèries sobre el Segre per endinsar-nos en la placidesa d'un agradable altiplà. 

Passat Montant de Tost, una sorpresa: la carretera perd l'asfalt i un rètol m'avisa que fins d'aquí a cinc kilòmetres no n'hi tornarà a haver. 

Tram sense asfaltar, amb el Cadí al fons

Els tres primers són de fals pla ascendent i s'hi passa força bé. El final baixa suaument i cal anar amb una mica més de compte. Superat el tram sense problemes, reprenc l'asfalt en una pista molt estreta i que per a sorpresa meva baixa fortíssima, tant que d'haver triat fer la ruta en sentit contrari s'hagués convertit en una dificultat de primer ordre. 

Després d'aquest inesperat descens, s'accedeix al fons d'una vall enclotadíssima i gairebé paradisíaca. Un d'aquells llocs en què malgrat la sequera, encara raja l'aigua, i els camps i els arbres es veuen ben verds. 

La vall de Sorribes, una delícia verda

Aquí abandonaré la carretera que em farà més tard prosseguir cap al Molí de Fórnols, per afrontar la pujada a Ossera. Es tracta d'un petit nucli situat dalt d'un turó i a recer d'una penya, en què predominen, entre la seva vintena d'habitants, els oficis artesanals. Formatges, melmelades... res que em pugui endur a la bici. S'haurà de tornar, doncs. 

De nou a baix, no cal remuntar cap al poble i prenc la desviació cap a Tuixent. És una carretera més o menys planeta fins que falten tres kilòmetres en què comença a picar lleugerament. Arriba el moment de carregar aigua - la de la font de la plaça major raja amb força i ben fresqueta - i fer una cerveseta.

Arribant a Tuixent. 

Coronant el coll de Port

Passat el migdia, la calor s'accentua. Ara toca pujar el coll de Port. No tinc gaires referències, però el propietari del bar del que surto em dona un parell de dades útils: l'altitud del poble i l'altitud del coll. Així doncs surt un desnivell de quasi cinc-cents metres en uns nou kilòmetres. No és molt dur, però millor xino-xano. Em creuo amb un esquirol per segona vegada avui, però com són de ràpids a part de bonics! No hi ha manera de fer-los la foto. 

Els darrers dos kilòmetres piquen una mica més. El Pedraforca treu el cap per sobre les muntanyes i el cap del Verd. Corono i baixo uns quatre kilòmetres fins el trencant del Port del Comte. 

Atansant-me al Port del Comte

En l'últim revolt de descens es veu perfectament la diagonal traçada en la muntanya que cal remuntar fins a l'estació d'esquí. Impressiona. Es veuen un parell de rectes llarguíssimes que s'enfilen sense pietat cap a la fredor de les pistes, desangelades i els edificis del complex. Com són de lletges les estacions d'esquí a l'estiu!

En realitat la pujada, un cop hi ets, no és molt dura, però és que avui ja és l'enèsima... Travesso la urbanització, en què no es veuen pràcticament senyals de vida i baixo cap al coll de Jou i la seva font. Un coll al que arribo baixant! Ja tocava. 

Els vint-i-escaix kilòmetres fins a Cambrils, tot i que són en gran part en baixada amaguen alguna petita trampa. Arribats aquí, enllaço en el que serà part de la ruta de l'Étape. I comprovo que, un cop finalitzat el descens de Serra Seca, trobarem quatre kilòmetres de rampes fins a atènyer el petit nucli de Llinars, que a qui hagi gastat massa o a qui no se'ls prengui amb calma els passarà factura. En part, tenint en compte que un cop es deixa el Solsonès i s'entra a l'Alt Urgell el descens és vertiginós, per carretera estreta i, passat Alinyà, hi ha trams amb el ferm en mal estat i s'han de travessar fins a quatre túnels, curts, però sense il·luminar, un d'ells en corba. 

Part baixa del descens cap a la C14, entre el Coll de Nargó i Organyà.