Em llevo d'hora, esmorzo abans de res i surto a escalfar una mica. Vinga a fer voltes amunt i avall per dos o tres carrers, prop de la sortida. A estirar. A esmorzar. Pastetes i cafè. En el fons és bon senyal tenir ganes d'empassar. Tinc clar el paper que he de representar. Al darrere i sense quedar despenjat al primer coll. El que no havia previst és, xerra que xerra al bar, el pam de la pistola. Au, a remuntar només sortir. Afortunadament es fan grups de seguida a la pujadota que acomiada La Pobla de Segur. Els primers quilòmetres piquen fins que, passat Senterada, comença pròpiament el primer coll del recorregut. El Port de Perves em feia respecte perquè anteriorment només hi havia passat en cotxe i de baixada i m'havien impressionat molt les vistes del poble des d'algun revolt. Resolt en bici no és tan empinat com pensava. De fet m'animo i gràcies al gps que em marca les corbes faig un descens alegre i, missió complerta, a Pont de Suert estic en un grupet. Llàstima que part d'ells es queden al primer avituallament. Perquè comença la tortura de la jornada.
Els vint-i-dos quilòmetres de pujada que separen Vilaller de l'entrada del Túnel de Vielha es converteixen en un malson de fred, humitat i vent, amb ratxes que poden tirar a terra en contra. Al pas per Bono, en unes rampes que superen el 7%, el grup en què anava se separa en dos i el genoll crec que acusant el fred em fa una amagada que decideixo respectar. Així que em quedo amb els del segon grup, que perdrem una de temps de por. Ningú no tira. En el fons, qui s'ha de sacrificar a 140 km de l'arribada? Un comenta la lamentable mitja que farem. Un altre li respon que prou digna. Maneres de veure-ho. El vent és terrible. Pugem a dotze. El fred tot i pujar és intensíssim. Em fan mal les mans. Mai m'havia passat en pujada. Els pas pels túnels amb el vent canalitzat en el seu interior deu ser com el túnel del vent. El pantà de Senet sembla un mar de com de picat està. Tant que ens esquitxa amb aigua gelada. Dalt de les muntanyes encara hi ha força neu. És evident que l'espifiada deixant els maneguets i els camals. He vist el sol per la finestra a la Pobla i m'he pensat que això seria l'estiu, i ara em trobo a l'hivern i en màniga curta. I la Bonaigua és a 2000 mts!
Abans d'entrar al Túnel, hi ha avituallament. Començo a tossir. Els de l'organització, que ells sí que saben d'altres anys el fred que pot fer, tenen uns plàstics enormes en els que m'emboteixen. I cap a estrenar el Túnel de Vielha nou. El travessem a uns 60 km/h mantinguts. Just perquè no salti el radar :) Tenia por que el fred a la Val d'Aran fos encara més intens, però sortir a l'exterior es converteix en un respir en veure que aquí ni el vent ni el fred. La baixada cap a Vielha és ràpida, i des d'aquí, tot serà pujada fins dalt la Bonaigua. El primer tram el faig molt ràpid, potser massa. Vaig remuntant la vall i es pot dir que fins als hotels de Baqueira mantinc el tipus. El tram més clàssic de port, quan la carretera s'estreta i l'asfalt empitjora, em limito a sobreviure. Què llargues que es poden fer les esses i que a poc a poc s'apropa el coll quan ja veus el vell hostal i el telecadira i no acabes d'arribar-hi. Un comenta que li recorda el final del Portalet.
A dalt, un nou avituallament, un entrepà, fruita, molta fruita i líquid. I els plàstics. Ara el que queda són vuitanta quilòmetres primer de descens i després de planeig amb tendència a baixar fins a La Pobla. Parlant al dinar amb gent he descobert que en aquest descens ha estat a punt d'abandonar més d'un i de dos. La carretera està en obres. I molts trams s'han de fer sobre terra, amb pedres de tot tipus. Un martiri per l'esquena. Inacabable. Afortunadament, trobo un altre ciclista a Esterri d'Àneu que em comenta que fins a Sort podem volar. Dit i fet, els quilòmetres van passant i em trobo molt bé. A relleus, tos dos, fins que entre Sort i La Pobla atrapem un altre duet, que ens rep amb alegria - ja som quatre! I ben aviat cinc, així que el final és força còmode. En total, més de vuit hores sobre la bici.
A la tarda toquen les colxonetes que la petita havia vist ahir quan vam arribar i que avui sí que estan en funcionament. Em sorprèn, però les cames estan molt bé. Fins i tot lleugeres. I jo, amb la meva mitja lamentablement digna o dignament lamentable, ben satisfet. La segona tirada més llarga des que vaig en bici. La primera, fa ja quinze anys, de 230 km, entre Barcelona i Andorra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada