XII Pujada al Turó de l'Home

Participants afrontant el darrer kilòmetre de l'ascensió

Llarg, molt, i dur. Els vint-i-sis kilòmetres i els mil cinc-cents metres d'altitud que separen Sant Celoni del capdamunt del Turó deixen poc marge als matisos. Un alt de Categoria Especial sense cap mena de dubte. La marxa que organitzen els del club ciclista Sant Celoni per les festes locals és una petita bogeria. Pujar i pujar des del primer moment. No hi ha més. Cadascú al seu ritme, però tots amb la llengua fora per si s'ha de recollir el cor que en qualsevol moment mirarà d'escapar-se per la boca. I això perllongat durant prop de dues hores.

M'he tornat a quedar a prop de rebaixar l'hora i tres quarts. De fet, he fet cinquanta segonets més que l'anterior vegada en què havia participat. Una petita llàstima. Cinquanta segons que potser no hauria perdut si a la sortida no m'hagués despistat fent una foto. Seré burro, seré burro, m'he repetit en els primers kilòmetres. Dues setmanes preparant-la i se m'escapa el grup. No és que serveixi de gaire rodar en pilot en una pujada així, però en els primers kilòmetres sí que permet anar una mica més còmode. De tota manera, el paquet es desgrana de seguida en un rosari de corredors, així que cadascú a la seva.
De tota manera, satisfet, per haver mantingut una pujada molt constant, fins i tot en els últims sis kilòmetres, que són realment els més durs - duríssims -, que no només no se m'han ennuegat sinó en què he pogut posar un puntet més fins a l'acceleració final, passada la tanca del Parc. Aquests darrers sis mil metres presenten, a banda d'unes rampes de consideració en què s'arriba a fregar un 18%, un ferm en estat pèssim, amb enormes forats i sovint branques per terra, que fan quasi tan dura la baixada com la pujada. 

Molt bon ambient durant la marxa, una decisió encertada haver baixat un kilòmetre abaix l'avituallament de l'arribada (més resguardat de vent que a dalt) i un bon esmorzar al pavelló d'esports, un cop de retorn a Sant Celoni.