La meva primera Berga - Santpedor

Feia temps que en tenia coneixement, d'aquesta travessa de la Catalunya central, que es pot fer en BTT o a peu. Per cert, quin mèrit tenen els que la fan corrent! De fet, tenia marcada la data de diumenge, però dubtava entre fer la Montnegre BTT o la Berga - Santpedor. Suposo que en qualsevol cas hauria triat bé, perquè els del Club Ciclista Sant Celoni són molt bons organitzadors, fet del qual en dono fe gràcies a les meves participacions a la Pujada al Turó de l'Home.

Malgrat que el cel amenaçava a primera hora, la meteo ens va respectar

 Tanmateix, vaig decidir finalment fer la clàssica, que enguany celebrava la 27a edició. El recorregut, de 59 kilòmetres i uns 1100 metres d'ascensió acumulada per uns 1400 de descens, és tècnicament assequible. El més complicadet és en un primer tram de corriols que mena al primer avituallament, a Casserres, on... la gent es cruspeix botifarres, a 41 km de l'arribada! I és que aquí hi ha qui ve sense presses. 

A partir d'aquí la ruta és força pistera i tot i que aviat comença la pujada més llarga de la ruta, no té cap rampa de les que tiren enrere. De fet, podria haver deixat el molinet a casa perquè no el vaig haver de fer servir. La temperatura, tan fastigosament agradable, també em va fer adonar que podia haver-me estalviat la roba d'hivern.

Una baixada continuada i entretinguda ens apropa als boscos frondosos que envolten l'ermita romànica de Sant Cugat del Racó, possiblement la zona més encisadora del recorregut. D'aquí, altra volta terreny favorable fins a Les Vilaredes, on toca remuntar de nou fins a la Torre del Moro, una pujada moderada i sostinguda. Però abans, un rajolí de vi de bóta, que als avituallaments d'aquí pensen en tot.

Arribant a Santpedor, coincidència de corredors i ciclistes

Des de la Torre, baixada final fins a Santpedor, passant per Castellnou de Bages. Terreny ample però pedregós, però que ja es fa amb el cor més que amb les cames. Arribada emotiva pels carrerons estrets del nucli antic, i amb un gran ambient mercès als espectadors. 

I jo que sempre m'he considerat ciclista més de carretera que de muntanya, al·lucinant veient el meu nom entre els 150 primers dels més de 1300 que vam acabar. Insòlit, ja que sobre l'asfalt ja estic content quan acabo per la meitat. Potser hauré de canviar el xip, i aprendre una mica més perquè a les baixades encara em passa molta gent.