Fondue a La Perico 2011

Indurain i Delgado. Junts sumen 6 Tours, 2 Giros i 2 Vueltas

Un bon menú no és un bon menú sense unes bones postres. I la fondue n'és un dels més elaborats. Quatre plats tenia l'àpat, quatre ports que acaben atipant no per la contundència de cadascun sinó per acumulació. Aquesta és la història d'un que pensava marxar sense pagar el compte de les seves errades. Però som a la marxa de Perico, i Perico té un conegut, l'Home del Mall li diu, que no ha volgut perdre's la festa.

De sortida, primer imprevist. Abandono el càmping on he dormit en tenda, i dos kilòmetres després m'adono amb horror que no he agafat el xip pel cronometratge. Retorn a corre-cuita i en pujada. Les pulsacions disparades i encara no s'ha donat la sortida.

Enguany a més del propi Pedro Delgado ha vingut l'inigualable Miguel Indurain, en el vintè aniversari de la seva primera victòria al Tour. D'entrada una trentena de kilòmetres per la carretera nacional que va a Sòria, amb alguna rampa, petits descensos i molta, molta gent. Primeres caigudes. Objectiu primordial esquivar-les, tot i que sempre hi ha qui ve a competir fins i tot amb la seva ombra. 

Abandonem la nacional i ens serveixen els entrants. Navafría és un port que l'any passat em va encantar, però la marxa es feia en sentit invers. Ambient divertit amb la gent del poble que ens ofereix fins i tot pintxos. Per aquest costat és més suau i l'ascensió es fa en un tres i no res sota generoses pinedes. Després d'aquests primers dotze kilòmetres de pujada el descens ens mena a la Vall de Lozoya, arribant a la població que li dóna nom després de superar algun que altre revolt tancat, amb vistes sobre l'embassament de Pinilla. Terreny planer fins a connectar amb el segon port de la jornada, l'alt de Canencia, força suau per tots dos vessants.

Al pas pel poble els nens que animen. A l'avituallament de dalt trobo a faltar més varietat en sòlids. Els plàtans s'han acabat i els sandvitxos que tenen, amb una mantega gairebé líquida, no m'entren ni pels ulls. Menjo un parell de peres petites. Començo a valorar no haver sortit més que amb dues barretes. 

La baixada s'encadena sense transició amb la pujada a La Morcuera, el coco de la marxa si es fa en aquest sentit. Al final del descens la gent estira els braços i l'esquena i un, divertidíssim, passa cantant i rocanrolejant com si tingués una guitarra.

La Morcuera es presenta per aquesta banda com una dificultat força més seriosa que les dues precedents. Els cinc primers kilòmetres són fàcils, però d'aquí a dalt les rampes seran dretes de veritat, amb un primer kilòmetre a més del 9% de mitjana. No és fins dalt de tot que noto que alguna cosa comença a no anar bé.

Enllaç a video coronant la Morcuera, on surto entre els segons 45-52, darrera d'un que va de verd.

Fos, absolutament fos.

Paro més temps de l'habitual a l'avituallament. Miro de recuperar a la baixada. La primera part del descens és de pedalar, així que a poc a poc. Arribo a Rascafría una mica refet, creuem el poble, que està en festes i a per les postres. Cotos no és més que una successió de falsos plans que, això sí, totalitzen una quinzena de kilòmetres i en els últims tres em vinc abaix d'una manera inapel·lable. Lluito contra el meu cap, que em demana de parar, no sé molt bé per què. De sobte, em quedo sense benzina, però sense una gota. 

Arribo com puc a l'avituallament on una ambulància recull un que encara està pitjor. Es pot estar pitjor? L'home del mall s'està fent fort aquí i no perdona. Els plans entre l'estació d'esquí i Navacerrada se'm fan llarguíssims.

He calculat, tenint en compte el temps de pas per La Morcuera, que ben bé se m'ha anat una hora entre parades i el descens brutal del ritme. M'enfonso a la classificació i acabaré fent pitjor temps aquest any que el passat, quan els ports es pujaven pel cantó més dur i al damunt recorríem una quinzena de kilòmetres més.

Sento una mena de resignació que no arriba a ràbia perquè no tinc forces. Baixo per fi les famoses "siete revueltas" que m'atansen a La Granja i acabo com puc els kilòmetres que em separen de Segòvia, en terreny ara més favorable. 

Arriba el moment de la dutxa, de dinar, i per difícil de creure que pugui semblar, poques hores després ja guardo un bon record de la marxa, de la que em queda una espina clavada que espero treure'm en una edició propera. Ara procuraré resoldre el tema del menjar, que és el que m'ha fallat, perquè beure he begut tot el que he volgut i tampoc no m'he tornat boig en cap moment amb el ritme. I és que, sense ser ornitòleg, m'estic fent un expert en ocellots.