Ara ja toca mullar-se

Amb quatre quilets de més i força quilòmetres de menys, el neguit ja és aquí. Arribada la primavera, els reptes de dues rodes es veuen a la cantonada.  I no són pas menors. Tot ha de girar entorn dels brevets, que exigeixen molt de fons i no tanta intensitat, però...

Havent passat l’hivern més dedicat a les bambes que no pas als pedals, ja no val a badar. Amb molt menys temps que l’any passat, s’ha d’aprofitar tota ocasió per acumular volum i rodar el màxim d’hores. Sí, ja sé que no sóc metòdic. M’agrada fer segons  bufa el vent, però objectius com la Luchon – Bayonne requereixen d’un mínim  de planificació.

Aturat tampoc no he estat. Que el meu haver no compti ni amb quatre-cents quilòmetres escassos no significa que no m’hagi mogut. Dues mitges maratons de muntanya ho certifiquen.

Quatre dies, tres pluges.

Enguany, he sortit amb la bici quatre dies. El primer, dia trist d’un gris que feia plorar més que ploure, se’m va anar una mica la pinça, i vaig acabar rubricant una sortida de 150 km. Dues de més curtes, d’una seixantena de  km (l’última atacat per la tempesta poc abans d’arribar a casa), i la d’ahir, en què no valien excuses. Si ha de ploure, que plogui. Tot i que...

Les prediccions, tant del meteocat com de TV3, parlaven de ruixats intermitents de precipitació feble. Però  la pluja va ser contínua, i durant més de la meitat de la sortida, intensa. Volia sortir d’hora, que amb el canvi horari vol dir molt d’hora. Així que em llevo encara de nit i arrenco quan tot just clareja. Quinze dies enrere pensava que guardaríem la roba d’hivern i ja veus, amb l’armadura al complet.

Pont de Cabrianes

Davallada a Manresa amb intenció de fer una circular des de la capital Bagenca fins el Moianès per tornar-hi i rematar amb un can Maçana. Des de Sant Fruitós a Artés i d’aquí a Avinyó, on el plugim esdevé xàfec i paro a fer el cafè. Tot seguit, pujada cap a Santa Maria d’Oló, amb unes entretingudes paelles en els primers compassos. D’aquí la intenció era anar fins a l’Estany per arribar a Moià. Però la pluja cau amb més ganes i opto per girar cua. El que havia de voltar els 125 km es reduirà sensiblement, fins els 116 km.

Passat Avinyó.

Santa Maria d'Oló

Més de cinc hores sota la pluja són un entrenament de qualitat, sobretot pel cap. No sé si és el més adient, però quedar-se a casa, cosa que puc jurar que he estat a punt de fer quan ha sonat el despertador, segur que no és la manera d’afrontar les tirades que estan per venir en belle saison.  

Nova parada a Manresa per agafar forces abans de submergir-me a la boira i pujar a Montserrat. Una vintena de quilòmetres fins atènyer el coll de can Maçana. Qüestió d’abaixar el cap, assumir l'estat de forma, patir en els pendents més durs, esprintar dalt del coll, baixar amb seny, i sentir-se suficientment satisfet en el moment d’aparcar la bici i a anar de dret a deixar-se ruixar per la, ja per fi calenta, aigua de la dutxa.