Raquetada de tarda per la frontera d'Andorra.

Projectant l'ombra sobre la neu en les alçades, davant del Monturull.

Excursió de tarda adaptada a uns horaris no gaire habituals en muntanya hivernal, però plenament satisfactòria. La temperatura és uns vint graus superior a la de la setmana anterior [raquetada fins el Puigllançada], i no bufa ni gota, però ni gota de vent. La tarda és, per tant, deliciosa.

Arrenco vora les 14h des de l'estació d'esquí de fons de La Rabassa (2000 m). Ja hi som, pujant en cotxe a l'hivern les carreteres que pedalem a l'estiu. Les primeres passes no tenen cap complicació, ja que es fan seguint l'itinerari habilitat per a raquetes per la pròpia estació i les marques del GRP (grogues i vermelles). Pujada moderada entre els boscos d'aquest paratge fins atènyer en poca estona el refugi de la Roca de Pimes (2171m).

Davallada fins al coll de Pimes (2131m), on s'encreuen diverses pistes i, a l'abandonar el bosc i abastar la solana de Caborreu, una decepció en veure que hi ha bastanta menys neu de la que pensava.

Mirada enrere, sobre la collada de Pimes.

Tanmateix, es pot avançar per la plana sense descalçar les raquetes més o menys sense problemes fins a la collada de les Tines (2201m), just davant del Fontpedrós i amb bones vistes sobre el Cadí. Fa calor, sí, calor. 

De seguir cap a l'est, o sud-est, la cosa es complicaria, sobretot tenint en compte que així que viro cap a Nord i començo a pujar cap a un pic de nom desconegut, en aquell moment, per a mi. A mesura que guanyo alçada desapareix la neu, que probablement va ser ventada, fins que he de descalçar i carregar les raquetes.  

No obstant això, paga la pena la remuntada, ja que les vistes que es van guanyant de la serra de la Múrria i la serra Airosa són cada cop millors.

Cap al pic del Calm Ramonet

Finalment atenyo el pic que li diuen del Calm Ramonet (2507m), i, cosa insòlita a dos mil cinc-cents d'alçada al desembre, m'hi puc estar tota l'estona que vull gràcies a la bonança deguda a una marcada inversió tèrmica que fa que aquí dalt s'estigui molt millor que a les valls i fondalades. I a l'absència de vent. L'enemic temut, tant a muntanya com amb la bici. 

Vistes cap al Pic Negre, des del cim.

Iniciant la baixada cap a la Font Bullidora.

Baixo instintivament traçant una diagonal vers el coll de Finestres, el qual no arribo a franquejar, ja que per fi trobo una pala innivada on puc calçar raquetes i baixar pel dret disfrutant d'una excel·lent neu pols. 

El descens es perllonga fins a la Font Bullidora i acaba al planell de la Cuca, on enllaço amb les traces de la pujada de retorn a la collada de Pimes. 

Són aquells instants en què el sol va declinant i el blanc de les muntanyes va adquirint les tonalitats pròpies del vespre. Primer grog, taronja, després vermellós i finalment lilós, abans d'apagar-se en les penombres de la nit.

Mirada enrere, cap a bona part del descens recent efectuat.

Com que el que queda després de remuntar la collada de Pimes serà baixar pel bosc de l'estació d'esquí de fons, i per tant per terreny segur, no em fa res que se'm faci fosc. Així que decideixo prendre la pista que surt cap a sud, sud-oest i que en menys d'un quart d'hora mena en algun lloc prop de la collada de Sarset (2138m). M'estiro sobre la neu (he dit ja que no feia genys de fred?), i contemplo l'espectacle de la posta amb unes immillorables vistes del Cadí i el Moixeró. 

El Cadí durant la posta.

Després de l'imponent espectacle, davallada pels boscos de La Rabassa, gaudint del crepuscle, de la brillantor de Venus i d'una lluna quasi nova, que donarà pas a una nit fosca i estelada.