Històries del Montgròs, una tarda qualsevol de dissabte.

Les impagables vistes des del Montgròs.

Podria fer una entrada romàntica, basant els encontres de la tarda de dissabte en la màgia que s'atribueix a la muntanya de Montserrat. Però m'estimo més insistir en què aquest és un massís enganyós, capaç d'oferir raconades meravelloses i vistes sublims, però també de jugar males passades. Res no és el que sembla. La profunditat de les seves valls, torrenteres i canals sembla impossible quan mirem la muntanya de lluny. Però la traïdoria dels seus viaranys sorprèn més d'un. Què n'és de fàcil encigalar-se a Montserrat!

El coll de l'Ajaguda, evident, amb els Plecs del Llibre
i el Montgròs a la seva dreta

La proximitat amb les àrees més poblades de Catalunya fa que les entranyes del massís siguin molt freqüentades. Escaladors, senderistes, corredors i excursionistes ocasionals, no sempre conscients del terreny, comparteixen un espai on les possibilitats esdevenen quasi infinites.

Surto de la Vinya Nova. Són les tres de la tarda. Una hora insòlita per a una excursió al desembre. Però pujo confiat. Roba d'abric, els bastons, una motxilla amb menjar i força aigua, i un nou frontal de gran potència haurien de ser suficients. L'objectiu: gaudir de les vistes del Montgròs amb les darreres llums de la tarda.

Prenc el camí dels Francesos fins el coll de l'Ajaguda. És una ascensió acusada però sense dificultat tècnica. En quaranta minuts ja sóc al coll. Porto els cascos per sentir música, i és per això que mentre estic fent fotos al rocam no m'adono de la presència del gos que tinc al costat. Quan reprenc la marxa em segueix. Estic convençut que en breu coincidiré amb els amos, que deuen estar gaudint de les vistes mentre l'animaló corre amunt i avall.

El meu inesperat company

Però no. Quan abandono el PR per endinsar-me al torrent de Migdia, encara ve al darrera. Enganxat. Si paro, para. Si accelero, accelera. Si salto per superar un obstacle rocallós, o un tronc travessat, ell ho fa amb una diligència que ja la voldria per mi. Al cap de l'estona, començo a pensar que si m'acompanya dalt i torna amb mi fins el cotxe, com explicaré a casa que som un més a la família. No hi entenc de gossos, però què ràpid se'ls agafa afecte. 

Poc abans del trencant on he d'abandonar el torrent i pujar cap a la font de la Cadireta trobo un grup d'escoltes. Són cinc o sis. Segueixen un mapa i busquen el coll del Montgròs. Els informo que s'han passat el trencant i que jo també hi vaig. Em segueixen, i també el gos, que ara va canviant capritxosament d'acompanyant. Una de les noies, però, avança amb dificultats que s'accentuen un cop abandonat el torrent. 

Una de les escletxes prèvies al cim

I és que aquest últim tram abans del cim és més complicat. A més de salvar un desnivell notable, és més dificultós tècnicament. Cal passar un parell d'escletxes entre la roca per guanyar un últim pas de terreny rònec, de terra relliscós i on convé ajudar-se de les mans aprofitant els arbres. Deixo el grup enrere. Ells no volen fer cim, així que m'avanço amb la intenció de troba-los altre cop al coll. Tenen previst anar a dormir al refugi Vicenç Barbé, i comencen a amoïnar-se per l'hora. La veritat és que encara els queda una bona tirada. 

Entre un pas i un altre em corprèn un fort xiulet que no és d'altri que d'una cabra que sorprenc quan trec el cap. Arribo al cim. No fa vent. No fa fred. La llum és càlida i les vistes, bé, les vistes del Montgròs són inigualables. Les agulles i frares a ponent, gorros i magdalenes a sol ixent i entre mig, la miranda de Sant Jeroni. Faig fotos, em poso el paravent i espero, però el grup no puja.

El cim del Montgròs

De sobte apareix un altre que ateny el coll des de la banda oposada. Han d'arribar a Santa Cecília per baixar a Sant Benet, on han de dormir, però també se'ls ha fet tard. Els indico mapa en mà que el camí més lògic per ells és el de la canal de Migdia. Per tant, han de baixar com jo fins al torrent i acabar de remuntar-lo per saltar a cara nord. Quan hi arribem no hi ha ni rastre del grup d'escoltes ni del gos. La llum declina i els meus nous acompanyants, que no coneixen el terreny ni tenen llums suficients, em demanen de seguir-me en el descens. Tot i que els durà a la falda contrària de la muntanya!
Així que desfaig camí mentre fosqueja. Un parell de dubtes i encigalades resolts tirant enrere i redreçant, fins a abandonar el torrent i pujar altre cop a l'Ajaguda, que es retalla sobre la llum crepuscular d'un cel on brillen Venus i una Lluna que reneix. Hora dels frontals. Il·lumino els que no en tenen i seguim baixant.

L'Ajaguda i Venus

En poc menys de mitja hora som al cotxe. Ens espera un home que pregunta pel gos. Resulta que pertany al guarda del refugi, precisament on el grup d'escoltes amb qui s'ha quedat haurien d'anar a dormir. Truquem però no en saben res. Per la nostra banda, acompanyo el grup que he guiat amb el cotxe fins el monestir de Sant Benet, amb la promesa de tornar a veure'ns pel Garraf, d'on són, i ser jo en aquest cas el guiat.

EPÍLEG:

He trucat al Roger, el guarda del refu. Va recuperar el seu gos l'endemà. Vagarejava entre la Vinya Nova i Can Jorba. Era la notícia que volia sentir. Del grup d'escoltes no en sap res. Ni hi van anar a dormir ni van trucar ni han respost les trucades que els va fer. Com que no hi ha notícia de mitja dotzena de desapareguts, quedarà en misteri per on devien escapolir-se d'aquesta muntanya nostra que tant estimem però que no hauríem de menystenir.