La Bonaigua. Un túnel que mata

MARXA CICLOESPORTIVA LA BONAIGUA. La Pobla de Segur
190 km. 2815 mts. d'ascensió acumulada. (+10 km del càmping a la sortida)

Si l'objectiu era acabar la prova sense patir, no l'he assolit. Hi ha hagut dues marxes per a mi. Una que deixarà un bon record, fins a Vielha, i una altra que no podré oblidar tampoc, des del túnel fins a l'arribada, on patir ha estat poc. L'organització, un luxe, amb gent a quasi totes les rotondes i cruïlles, tot i que ha fallat el líquid dels avituallaments. En quatre dels que he parat només els quedava aigua i no gaire fresca.

Com tota sortida de velocitat lliure, ha estat una mica boja. Un estira i arronsa mirant quin grup és el que s'adapta millor al ritme que em convé. Era important triar les rodes perquè els primers seixanta mil metres piquen lleugera però contínuament cap amunt i el vent bufava de cara. El primer pilot en el que rodo atrapa un pilot més gran que rodava per davant. De sobte, es produeix una megafusió. És impressionant veure dos quilòmetres de carretera amb ciclistes l'un darrera l'altre.

La primera vintena de quilòmetres s'ha fet dura pel neguit de tothom i les contínues arrencades i aturades. Passem per Sort quan portem una hora pedalant i a partir de Rialp la cosa s'estabilitza. Formem el grup una trentena. Ja no es veu cap pilot per davant, tan sols ciclistes abandonats a la seva sort que anem absorbint. Per darrera, tampoc. La segona hora serà més relaxada, tot i que ens plantem a Esterri d'Àneu (km 60) en dues hores, mantenint el promig de trenta per hora.

El recorregut ha anat guanyant en intensitat paisatgística. Sortint d'Esterri ens fan anar per la vella carretera que puja cap a Borén. Una manera, diuen els de La Pobla, de fer més dur el Port de la Bonaigua. Potser no caldria, però estaria bé que fessin passar per aquí la Vuelta a España, perquè la veritat és que la carretera, estreta, té trams en què s'empina força. Recuperem la carretera normal a mig coll, no encara. La calor apreta de valent i les llargues rectes desprotegides van consumint les reserves de combustible.

La muntanya escup en forma de cascades la neu que inexorablement però de forma numantina va perdent la batalla contra l'imperi del sol. Aviat ens atansem al ziga-zaga que mena al refugi dels Ares, on hi ha un primer avituallament líquid en què només tenen aigua. Quatre quilòmetres i mig més amunt, corono el Port de la Bonaigua, a 2072 msnm. La calor aquí dalt no és ni normal.

Al primer tram de baixada, la carretera està fatal, amb sots i bonys, però el perill està ben senyalitzat. Quan arribo a la part més recta, que desemboca a Baquèira, em passa un ciclista molt ràpid i em llanço al seu darrere. El ferm ara està molt bé. Durant tres o quatre quilòmetres volem a entre 75 i 80 km per hora. Mitja hora després d'haver coronat La Bonaigua passem per Vielha. Sense temps de res més rotonda i inici del segon port del dia.

El primer tram, fins a la boca del Túnel, el faig bé, tranquil, però a ritme. La calor és ara molt intensa. Malauradament, l'entrada dins el forat ho canvia tot. En primer lloc, un cop tèrmic de més de vint graus de diferència. De sobte, passem dels més de trenta-cinc de fora a quinze. El canvi em senta fatal. M'adono quan paro a abrigar-me. Els sis quilòmetres de pujada dins el túnel se'm fan eterns, entre el fred i el soroll. Quan abandono terres occitanes per endinsar-me a la carretera que franqueja un i altre cop el límit administratiu entre Osca i Lleida, el temps és més inestable, s'està ennuvolant i el vent pica, com no, de cara.

El primer tram de baixada se'm fa molt, molt feixuc. Després, prop de Vilaller i fins al Pont de Suert, recupero una mica. He trucat la meva companya perquè vingués fins a l'avituallament amb el cotxe, ja que no estic segur de poder afrontar el tercer port. Però la seva presència i uns quants fruits secs, i l'ànim d'altres participants també castigats que decideixen tirar cap amunt, em fan seguir. La primera part encara la faig bastant bé, i crec que he recuperat bastant. Fins a coronar viu el port de Viu, però després del curt descens que mena a les rampes de Perves, arriba de nou l'home del mall per deixar-me del tot estabornit i recordar-me que no, que avui no m'escapo. Corono mort el port de Perves.

Aquesta vegada pateixo fins i tot a la baixada. I els darrers vint quilòmetres, totalment favorables, es converteixen en un quart port. A Senterada he de comprar el refresc que no he pogut assaborir als avituallaments. Arribo a La Pobla molt castigat, després d'un fotimer d'hores sobre la bicicleta. La megafonia crida que arriben més participants i penso quin detall, però és que en l'últim moment em rebassa un grupet que en comparació a mi, sembla que vinguin en moto.