Travessant el Montsec

MARXA CICLOESPORTIVA MONTSEC-MONTSEC. Balaguer
(versió curta) 125 km 2450 mts d'ascensió acumulada.

Una boda a la tarda. L'excusa perfecta per estalviar-me la marxa llarga, que, encara que només té vint-i-cinc quilòmetres més, requereix pujar un altre coll. A més, aquest any la curta l'han allargada i l'han fet considerablement més dura, incloent-hi l'ascensió al coll d'Ares, sense la qual la ruta fóra molt descafeïnada.

Seguint la tendència de les últimes marxes surto molt tranquil·let, sempre pendent del pulsòmetre i, relativament absent al que passi al meu voltant. Així afronto els dos primers colls. L'alt de Vilanova de la Sal, que es puja per carretera secundària i quasi sense baixar empalma amb el coll d'Àger, ja en carretera molt més principal. Dalt, un avituallament que m'estalvio i després una baixada d'aquelles rapidíssimes, de pocs quilòmetres, carretera ample sense corbes complicades i de ferm excel·lent. No cal ni tocar frens, només, i per precaució, aixecar el cos en arribar algun revolt per produir una desacceleració en augmentar la superfície que talla el vent.

Arribada a Àger i inici de la gran ascensió del dia. 14,1 km al 6,6% de mitjana. Una antiga pista forestal asfaltada, estreta i alguns quilòmetres que volten el 8 i el 9% de mitjana. Abans de la part més dura m'agafen un parell de germans que, com jo, fan la curta. Marquen un ritme que em va molt i molt bé i pujo amb ells fins que un dels dos se'n va més ràpid i em quedo a l'altre. Així, fins a l'avituallament líquid que hi ha a mig coll, on para. Segueixo al meu ritme, que en aquesta tercera pujada ja no miro de mantenir tant, fins a dalt, on hi ha un altre avituallament sòlid i líquid. Aquí sí que paro a satisfer totes les necessitats alimentícies.

La baixada és perillosa, molt. Passo una noia que baixa amb molt precaució i els dos germans, que s'han reagrupat em passen i se'n van. Un d'ells traça molt bé els revolts i no em veig prou hàbil per seguir-lo. Després d'arribar al punt on la marxa llarga i la curta es bifurquen en havien advertit que trobaríem graveta, però vist in situ no és que en trobem, és que la carretera, la pista millor dit, és de graveta, fins al punt que s'hi veuen les roderes de les bicis que m'han precedit. Es fa molt perillós i els trams de baixada és difícil mantenir l'equilibri i al mateix temps frenar suaument perquè la bici no s'embali massa. En un revolt veig clarament marcades les frenades d'un parell que si no han sortit de la carretera de poc els deu haver anat. A més, el terreny no és ni de bon troç un descens. Més aviat trencacames, amb una mica de tot. De tant en tant veig dos ciclistes no gaire lluny que dedueixo que són els dos germans, però malauradament per mi, no els agafo abans d'empalmar amb la carretera principal, punt d'unió novament amb la ruta llarga.

Així que toca terreny pla en solitari i prendre-s'ho amb filosofia. Faig algun càlcul quan passo pel cartell que marca el km 100 (75 per a nosaltres) i penso que els més ràpids de la llarga no deuen voltar gaire lluny. I efectivament, no gaire més tard em supera un quartet d'aquests que van bastant forts i puc aprofitar la seva roda. Passem a un altre participant de la curta i el convido a enganxar-s'hi, però somriu i no sé que em diu, però suposo que és que no pot, perquè no ve. En un moment donat, a un d'aquests quatre se li surt la cadena i em quedo uns metres per veure si el puc ajudar a tornar a contactar. Què menys, ja que sóc incapaç de donar-los un sol relleu. Arrenca i tal com arrenca em passa, em dóna les gràcies i penso que més que mai de res, que tot just ha estat l'intent. Just abans d'iniciar l'última ascensió, arribem a l'alçada dels dos germans i el quartet de la llarga se'n va.

Avituallem, que comença a fer força calor, i cap a coronar l'alt de Fontllonga, cosa que faig amb els dos companys. A poc de baixar hi ha una nova rampa de poc més d'un quilòmetre, i quan tornem a embalar-nos ens torna a superar un altre quartet de la llarga. Ens hi sumem tots tres i arribem fins a Camarasa, a 10 km de meta. Sortint d'aquesta població hi ha una nova rampa bastant dura i em proposo d'aguantar els de la llarga. Un d'ells se'n va per davant i els altres tres afluixen el ritme, cosa que em va de perles per acomodar-me al grupet i arribar fins a Balaguer. Una bona experiència aquest tram d'esforç dur a cada rampa que després té la recompensa de poder anar protegit en el pla.

Al final, sense ser per tirar coets, una classificació meritòria, la millor de la temporada, i un reconeixement també enguany per l'excel·lent organització de la prova, tot i el calvari que ha suposat la pista en què ens han ficat entre el coll d'Ares i Moró. Els avituallaments difícilment millorables, amb la beguda variada i fresqueta, fruita del temps ben tallada, i un molt bon dinar a l'arribada. Amb opció de dutxes i piscina. Tot i que toca marxar cap a casa, que hi ha boda, i avui m'estaré 24 hores despert.