Dissabte va haver algun moment, quan no podia enllaçar quatre pedalades perquè després de la tercera les cames feien figa, que em va arribar a passar pel cap penjar la bici, com a mínim durant un temps. Són moments en què la foscor envaeix el cap i afortunadament, tres dies després ja l'he despenjada. Seguint els consells d'un bon company de marxes de La Pobla, he fet una sortida curta a un ritme molt lent. Mantenint el pulsòmetre en la banda baixa, quasi de passeig.
Resseguint el triangle entre Piera, Gelida i Sant Sadurní. Recuperant entre vinyes una part de les forces que vaig perdre a les muntanyes. Reservant vora l'Anoia el que tornaré a gastar prop del Segre i d'altres. Gaudint sense pressa de les panoràmiques sobre el Penedès. Tornar a omplir la galleda de la il·lusió, mirant d'esbrinar les raons de la fallida, per continuar endavant. Aprenent. Escoltant-me i escoltant els altres. I llegint-los. He trobat una entrada en un dels blocs que segueixo, que sembla escrita per l'ocasió:
NIKABIKE: LA FRUSTRACIÓ : CAURE X TORNAR-NOS A AIXECAR
Ànims als "caiguts".
NIKABIKE: LA FRUSTRACIÓ : CAURE X TORNAR-NOS A AIXECAR
Ànims als "caiguts".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada