Cuita els núvols

VOLTA AL CADÍ - MOIXERÓ.  La Seu d'Urgell
(versió curta) 135 km. 2330 mts d'ascensió acumulada

Cuita el sol és una curiosa cursa de muntanya que se celebra al Monteixo. Una milla vertical que té la sortida a la tarda, a la plaça major d’Àreu i consisteix a fer cim abans que l'ombra, que el sol que es va ponent rere les muntanyes projecta, no t’atrapi. Avui nosaltres l'hem cuitada bona, però qui avançaven eren uns núvols ben negres de tempesta, que per sort, tot i una petita gotellada prop de Saldes, no ens han remullat.

He vingut mentalitzat a reservar. He esmorzat com mai, conscient que he d'acabar bé. Mentre avancem a contracorrent del Segre, tot va sobre rodes. Ritme còmode, un grup unit perquè igualment per passar el túnel ens hem de reagrupar.

De tota manera, a mi sempre me n'ha de passar alguna, i avui aquesta s'ha dit excedent de líquid, com si m’hagués empatitzat amb els rius, que baixen a vessar. Veig que un altre participant para a alleujar el mateix inconvenient, així que ha tocat remuntar la cua de cotxes que provoca el tranquil avenç del pilot. He passat per Martinet despenjat però a Bellver ja m'havia reintegrat.

Per compensar l'escalfada, a les rampes d'accés al túnel del Cadí, em deixo caure conscient que no sóc l’últim i, total, l'hem de passar tots plegats. En bicicleta i de franc, una petita revenja per les sabrades rebudes durant l'hivern. L'últim paga, sento una simpàtica broma que rebat l'homofòbia d'un intent similar de fer gràcia. A dins del túnel rodem ràpid, i a la sortida, un descens vertiginós fins a Bagà en què les bicis s'embalen a més de setanta per hora. Arribant a Guardiola un de la Seu em somriu i diu: què, paga la pena, eh? I tant.

El que queda per davant ja no és tan divertit. La pujada a Gósol, de vint-i-cinc quilòmetres, tot i que dividida en tres parts. Fins a l'avituallament de Maçaners, la més dura, en què ens avancen ja els primers dels que fan la llarga. Després, un curt descens fins a Saldes i d'aquí una sobtada remuntada fins al coll de la Trapa. Els núvols amaguen els pollegons del Pedra i només es veu l’enforcadura. Tot i coronar, no hi ha descens. Arribant a Gósol ja m’animo a seguir alguns dels de la llarga. Res, tot plegat un parell de quilòmetres, i a reservar. Després de l'avituallament de Gósol, encara hi ha dos quilòmetres i mig de dures rampes fins al coll de Josa. Un fotògraf m’encanona. Somric. Un cop dispara li pregunto si ja puc deixar de somriure i ara sí que ho faig sincerament.

A la baixada, m'obre camí un motorista dels Mossos, un luxe que poques vegades gaudim els que no anem dels primers. Així doncs em llenço amb seguretat ja que em va parant els pocs cotxes que circulen en sentit contrari. Passo per Josa del Cadí i continuo en descens fins a Tuixén. Ara toca la remuntada cap a Cornellana, un tram que en altres edicions se m'ha fet molt llarg. Avui vaig decididament bé. M'animo, tinc les referències de gent que està fent la llarga. Després de l'avituallament, set quilòmetres més de terreny trencacames i un curt descens que ens apropa a Adraén, per afrontar els durs tres quilòmetres finals de pujada fins a coronar, per fi, el coll de la Trava. Aquí ja em buido i deixo al cor accelerar-se amb llibertat. Passo gent. Queden pocs quilòmetres i estic gaudint. Avui he regulat bé.

La baixada és terrible, el ferm està fatal, els revolts són complicadíssims, les cunetes tenen una profunditat que fa por. Em passen dos suïcides. Tot i això em deixo anar i baixo força segur. Passo més gent. A mitja baixada les lumbars es carreguen. Quasi no es pot beure perquè deixar anar una mà del manillar és una imprudència. A la sortida del nucli de Ger, la meitat de la carretera està aixecada com una llosa i hi ha una esquerda en què hi cabria una roda de BTT. Els pèls de punta per uns segons. Aquest descens ha fet caure ciclistes i motoristes en finals d'etapa de la Volta. Afortunadament, arribo a la Seu sense més i prement de valent contra els pedals.