Crònica de l'Alba

Amb una fresqueta que tan bon punt ens movem deixarem de sentir, les quatre o cinc centenes de participants retem homenatge a Martí Gil, fundador del C.E. Collbató i persona molt vinculada a les activitats esportives de la població montserratina. L'ex-regidor d'esports se'n va anar el dia que celebràvem la seva Portals i avui se'l recorda des de la també seva Cursa de l'Alba.

Aquest cop em situo al darrera i surto amb calma. Seran 24,3 km amb un desnivell que supera de llarg el miler de metres d'ascensió. Força més kilòmetres dels que mai he corregut. 

Primers compassos pels carrers de Collbató

Mitjana del tram d'asfalt vora el 7%, però aquesta rampa ho supera de llarg.

Sortida ràpida, tanmateix, condicionada en part per no arribar excessivament endarrerit al tradicional tap que es fa en arribar a les escales de les Coves del Salnitre. Aquí s'abandona la carretera que en forta pujada ens hi ha atansat, i comença un corriol estret que obliga a anar en filera. 

Un rere l'altre. 

De seguida el camí s'enfila decidit buscant les altures montserratines. Es corre i es camina, sempre a remolc del que faci qui tens al davant i al mateix temps obligant a qui tens al darrera. Com en una carretera els cotxes un dia de circulació densa i amb línia contínua. En part potser gràcies a això no rebentarem més a dalt, però això només ho saben els que obren cursa, que poden seguir el seu ritme lliurement. 

La pujada sembla que s'hagi d'acabar en més d'una ocasió. Però un cop i un altre, rere un revolt amagat, la vista topa amb un nou tros de muntanya poblat per un reguitzell de corredors, que com una processó de formigues de colors, remunten la muntanya. 

Formiguetes de colors :)

El Monestir de Montserrat, vist des de les escales dels pobres.

Quan finalment s'arriba al pla de Sant Miquel, avituallament i baixada amb força pendent fins el Monestir. I per formigó, que carrega les cames de mala manera. A partir d'aquí, encetem la tortura del dia. Remuntar les escales dels pobres fins el pas dels francesos. Graons irregulars per a més INRI, mai millor dit, ens deixen mig morts en una petita esplanada on hi ha situat un nou avituallament. Beure una mica i renéixer, gràcies en part a una de les motivadores cançons que, curosament seleccionades prèviament, m'esperonen des de l'auricular per afrontar un tram de corriol, un xic més còmode. 

Fins que encavalquem el camí que ve de Sant Joan i que en poca estona ens mena a l'ermita de Sant Jeroni. A partir d'aquí, novament escales fins a fer cim. Els màquines que van al davant ja baixen i ens impressionen quan els creuem, d'igual manera, suposo, que ho farem nosaltres en breus instants amb els que venen per darrera. 

Dalt de tot, una ràpida llambregada per admirar l'entorn abans de començar el descens. 

El descens és un primer moment còmode i, tot i alguna remuntadeta i una baixada molt dura de formigó dretíssima, semblaria que ja s'ha acabat el més dur. En part és cert, però el tram final ens reserva un terreny feixuc, tècnic i irregular, on no hi ha alternativa entre les roques fixes que fan ensopegar i les pedres soltes que fan relliscar. I tot això amb els músculs i les articulacions de les cames ja ben madurets. 

Des que entrem als últims quatre kilòmetres ja s'albira Collbató, i, empès per l'eco montserratí, fins i tot se sent la remor dels altaveus de la línia d'arribada. En aquest tram ja hi ha força gent esperant per animar els seus i els altres, cosa que s'agraeix moltíssim.

Al pas pel llençol, els 'locals' ja sabem que això està fet.

Evito in extremis una caiguda de morros i pateixo una bona rebrincada, fins que finalment accedim a un tram de corriol abans de trepitjar el maleït asfalt que es fa sentit quan hi xoca tot el cos. Al final 2h51' i l'objectiu de baixar de tres hores assolit. Ara, coneixent-la, a millorar temps en edicions futures. I salvats els mobles, a centrar-se en la bicicleta, deixant el córrer aparcat un parell de mesos. 

Martí Gil i Albiol, D.E.P.