Aprenent l'ofici de 'randonneur' (Brevet 200 Manresa)

Per La Segarra, rere les locomotores.

L'incansable Àlex

A tres de set, tot just recollit el carnet de ruta al local de la Penya Ciclista Bonavista, sento una veu de seguida reconeguda que diu amb contundència: - senyor Miquel! Ostres, l'Àlex. Creia que no baixaria des de La Pobla, però sí, aquí el tenim. Vam parlar poquet, perquè de seguida es dona la sortida i per a la meva sorpresa es forma un gran paquet rere un cotxe de la policia local que en un tres i no res s'acomiada de nosaltres a Sant Joan de Vilatorrada. Sent la meva primera brevet, m'adono que en sé ben poca cosa. De fet, jo creia que cadascú sortia quan recollia el carnet i no tots a l'hora. 

Grup compacte per la riera de Fonollosa

Es roda a cinc-cents per hora. Cada dos per tres hi ha una tibada per mantenir roda. La gent es va quedant per unitats. Com un reguitzell. A cada petit respir sento el rum-rum d'un motor al darrera. El grup cada cop és més petit. Fins que, pujant a Fonollosa, "decideixo" que aquí comença l'"excursió personal¨ que, en el fons, és una brevet. Així que xino xano fins a Fonollosa, on ja em contacta un grupet que ve per darrera que també deixo marxar. Quan acabi la pujada, vindrà una curta baixada que ens menarà a tocar de l'Eix, on haurem de remuntar fins a Calaf. Aquí trobo encara un altre grup.

Els petits grups, una constant de l'itinerari

Arribant a Calaf

Com que Calaf està mig mort tiro milles i no és fins a Torà que, havent seguit unes rodes bones uns kilòmetres, paro a fer un cafè. Només tornar a sortir a l'asfalt, em trobo amb nous grupets que encara venen per darrera, prova que els primers kilòmetres no els hem fet pas lents. Un bon respir per a rodar per les llarguíssimes rectes de La Segarra, fins al trencall de Vilanova de l'Aguda, on abandonem la carretera general i enfilem la primera d'un seguit de bucòliques carreteres secundàries. 

Carreteres secundàries, ideals per a perdre's en bicicleta.

Després d'un parell de kilòmetres de pujada dura - un senyal marca 10% - accedim a la C14, on hi ha el primer control de pas. Tot seguit ens veiem immersos en aquella baixada horrorosa que hi ha pujant a Andorra poc després de Ponts, amb molt de trànsit a mil per hora. Afortunadament, en tres kilòmetres trenquem per una nova carretera forestal.

Els 'cavalls' a Solsona

Un traçat llarguíssim que ens endinsa en el Solsonès més desconegut, fins que, després d'una trentena de kilòmetres de pujada esglaonada, accedim a la C26, al tram final d'ascensió al coll de Clarà. Baixada ràpida a Solsona i nou control de pas. Molts ciclistes pels bars i cafeteries, aprofitant per reposar algunes forces. Som al km 110.

Uns sis més tard ja haurem coronat el coll de Torregassa, una bonica pujada que es deixa fer i ens situa en una cruïlla de camins idíl·lica en un migdia esplèndid.

El coll de Torregassa, la gran postal del recorregut

Teòricament, ara toca baixar durant quasi una trentena de kilòmetres. Segons el rutòmetre, ja que Sanaüja és a gairebé 500 metres menys d'altitud. Però és poc desnivell per a tanta distància, així que trobem un terreny més aviat de tobogans amb algun tram, sobretot al final, de descens més marcat. Hi arribo amb molta gana. Després de travessar un interessant pont romà, busco el restaurant La Mallola, a peu de carretera general. El recordo d'una ruta que vam fer en BTT. Gran decepció. Pretenen cobrar-me 6,5€ per un entrepà de botifarra. De debò aquest preu és el més assequible que li poden oferir a un ciclista que busca fer un mos?  No tinc ni idea de com els va, però en aquell moment està buit.
Toca seguir pedalant, onze kilòmetres fins a Torà, o setze fins a Castellfollit, on hi ha un nou punt de control. La lògica m'empenyeria fins a aquest darrer, però i si no puc engrapar-hi res? A partir de llavors l'itinerari es tornarà a perdre per carreteres forestals i les possibilitats d'avituallar-se seran nul·les. Així que decideixo endinsar-me a Torà, on per menys de 5€ tinc entrepà i una beneïda Voll. Cinc kilòmetres doncs per digerir el petit àpat i fer el cafè a Castellfollit de Riubregós. Aquests sí que tenen l'establiment ple, a rebentar, així que m'alegro d'haver parat abans. 

Enfesta

Només sortir del poble, al km 156, i a una cinquantena del final, ens tornem a escapolir de la civilització resseguint les carreteretes que menen a Pinós, pressumpte centre geogràfic de Catalunya. Tot i que al santuari no hi arribem, ja que esquivem el trencant que hi puja, tres kilòmetres abans. Terreny força trenca-cames, amb contínues pujades i baixades, fins al pont de Duesaigües, un indret bucòlic, on coincideixo amb un parell de participants que, com jo, no tenen gaire clar per on hem de continuar. Així que rutòmetre i mapa en mà, fins que ens aclarim. Les brevets són així. I m'agrada!

Des del pont de Duesaigües

I també m'agrada el ritme a què estic fent aquesta última part de la ruta. Ja només queda una còmoda baixada que, passant per Saló, ens condueix a la general poc abans de Súria, on haurem de batallar amb alguna rampa de consideració, d'aquestes amb el carril per a vehicles lents, i amb els viaductes i túnels i el vent que solen tenir associats. Poc abans de Callús complim els 200km pedalats. Travessem la població per l'interior i seguim cap a Manresa. On arribo, després de 209km, carregat d'optimisme i amb les forces renovades després d'aquesta primera prova de foc de cara a les dues ciclomaratons pirinenques que tinc a l'horitzó més immediat.