Els Ports. A trepitjar neu al sud.

Les nevades que estan afectant la Península estan marginant bona part de Catalunya, especialment el Pirineu. Així que si es vol trepitjar la neu, cal baixar bastant al sud. Nou quilòmetres més amunt de Tortosa hi ha Xerta, i sortint d'aquest petit poble, a mà esquerra, es troba el rètol que indica cap a Paüls. He aparcat al costat del cementiri, des d'on surt un camí per la dreta i en baixada que s'endinsa en el Parc Natural dels Ports.

Segueixo direcció el Montsacre, obviant els indicadors que menen cap al coll de la Gilaberta. Poc després dels 400 msnm, comença a haver-hi neu en condicions mitjanament dignes. Just en el punt en què dubtes si parar a posar polaines, quan hi ha el gruix just per cobrir la bota.

Carrego les raquetes amb l'esperança que dalt, a l'altiplà, les podré fer servir. De moment, la boira es manté vora els 700 msnm, i dóna un aspecte fantasmagòric a l'entorn. Segueixo les marques del GR, blanques i vermelles. M'han fet passar per camps d'oliveres i travessar una pista més ample i agafar un sender que s'ha tornat més estret i que va guanyant alçada de manera decidida. Sóc al costat de les altíssimes parets que circunden el barranc de Les Fonts. La soledat d'aquest paratge és extrema. De sobte, em sobresalta un udol molt proper. És un gos de cacera que ha aparegut al meu costat. Abans he sentit fins a tres trets. L'udol ressona a l'indret i fa callar fins i tot l'aire. Si no sabés que és un gos ara estaria mort de por.

Cal passar sota la paret, i si hagués dut un casc, com el de bici, me l'hauria posat, sens dubte. Vaig mirant a dalt, no sigui que caigui alguna cosa. M'adono que em vigilen. Una cabra, immòbil, observa la meva progressió, com si fossin els indis que esperen amagats els vaquers. Sortint d'aquest punt tan singular, continuo remuntant bosc amunt, el camí s'enfila, i comença a nevar. Se suposava que deixaria de fer-ho a mig matí, i deu ser així a tota Catalunya, menys aquí!

Tot i això, pujant sobra roba, i la guardo a la motxilla. La nevada es va intensificant. Les roques que estaven eixutes ara estan totes molles, i rellisquen. El sender el cobreix la neu, de la que sobresurten les pedres, i a les rampes més dretes cal assegurar les passes. La boira torna a baixar poc a poc. Molt a desgrat meu, que tenia moltes ganes d'arribar als altiplans d'abans del coll Roig i calçar-me les raquetes, decideixo que és el moment de tornar enrere, sense haver pogut comprovar tampoc si l'estat de l'aigua és líquid o sòlid a la Font dels Montsagres de Paüls.

He patit una relliscada tonta en una de les dues tarteres que s'han de travessar, però no ha estat res. Per compensar he tingut la immensa sort en baixar de compartir un breu troç de camí amb un... cèrvol! -ha estat, però, un obrir i tancar d'ulls. Al cotxe, la temperatura és ara quatre graus més baixa que quan he arribat. 0º, ni fred ni calor ;)