Montgarri - Beret. Dues maneres d'estrenar la neu

L'hivern s'apropa. Ningú no ho hagués dit fa una setmana, però ja hi ha una mica de neu. Tot i la calor d'aquest novembre, a la Val d'Aran les últimes precipitacions van ser generoses, i el gruix de neu encara és de mig metre en moltes cotes, tot i que cims i carenes estan visiblement ventats. A l'estació les condicions podien ser fins i tot bones, però ens travessa un front càlid molt poc actiu. Són les vuit del matí i a 1800 mts ja hi ha sis positius. A Beret, sensiblement menys, dos sobre zero. La pista de 1500, la que es veu des de la carretera, és herba. Les màximes d'aquest cap de setmana han humitejat la neu. Però si hi havia alguna opció, era aquí. La Val d'Aran, multipolar a nivell identitari, històric, polític, occitània, catalunya, espanya, barcelonins, madrilenys, és de tot, menys part de la península. La seva orientació és netament atlàntica. El Garona mor a Bordeus. I els fronts buiden aquí tota la seva càrrega.

Així les coses, no em decideixo a pagar el forfait per tot el dia i em poso les raquetes. Mai no havia anat a Montgarri, el santuari perdut en alguna banda entre l'Aran i el Pallars, mig amagat pel traçat capriciós de valls i muntanyes. Seran deu quilòmetres entre anar i tornar. Perdo alçada progressivament, fins a tocar fons a 1650 aprox. Pel camí trinxat es podria caminar sense raquetes, però fora de la petita pista t'enfonses. La neu està molt pesada. Però n'hi ha.
El santuari data de 1117, sembla mentida. Aixecat vora un meandre de la Noguera, que neix al principi de la ruta, i que ara és ja un nen que juga a obrir-se camí entre moles de vora els 3000 mts d'alçada. Per a tornar s'ha de salvar un desnivell de dos-cents metres. El dia continua grisot, com diria aquell. Fa calor, pujant em sobra roba. A 1700 mts la neu s'està desfent, el camí està aigualit, però a 1800 aguanta millor. Al Pla de Beret es veu gent baixar per les pistes, alguns ràpids. Em pica el cuc. Just a les dues - ara - hi ha el forfait de tarda. Pregunto a una parella que va cap al pàrquing. Em diuen que la neu per on han esquiat no està bé, però ella em "deixa" el seu forfait, així que decideixo provar, tssst... La zona de Blanhiblar ha estat tot el dia protegida pels núvols i ara que el dia obre ja queda arrecerada i en ombra. La neu està prou bé. Pesa molt, i cansa, perquè cal fer molta força per girar, per frenar, està aixecada, però llisca; no et frena de sobte, com a la primavera. Unes baixadetes per acabar de tancar el dia en rodó.

Ah, per cert. Per evitar la cua de cotxes fins a Vielha, he optat pel pla B. La Bonaigua ja està completament asfaltada, de dalt a baix. Quines ganes de baixar-la en bici! Quan es fongui la neu no tot estarà perdut.