Cap a la plana de Vic

A primera hora, el sol neix ras i estira la meva ombra estampant-la sobre els pins que tinta de roig. A l'altre vessant del Coll de Can Maçana, la boira inunda la fondalada i la baixada cap a Manresa es torna freda i grisa. Passo per Ca la Iaia, que encara és tancat. Llàstima de cigaló. Arribo i travesso la capital del Bages, sortint-ne per la carretera de Vic.
El Coll de la Pullosa és llarg i suau. El cim és a trenta-vuit quilòmetres de Manresa. Només a una setantena del miler de metres d'altitud. Fet anecdòtic, només l'havia coronat un cop, havent-lo pujat per la banda osonenca, però això va ser el segle passat...
La primera desena de quilòmetres és un puja i baixa. El monestir de Sant Benet es lleva envolcallat de suaus llençols en forma de boirines que el sol retira. Pas per Sant Fruitós i arribada a la rotonda de Navarcles. A partir d'aquí comença pròpiament el coll. Els propers deu quilòmetres són la part més dreta de l'ascensió. La carretera és tranquil·la i freda. Passo a un ciclista i després a un parell més. Un quilòmetre després remunten i, finalment, els perdo a prop de Calders, on he programat parar a esmorzar.

Recordava un bar en què havia esmorzat durant una ruta en BTT. Era en un racó semblant a un altre al que he entrat i on diria que ningú no havia anat a dormir encara, i jo vestit de ciclista i amb el casco. M'adono de l'errada i surto d'aquella estranya barreja d'after i imperator, i trobo el bar de l'altra vegada. Aquí sí que hi ha bicis aparcades a la porta. Torrada de fuet i aquarius, i a seguir.

De Calders a dalt són catorze quilòmetres suaus via Moià, la població que dóna nom a la subcomarca del Moianès, d'amples camps altiplans que ara vaig travessant. Verd a dreta i a esquerra, els cims nevats al Pirineu, els arbres que perden les últimes fulles i, poc abans de coronar, el preciós poble de Collsuspina. Com que vaig bé de temps, hi entro a fer un tomb.

Després, des de dalt de la Pullosa, una esplèndida vista sobre la plana, amb Tona i el seu castell en primer terme, i el Collsacabra i el Montseny com a telons de fons. Una baixada plaentera, i a la bifurcació em desvio cap a Taradell. Travesso l'autovia i remunto fins al poble. Són quatre quilòmetres que piquen una mica i que ara es fan feixucs. Però un cop hi arribo, el terreny ja és favorable, direcció Calldetenes, punt final de la ruta de vuitanta-cinc quilòmetres, via Santa Eugènia de Berga.