Trilogia de petits cims en BTT

Per moltes vegades que pugi al Cogulló el paisatge no deixa de sorprendre'm

Des del fals Turó de l'Avellana

El dia es lleva d'aquella manera que no convida a sortir, tot i que sembla bastant segur que els núvols no descarregaran cap gran xàfec. Impermeable a la motxilleta per si les mosques. Som a l'època aquella de sortir amb maneguets, paravent, camals, i anar contínuament obrint i tancant cremalleres, pujant i baixant les mànigues. El "fals" Turó de l'Avellana és el primer escull a superar. Li dic així perquè al principi el confoníem amb l'autèntic Turó. És també un dels punts culminants de la mateixa serra, però no li hem sabut trobar el nom. Aquesta primera pujada se'm fa feixuga i no acabo de trobar un ritme que em sigui còmode. 

Sortint de l'aeròdrom d'Òdena

Després d'un primer tram de baixada, enganxo un corriolet d'aquells encantadors que els arbres fan que siguin com un túnel. Després, baixada cap a cal Muset i pas per cal Jaume Bruguers, buscant la pista que m'ha de dur fins a Òdena. Però en algun moment em dec equivocar perquè acabo anant a petar al Parc Motor de Castellolí, on regna el poc bucòlic rum-rum d'una cursa de motos. M'arribo als plans d'Òdena per mirar d'atacar el Puig Aguilera. Com que no hi he pujat mai, acabo descobrint bona part de les pistes i camins que el recorren. És com un laberint en el que no deixo de perdre'm, fent i desfent camins i pistes que després de fer canvis sospitosos de direcció, em porten al mateix punt.
Fins que trobo definitivament la pista que dóna accés al propi cim. Dos-cents metres abans hi ha un mirador encarat a la conca d'Òdena i a Igualada. Al cim les vistes no són res de l'altre món, per culpa de l'autovia i la nova cicatriu que suposen les obres d'ampliació de la c37. La remor de la cursa de motos a Castellolí encara se sent. Avui són les avionetes i els ultralleugers els que sobrevolen aquest puig, però Aguilera indica que d'antuvi aquí hi nidificaven les àligues.

Òdena

En el mirador coincideixo amb una ciclista de Montserrat Parc. De seguida es converteix en una bona companya de ruta, i enfilem cap al Cogulló de cal Torre, que ella no coneixia i on a mi no em fa mai mandra de tornar. A més, gràcies a unes indicacions que ens ofereixen al llogarret de Permanyer, aconsegueixo redescobrir com s'hi va a Castellfollit del Boix evitant la carretera. Aquest tram és molt atractiu, amb vistes espectaculars. Arribem dalt i trobo un mòbil a terra. Truquem un número a l'atzar i aconseguim quedar entesos per a tornar-lo. (pero mira si es buena persona - frase APM 1).
Baixem per la carretera fins a la pista de Maians a Sant Pau de la Guàrdia, on ens acomiadem espero que fins aviat. Jo segueixo fins a can Maçana i, al sortir a la carretera, ensopego amb l'esglaonet que fa l'asfalt a la cuneta, i caic. (es de ser inútiles - frase APM 2). Acabo la pujada i sense gaire història més acabo una ruta que al final ha estat d'una vuitantena de kilòmetres, en què a mesura que han passat les hores m'he sentit cada cop millor.