A peu per Montserrat

De vegades, Montserrat sorprèn per la seva profunditat

Prenc com a punt de partida un revolt de la pista que baixa de la masia El Castell, al vessant sud de Montserrat, on aparco al costat dels vehicles d'escaladors que, com gairebé sempre, visiten aquestes contrades en busca de sensacions molt verticals. Segueixo un parell de grups i és per això que de seguida m'adono que el camí per on anem no és ben bé el que jo volia prendre. Sempre que ataco les parts més altes del massís per aquesta ruta pujo pel Clot del Tambor, però avui ho he fet per un camí que queda més a la dreta. Afortunadament, superada una pujada costeruda trobo un viarany que em mena al llit del torrent del Tambor, que és la via que volia haver resseguit per dirigir-me a la cova de l'Arcada, una imponent balma. I d'aquí cap al torrent de les Grutes.

A Montserrat paga la pena saber en tot moment quin camí seguim i on ens condueix, ja que aquesta muntanya amaga perills, que tanmateix és fàcil menysprear. Algú va fer una encertada comparació entre aquest massís i un formatge de gruyère, i és que Montserrat és plena de cavitats, pouetons, forats alguns dels quals encara no estan catalogats i no seria molt agradable acabar sent-ne descobridor accidental. També hi ha la possibilitat de caiguda de pedres des de les cornises i les zones més altes de les parets, on no és estrany observar cabres. Tot això en un terreny inestable, tant pel que fa a la pedra com al sòl, en transformació contínua a causa de les pluges i no poques esllavissades. Tot i que existeix una bona xarxa de camins que s'escolen pels racons del massís, de vegades tendeixen a estretar-se molt i, fins i tot, és normal que haguem de perdre uns minuts a esbrinar per on hem de seguir caminant.

El torrent de les Grutes passa a tocar de l'estació d'Assarriar, una altra balma, en aquest cas formada a recer d'un gran roc caigut. Poc després el torrent pateix un canvi d'alçada i per passar a la part superior cal superar una roca en què hi ha habilitats uns esglaons artificials, de ferro, clavats a la paret. Els dos primers esglaons estan malmesos i cal fer un petit saltironet per arribar al tercer. Poc després, el camí abandona el llit del torrent i s'enfila de valent per entroncar amb el camí del pas del Príncep. D'aquí a la dreta, per atènyer el coll de Porc (973 msnm), previ pas per la font de l'Esllavissada.

El coll de Porc és un dels passos que comuniquen amb relativa facilitat el vessant nord i el sud de Montserrat. És, a més, cruïlla de camins, i un dels que en surten, el camí de les Comes, és el que segueixo. Després d'un primer tram més ample i planer, en què es troben petites balmes, el sender s'estreta i es converteix en una successió de curtes però dretes pujades i baixades.

Mitja hora més endavant atenyo el coll de les Comes, on mirant l'hora que és, em dono per satisfet i inicio el retorn. Abans, però, una parada per gaudir de les vistes, on faig la foto que obre aquesta crònica, sobre la vall que forma el torrent de la Coma Alta. Davant meu, el cilindre, espectacular agulla que corona el serrat del Cabrit.
Un cop retornat al coll de Porc, decideixo continuar cap al refugi Vicenç Barbé, per un camí més fàcil, en comptes de refer l'ombrívol torrent de les Grutes. Passat el refu, mitja hora després, continuo baixant pel camí de l'Era dels Pallers, que ressegueix el llit del torrent dels Cirerers. Més endavant abandono la disciplina del sender local i segueixo unes marques que a estones són blaves i a estones verdoses, i indiquen el pas per l'estricta línia que marquen els curiossos monòlits. És un caminet que si es vol fer una passejada tranquil·la convé evitar ja que no és del tot fàcil i més endavant es transforma en un corriol molt dret que ens farà perdre metres de manera molt acusada i sobre un terra sorrenc i de pedra solta. Però l'indret és recomanable.

El Refugi Vicenç Barbé, a la regió d'Agulles

El camí dels Pallers i els seus monòlits