Neu jove, pa tou. Tossa Plana de Lles

El cim és darrera el pic que es veu al centre, mig amagat pels núvols

La Tossa Plana de Lles, amb els seus 2916 msnm, és el segon cim més elevat de la Cerdanya, rere el Carlit. Una opció assequible per un dia d'esquí de travessa en solitari. Un itinerari sense riscos de consideració. Un dia de treva meteorològica sense vent i una nevada generosa la vetlla. Però en ala calor que fa. Neu humida molt pesada. Una petita gran tortura per les cames tant per pujar com per baixar.



A l'aparcament de l'estació nòrdic de Lles coincideixo amb un grup que es prepara per fer el mateix cim, i amb un altre esquiador, però aquest pujarà per l'estany de l'Orri i no pel refugi de Pradell. Segueixo el circuit de raquetes fins a sortir a la diagonal, que és una de les pistes de fons. No està trepitjada. Els del grup m'avancen. Millor perquè em trobaré la traça ben feta. Això és com el ciclisme, però amb l'avantatge de que no has de mantenir el ritme de ningú.

Refugi de Pradell

Després del refugi de Pradell, pujada pel bosc amb força pendent. Voltes maria contínues entre els arbres. S'acaba el bosc i arribem a una plana. Som prop dels 2300 msnm. De sobte, el grup que em precedeix s'atura a esmorzar, així que em veig obrint traça. Som al pas més dret en inclinació. La neu està molt tova. Cada passa és una lluita aferrissada per fer lliscar els esquís., que s'enfonsen La respiració es desboca. Als 2400 msnm penso que sóc a l'altitud de l'Envalira, el port asfaltat més alt dels Pirineus, i encara queden 500 metres de desnivell.

  

Al replà següent sóc jo que paro a menjar una barreta. Les forces estan molt justetes. Així tornaré a seguir la traça dels altres. Un dels del grup tira la tovallola en aquest punt i deixa marxar la resta. Segueixo l'estela del grup fins al collet d'abans de la pala final. Per a la meva sorpresa, comencen a baixar esquiant. Quan hi arribo em comenten que el dia s'està torçant massa i no tenen ganes de seguir fins el cim. Jo remunto l'última pala fins a la meitat. De sobte, el cim desapareix literalment sota la boira. Si necessitava una excusa per deixar de pujar, ja la tinc. És una llàstima, només quedaven cent metres de desnivell, però de fet el millor d'aquest cim són les vistes sobre l'altre vessant, amb la capçalera de la Vall del Madriu i la resta d'Andorra als peus. Però amb aquests nuvolots!

El cim, minuts abans de desaparèixer del tot.

Busco unes roques per poder fer el canvi de pells i abrigar-me abans de baixar. Després d'un parell de girs mal fets trobo l'esquiador que venia per l'Orri. També ha tret pells i està prest per baixar, així que anem junts. La neu està pesadíssima, i girar és una petita victòria. Esquí de supervivència. No caure ha estat el triomf, però de gaudir, res de res. Malaguanyats trenta centímetres caiguts massa tard aquest any. Al damunt, cal estar ben alerta, perquè el relleu, que costa de veure, amaga molts taurons. Se'n diu així dels rocs que sobresurten uns centímetres.

La baixada pel bosc, una odissea. L'home del mall fa estona que m'ha colpejat i arribar al refugi de Pradell m'ha costat déu i ajuda. No vull encigalar-me així que no em queda altra que tornar seguint la pista de nòrdic, l'autopista. Xino-xano, amb molta paciència, en fals pla ascendent fins al darrer quilòmetre, en què la pista baixa, però la neu està tan malament que ni així es pot lliscar.