Montsec - Montsec. Calma

III MARXA CICLOESPORTIVA MONTSEC-MONTSEC (Balaguer)
127 km i 2450 mts d'ascensió acumulada

Com un humil corredor de fons que no busca grans victòries (Roger Mas, a En la rebequeria)

Amb aquests paisatges, la calma és més fàcil de trobar

Un any més, prenc la sortida en la que per mi és la marxa més ben organitzada del calendari català. De les tres edicions que s'han celebrat, sumo una participació a la llarga i dues a la curta (l'any passat perquè tenia una boda a la tarda i aquest perquè només fa quinze dies que rodo per asfalt). Així que amb la calma.

Calma també perquè les perspectives de futur laboral s'han tornat de nou fosques i és fàcil enfonsar-se. N'hi ha milions que estem igual, oi? Amb calma tots i totes al carrer, sense defallir, com en una marxa ciclista.

Calma, ja que he calculat malament i m'he llevat massa d'hora. A 110 per l'autovia? Doncs a 110. A 90 per carretera? Doncs a 80.  
Calma que es fa més fàcil amb l'alegria de trobar l'Àlex, la Nika i l'Iván. Ja feia temps, oi?

L'Iván, a qui només veig vestit de ciclista abans de les sortides perquè quan arribo ja està dutxat i vestit.

I l'Àlex, que aquí on el veieu la setmana passada va pedalar 400 kilòmetres d'una tirada i la vinent anirà a pels 600. 

La París - Brest - París ja la tens aquí!

Sortint de Balaguer

Terreny d'entre ports

Calma des de la mateixa sortida per no cremar tots els cartutxos abans d'hora. Dos ports de no molta entitat però que cal agafar-se - sí, evidentment - amb calma, per poder afrontar el tercer, la gran estrella, el coll d'Ares que puja fins dalt de tot del Montsec des d'Àger. A més, el primer, l'Alt de Vilanova de la Sal, no té baixada, sinó que ens situa en un terreny planer que desemboca poc després en l'inici del Port d'Àger.

Des del port d'Àger cal baixar a la població, que es veu enmig de la plana, i des d'aquesta remuntar fins dalt de tot de l'imponent Montsec d'Ares. Sí, fins allà dalt.

Coronat aquest, baixada rapidíssima fins a Àger per una carretera suaument sinuosa i amplíssima, en què no cal tocar ni una sola vegada els frens. No perdo la calma perquè ja la conec de les altres edicions. Només cal deixar-se caure. El comptador permanentment situat entorn els 70 per hora. Són uns pocs kilòmetres deliciosos, en què ens donen peixet, ja que la següent baixada serà de les de patir.

El port són catorze kilòmetres durant els quals se supera un desnivell que s'apropa al miler de metres. Té un coeficient de duresa superior a colls com l'Aspin o la Bonaigua. A part de l'observatori de l'Univers, és conegut per ser un indret clàssic per a la pràctica del vol en parapent. A nivell ciclista, com que la carretera està asfaltada des de fa pocs anys, és ara, i sobretot gràcies a aquesta marxa, que està agafant volada.

,

El Montsec, paradís del parapent i últims revolts del coll.

El país del vessant nord Montsec

Calma a la baixada perquè és criminalment perillosa, plena de graveta, sots i revolts de ferradura. No s'hi pot fer res. És l'única manera de travessar la serralada i baixar cap al meravellós país que descobrim en la segona part de la ruta. L'enllaç entre el recorregut curt i el llarg es fa per un terreny complicat, al qual temia, ja que l'any passat tenia trams amb aglomerat de pedra petita on es fendien les rodes i era molt complicat mantenir l'equilibri. Enguany estava molt més net, i segons he sabut després parlant amb en Sisco, de l'organització, han estat ells els que han netejat amb una màquina aquesta setmana la petita via que comunica idíl·lics llogarrets com Beniure i Moró. Així que si sempre he reconegut l'excel·lent organització de la Montsec-Montsec, aquest any s'han guanyat el 10.
Abans de la Guàrdia de Noguera i mentre xerrava amb un altre participant, trobem una noia que està lluitant amb el mallot perquè se li ha ficat a dins una abella. Difícil en aquest cas mantenir la calma, però la cosa no va a pitjor, així que seguim tots tres.

El pantà de Terradets

S'acaba l'enllaç i anem a petar a la C13 que vorejant el pantà de Camarasa ens atansa a Balaguer, amb l'escull encara d'un nou coll, el de Fontllonga, que amb la calor es fa dur. L'any passat em va venir  molt bé enganxar-me als grups dels primers de la ruta llarga que passen a mil per hora. És el que li dic pujar al tren, perquè situat a cua i amb la protecció del vent de cara circules a velocitats properes als quaranta per hora. Només sortir a la carretera principal ens passa un d'aquests tres amb només dos vagons però m'hi enganxo. Perdo la calma. Poc després, arriben nous vagons i el comboi es converteix en un TGV. Aguanto prop d'una vintena de kilòmetres a cua fins que rebento.

L'últim tren

A l'avituallament del coll de Fontllonga, m'assec a l'ombra uns pocs minuts mentre menjo i bec amb calma per recuperar les forces que necessito per afrontar la trentena de kilòmetres que falten per a l'arribada. En els darrers kilòmetres contacto amb un altre participant que també mira d'arribar al seu ritme i després de les dures rampes que hi ha a la sortida de Camarasa ens sobrepassa un altre tren. Oportunitat d'or per a accelerar i arribar una mica més còmodes a la capital de La Noguera.

Amb la Nika, que retrobo a l'arribada. Tu també has de prendre't amb calma la recuperació, oi? L'important és poder fotre-li als pedals durant molts anys!