Canal du Midi (Etapa 2: Avinhonet de Lauragués - Carcassona)

DIMARTS, 9 D'AGOST: AVIGNONET LAURAGAIS / CARCASSONNE | 71 KM

Sortint d'En Jouti, la Gîte d'étape

Abandonem la casa després d'esmorzar ben acompanyats per la mestressa, que ens remarca que el poble està agermanat amb Avinyonet de Puigventós, a l'Empordà. I parlem una mica de l'occità i el català i aquestes coses.
Avui la ruta ens reserva molts racons interessants, alguns d'especial bellesa, com el port de Castelnòu d'arri (Castelnaudary en francès), d'on és la imatge que obre aquesta crònica. Però abans ens hem d'arribar a un indret d'importància cabdal en aquest canal.
El Seuil de Narouze és... un col!! No és broma, no. Amb 189 metres d'altitud, separa l'Alta Garona de l'Aude i un cop coronat, tot és baixada fins el Mediterrani. Si fins ara veníem fent un 0,5% o menys de pendent ascendent, ara serà de descens.

Aquí cada gota d'aigua decideix si va a l'Atlàntic o al Mediterrani

Diu la llegenda que Pierre-Paul Riquet el cervell constructor del Canal du Midi, coneixedor dels terrenys per on davallen les aigües que provenen de la Muntanya Negra, va veure caure voleiant una fulla i en el precís punt on va tocar terra va fixar la divisòria d'aigües. Gràcies a salvar aquest coll, els francesos van guanyar una monumental via de transport de costa a costa sense haver de vorejar la Península Ibèrica. Que no és poc! A finals del XIX, amb l'aparició del ferrocarril, el canal va entrar en desús.
Aquest collet introdueix una diferència important per als cicloturistes. S'ha acabat l'asfalt. A partir d'aquí serà pràcticament tot terra. De vegades bona pista i de vegades corriols, i sovint amb emprenyadores arrels i branques que anar esquivant o trepitjant.

Abans, però, parem a Castelnòu d'arri, que ens ha entrat gana. Al mateix port, hi ha una terrasseta d'un local dels que aquí en diuen Bar à vins. Com el seu nom indica, fan taules que es poden ben acompanyar amb copes de vi, que amablement aconsellen. A la foto es pot observar el tiberi que ens vam endossar. Què?! Anem en bici, però també estem de vacances.
Seguim camí, podríem dir que panxacontents. Tot i que la guia que seguim ens proposa desviar-nos del canal i seguir per carretera per visitar l'Abadia de Sant-Pàpol, nosaltres seguim fidels a l'aigua i ens arribem a Bram. Al poble visitem una farmàcia a comprar les quatre coses que va manar el doctor ahir. Un súper, i un cafè.

Tornant al canal, més camps de gira-sols. N'està ple. Ens queda el tram més, diguem-ne entretingut, del dia. El camí esdevé la major part del temps corriol, on les arrels del plàtans són contínues i ens recorden cada pocs segons que fa dos dies que portem el cul enganxat a un selló. Trobem un grup nombrós amb qui ja vam coincidir ahir i que anem retrobant durant l'etapa. Anem fent, ritme alegre. És la part que podríem definir com a més "betetera" del viatge, tot i que li podem posar moltes cometes.
Al final, arribada a Carcassona, on ens esperen dutxa, un bon sopar ara sí amb pasta per carregar hidrats, i una agradable passejada pel canal a peu, on poc a poc van apagant-se les llums dels petits vaixells que hi ha ancorats. 

Montserrat, amb el Turó a la vista

El Monestir vist des de la carretera de Collbató a l'Aeri

Moment culminant aquest matí de dues setmanes en què he estat treballant específicament el que no havia fet en tot l'any, les pujades a ritme alt. No he fet entrades per no ser repetitiu, excepte la del Montseny, perquè el paratge s'ho valia. I perquè va ser la més llarga. Deixo estar les kilometrades i em poso a fer feina, que el primer dia fa molta mandra però que en la seva progressió dóna molta satisfacció.

Inicio l'ascensió des de Monistrol. Miro el rellotge, les 11.21h. Montserrat és el meu banc de proves, de fet l'únic lloc on regularment miro quan trigo. La setmana passada vaig fer 40'20", així que avui he d'arribar abans de les 12h. Com si fos un clergue o un devot, que no és el cas, amb presses per arribar a l'Angelus.

Mantinc un ritme bo la primera meitat, i en realitat durant tota la pujada, però em fa la sensació que hi ha algun tram que vaig una mica lent. Em motivo per patir, tot i que de tant en tant miro de prendre aire. A la barrera del pàrquing miro de carregar el 39 - porto triple, però abandono la idea poc després. Quan hi arribo veig que he fet 38'30" i em sorprèn. A 3'40" de la millor marca, però tampoc tan lluny dels 37' que feia fa divuit anys, així que satisfet.

Ara amb la il·lusió d'apropar-me a la hora i tres quarts que vaig fregar l'única vegada que he participat en aquesta espectacular marxa que és la Pujada al Turó. Ens hi veiem?

Canal du Midi (Etapa 1: Tolosa de Llenguadoc - Avinhonet de Lauragués)

DILLUNS, 8 AGOST: TOLOUSE / AVIGNONET - LAURAGAIS | 50 KM

Tolosa. Prop de l'estació. Tot a punt.

Sortida de Tolosa a primera hora de la tarda, després d'haver fet el viatge en cotxe. Iniciem camí rumb a la Mediterrània. Un servidor, que es pren uns dies de ciclisme diferent, carregat amb l'equipatge a les alforges i d'il·lusió perquè la seva companya, poc habituada al noble esport dels pedals, està motivada a viatjar durant quatre dies sense més propulsió que les pròpies cames. Valentia amb majúscules.

Ens dóna la benvinguda una tarda amb nuvolositat variable. Sortim de la urbs per la riba dreta del canal (millor condicionada) tot i que durant la major part de l'etapa es recorre la riba esquerra per terreny asfaltat. Són els moments delicats de presa de contacte, amb aquell neguit de com anirà això.

Encara ho estem definint quan veig com incomprensiblement la Jud perd el control i se'n va de lloros contra el terra. Kilòmetre 12 i ja l'hem liada. Com? Per què? Per una abella, que se li ha posat sobre el maillot. De resultes, sengles bons cops al colze i al genoll, amb unes ferides que no acaben de fer bona pinta. Doncs sí que anem bé. 

Com si fos una professional del Tour decideix continuar un cop hem desinfectat i tapat una mica les ferides. Li fa mal però no li destorba el pedaleig.

La jornada d'avui ens ofereix un bon tast del que és el canal. Les primeres rescloses, el traçat vorejat pels plàtans que garanteixen ombra, els vaixells que creuen de l'Atlàntic al Mediterrani, o viceversa, seguint el curs del que en occità s'anomena Canal de las Doas Mars, o de miègjorn. Els gira-sols són la constant paisatgística del dia d'avui. Milers i milers d'aquestes simpàtiques plantes han florit a banda i banda del canal.

Poc després de Montgsicard passem la bonica resclosa d'Ayguevives i ens apropem a Montesquiu de Lauragués. Som al kilòmetre 30. Estem animats. Malgrat l'inici accidentat portem un bon ritme, el que volíem. El canal ens va sorprenent en diferents raconades. Més tard, superem Gardog i Renevila, abans d'arribar a Avinhonet, població on farem la primera nit. 

Avinhonet, al fons

UNA MICA D'HISTÒRIA

Avinhonet de Lauragués domina la vall de l'Hers. El seu castell va ser seu d'un tribunal d'inquisidors durant la croada dels catòlics contra els càtars. Mort Gregori IX, que havia decretat una treva, la Inquisició es torna encara més intolerant. La nit del 28 al 29 de maig 1242, Pèire Rotger de Mirapeis va assaltar amb una cinquantena d'homes el castell d'Avinhonet matant els inquisidors. El fet va marcar l'inici d'un aixecament general al Llenguadoc contra el rei dels francs.

Nosaltres hi arribem abandonant el canal i prenent una carretera a l'esquerra de la resclosa d'En Borel. Ens hem d'aturar en un pas a nivell i entrem al poble buscant l'indicador de la gîte d'étape on havíem reservat. Resulta que quan el trobem ens indica el camí per on hem vingut, és a dir, que queda a l'altra banda del canal i no en el mateix poble. Truquem i quedem d'acord amb la propietària que primer anirem a sopar (ja són les 19h i els horaris aquí no perdonen). Mentre esperem que ens facin les pizzes, arriba el metge que han trucat des de l'establiment. Una desinfecció més a fons, unes gases adhesives, i la tranquil·litat de saber que les ferides estan controlades. Total, ens bufa 33 euros. Pagui trenta-treesss...

Després de l'àpat refem el camí fins el canal, que travessem i remuntem durant prop de tres kilòmetres de pujada la carretera que mena a la casa de camp on dormirem. Hi arribem quasi de nit. Moment de reposar, l'habitació està bé, i la casa acollidora. Estem contents, no excessivament cansats i animats. Malgrat els contratemps hem superat la primera. I la primera podia marcar el viatge.

La Jud vencent un primer dia en què no ho ha tingut gens fàcil!

On mengem:
Pizza Reg' - 3 Avenue - 31290 Avignonet Lauragais - Tél 05 34 66 45 80
On dormim:
Gîte d'Étape En Jouti. A 3 km del canal, prendre la carretera que va al càmping municipal i seguir fins el collet de la foto. La casa és 500 mts més avall. Tracte cordial. Casa acollidora. No fan més àpats que l'esmorzar.
Mme Anne GOYET - 31290 AVIGNONET LAURAGAIS. Tél. : 05 61 81 57 35. Obert d'abril a finals de novembre
annegoyet@orange.fr

En BTT al Cogulló de Cal Torre

Passat Permanyer en direcció a Castellfollit del Boix

Desempolsant la BTT perquè toca ruta amb l'amic Mon. De nou al Cogulló de Cal Torre perquè ell, malgrat ser un incansable rastrejador de nous camins i corriols, no hi havia pujat mai. I no ha quedat defraudat. Difícil per ningú quedar-ho amb aquesta ruta que travessa grans paisatges i puja a la prominència que, discussió al marge sobre si és el centre geogràfic de Catalunya, dóna la sensació de tenir mig país als peus.

La regió montserratina de les Agulles

Sortim rere l'hotel del Bruc, a l'esplanada que hi ha al costat de la disco d'estiu, neix un camí que normalment és complicat perquè s'hi formen bassals enormes, però no és el cas d'avui. Ens atansem a Can Solà, prop del Coll del Bruc i creuem la carretera per afrontar una rampa molt dreta que ens situa al capdamunt de la urbanització Montserrat Parc. 

Prenem la pista ampla i fressada que davalla fins a Maians. Seguim un camí que ens situa a la carretera que puja a Castellfollit del Boix i abandonem aquesta poc després en un trencant que mena a Permanyer. 

En Mon en plena acció

Després d'una baixada molt ràpida i rectilínia voregem la primera casa que trobem i enfilem una pista que s'enfila entre camps d'oliveres. Quan el pendent suavitza, la pista esdevé corriol i passem al costat d'unes capses d'abelles. Poc després empalmem amb una pista més ampla i que de pendents pronunciats on superem un grup de veterans i comencem a picar-nos, sanament. Arribem a un mas i empalmem amb una pista planera que ens atansa, ara sí, a Castellfollit. 

Amb mitja Catalunya als peus

Després de la parada de rigor a Ca l'Andorrà, on hi ha aparcades dues desenes de bicicletes i mitja dotzena de motos de camp, iniciem la pujada al Cogulló. És dreta, però progressiva. No té cap rampa que obligui, però a ritmet és exigent. I pugem a tope, perquè no sabem fer-ho d'una altra manera, quan anem junts. És una competició en què guanya la motivació i el valor que té superar el llindar de patiment que d'altra forma situaríem més baix. El premi no és altre que la vista que des d'aquí obtenim, de 360º sobre la Catalunya central, telonada per Montserrat a l'est i per tot el Pirineu al nord.

Fem la baixada per carretera i arribem de nou a la pista de Maians que ara tocar remuntar en sentit contrari al de l'anada, fins a Sant Pau de la Guàrdia. Ens atansem al coll de can Maçana i d'aquí iniciem el descens, força tècnic, ja en paratge montserratí.

Una gran sortida de diumenge!

Circular al Montseny amb tempesta d'estiu

El tram entre Santa Helena i Santa Fe és una delícia

Avui em desplaço amb el cotxe fins a Taradell per fer una volta circular al Montseny, després de dos dies de fer bondat per culpa d'un refredat. El temps insegur d'ahir sembla que es dissipa i malgrat alguns núvols prims i alts, la zona del Turó de l'Home es veu neta, així que deixo l'impermeable al cotxe. Errada...

El Collformic és evident des de 5 km abans d'arribar-hi

Començo atansant-me a Sant Miquel de Balenyà i Seva per atacar el Collformic. Hi pujo animadament, sempre amb el 39 i un cop hi arribo baixo cap al Vallès. Fins el poble de Montseny, on hi ha un trencant cap a La Costa del Montseny. D'aquesta manera s'enllaça amb la carretera que ve de Sant Celoni i va cap al Turó. Aquest tram, de poc menys de tres kilòmetres és molt estret i s'enfila força dret.

Només arribar a La Costa, una rampa de l'11% precedeix un nou tram irregular en què s'alternen rampes dures amb petits descansos. Just fins a la Font Martina, on carrego els bidons que ja he buidat. Poc després afronto la zona de corbes de ferradura amb rampes de fins el 15% per a poder respirar més endavant, a l'alçada del mirador de les Guaitadores. Tot seguit descarto el trencant cap al Turó, que deixo per la setmana vinent, i corono el coll de Santa Helena.

El canvi en el cel ha estat bastant ràpid i ara els núvols es veuen amenaçadors. Recorro aquest paradís natural que és el corredor entre Santa Helena i Santa Fe, un extraordinari túnel sota les fulles dels faigs, on sobren les ulleres de sol i és de recriminar els cotxes que pugen sense llums. Arribo a la cruïlla de Santa Fe i penso que ja toca baixar fins a Viladrau. Però no, hi ha uns quants kilòmetres de fals pla que es fan notar.

Tot moll a Viladrau

Després del coll de Sant Marçal, rètol de província de Girona, que em sorprèn, i comença a tronar i a retronar (impressiona més l'eco que produeixen les parets del massís Turó- Agudes). Un parell de kilòmetres més cap amunt i primeres gotes que es multipliquen en número i tamany. Arribo a Viladrau xop i trobo aixopluc en un dels bars de la plaça Major, el Daina, on em tracten de conya. M'encanta la solidaritat que es desperta en la gent quan et veuen arribar amb la bici, que contrasta amb el menyspreu d'alguns conduint. Menjo una mica molt bé i barat mentre espero que passi la tempesta. Després, els quinze últims kilòmetres fins a Taradell - els primers amb molt de fred en baixada - per totalitzar-ne vuitanta.