Fred i vent. Santa Maria de Miralles

Santa Maria de Miralles és una població molt petita que conserva una ermita d'origen romànic i un castell. A quatre quilòmetres de la cruïlla de quatre camins que distribueix carreteres per les poblacions frontereres del Penedès, l'Anoia i les comarques tarragonines.

El protagonista del dia és el vent. Les ratxes són molt fortes, i només remuntar en direcció nord-oest cap a Santa Coloma es fa evident que serà el gran enemic a batre. Pedalejo en pujada en posició de baixada, en una posició visiblement ridícula, però que minimitza la fricció amb el vent. Afortunadament no hi ha pràcticament trànsit i les ratxes sobtades que entren lateralment no suposen un perill, mentre vagi ben agafat al manillar, és clar. Una vintena de quilòmetres que van picant i es fan llargs. L'arribada a Santa a Coloma de Queralt té el premi que ara pedalaré per una carretera antònima de l'anterior. En direcció sud-est i en baixada. Amb el vent a favor, volo. En un no res m'empasso els set quilòmetres que em separen de Pontils i viro cap a l'est, per a buscar Valldeperes i tornar a sortir més endavant a la carretera de Santa Coloma que he fet al principi.

Aquí el vent no es fa notar tant i amb el sol la sensació de fred se suavitza. El terreny és de fals pla i d'una amplitud visual descomunal. Poc després de retornar a la província de Barcelona, la carretera s'acaba i m'incorporo a la comarcal, i d'aquí de nou a la rotonda i desfaig els quatre quilòmetres fins a Santa Maria. Baixant, planejant, baixant, amb el vent ara com aliat. Una recompensa. El sol cada cop toca menys a terra i la fredor torna a dir la seva.