Capsacosta i Coll d'Ares. Una castanyada inesperada

Anàvem rere unes fotografies tardorenques d'arbres vermells i al final hem recalat al Ripollès. I amb la bici i les cames a punt. Al Pirineu, on no pensava tornar a pedalar fins foses les neus. Just en el moment en què el cos demana una moderada dosi de muntanya, després d'haver rodat tants quilòmetres en pla. I amb castanyada inclosa. La Vall de Camprodon concentra en un radi petit diverses opcions per a la bici de ruta. És l'epicentre d'una reduïda xarxes de carreteres que s'enfilen i davallen a banda i banda del Ter. El Capsacosta connecta la comarca amb La Garrotxa, i per tant convida a fer un recorregut circular. Vallter és un colós, una ascensió de les que només es gaudeixen si s'està molt en forma. Beget és una petita bogeria, tant de baixada com de pujada, però el poble és un tresor amagat. I el Coll d'Ares, el pas fronterer que ens remet a Macià i a Prats de Molló, una pujada suau i amable que amaga algun cop de caràcter, que disset quilòmetres de port donen per a molt.

Trio el Capsacosta per començar perquè pel vessant nord és una petita broma, un acudit de port, tot just un quilòmetre de pujada i un parell més de planeig per un bosc de contrallums i desenes de tonalitats, en una carretera solitària de boires fantasmagòriques. Fa fred, i l'asfalt recull part de la infinita fullaraca que s'acumula al terra. La baixada és no res que s'acaba a Sant Pau de Segúries, des d'on s'enfila cap a Camprodon, on comença si fa no fa l'ascensió al Coll d'Ares.

Afronto la llarguíssima llengua d'asfalt que durant disset quilòmetres remunta fins el Vallespir. La part més compromesa és la prèvia a Molló. En general és una pujada molt assequible i la forma arrodonida de les muntanyes que la coronen concorda amb la moderació del desnivell. En una d'aquestes, passo dues noies que hi pujaven amb BsTT. Just quan les depassava, la que tenia més a prop ha fet un moviment estrany i per poc que no em tira a terra. Hagués estat còmic, caure pujant el Coll d'Ares després de xocar amb una altra ciclista.

Arribo a dalt sense més història i entro al bar que hi ha al costat de les duanes abandonades. La senyora parla català, però no m'entén quan li demano un cigaló. Tot està escrit en francès. El primer tram de baixada és ràpid, sinuós, divertit. Després cal pedalar, fins a retornar a Camprodon.