Terra de comtes, cicloturistes i rallies

Al pas per Castellar de n'Hug, amb en Senyalaire.

XXX MARXA CICLOTURISTA TERRA DE COMTES. Ripoll

118 km i 2070 mts d'ascensió acumulada

La Terra de Comtes acostuma a ser l'última de les marxes pirinenques del calendari de la FCC. Enguany amb permís de la nord-catalana de Font Romeu que se celebrarà en dues setmanes.

És una marxa gens competitiva que ja de per sí genera un ambient especialment relaxat. Si afegim que la suspensió de la Pesarrodona ha inclòs el seu recorregut curt en el calendari de la Xallenge, tenim un excel·lent ambient cicloturista amb moltes cares conegudes.

Al damunt, l'avançament de data d'aquest any ens ha permès gaudir d'un dia fenomenalment bo.

Sabíeu que l'autovia de la C17 ja arriba quasi fins a Ripoll? Doncs jo no ho sabia, i després d'una matinada d'aquelles que s'ha de tenir moral per fer-les en diumenge, he arribat a la sortida quan encara no havien muntat la taula de repartiment de dorsals. El primer que s'esperava, l'il·lustre Àlex, primera salutació del dia, que ja tenia ganes de trobar-me'l. Després de preparar la bici i fer una minivolta d'escalfament, conec finalment en persona la no menys il·lustre blocaire, nikabike, amb qui després la carretera ens permetrà de compartir uns agradables quilòmetres pujant al coll de la Creueta.

Amb l'Àlex. La veritat és que anar a córrer amb gent amable i xerraire s'agraeix.

Nika col·locant-li el dorsal al seu Ivan, màquina que he vist a la sortida i quan he arribat... ja dutxat!

De sortida s'afronten les rampes suaus de l'alt de Les Lloses, que a primera hora encara dorm sota el llençol de la boira. És un collet que es perllonga durant una dotzena de quilòmetres i que té una baixada amb poca inclinació, però amb algun revolt en què s'ha d'anar amb compte, i més amb el terra humit. El millor, coronar-lo just en el punt en què es trenca la boira, quasi amb mig cos a dins i mig cos a fora, on el blau del cel regna sense cap oposició.

Arribats a Borredà toca seguir pujant, en direcció a Sant Jaume de Frontanyà, el poble més petit de Catalunya. Són nou quilòmetres encara suavets. Però passat el poble, s'accedeix a una pista asfaltada d'aquelles en què els enginyers van perdre el nivell. Hi ha dos quilòmetres duríssims amb rampes que arriben al 17% Després, una curta baixada molt perillosa, amb revolts molt tancats i amb molta inclinació i importants sots a l'asfalt. Mig quilòmetres de pujada dura ens menen posteriorment a La Pobla de Lillet, a partir d'on també toca continuar pujant.

Modest homenatge a un
dels ciclistes que més admiro,
Fabian Cancellara

La Creueta té vint-i-dos quilòmetres de pujada i es corona a quasi 1900 msnm. Des de La Pobla de Lillet cal superar 1080 mts de desnivell d'una tacada. Per rampes no és un port duríssim, però es fa respectar. Si se't fa llarg pot convertir-se en una petita creu. Doncs això, la Creueta. I té pinta que se'm farà llarg, ja que no vaig gaire alegre de cadència. Passada l'antiga fàbrica de ciment, enganxo la Nika. Afortunadament, de seguida se'ns fa còmode mantenir un ritme similar que ens permet xerrar mentre els primers quilòmetres van passant sense fer gaire soroll.
Tant que em sorprenc quan passem el revolt de les Fonts del Llobregat, que jo feia més amunt. Aviat sortim doncs a la zona desprotegida de vegetació, a prop de Castellar de N'Hug. Trobem en Senyalaire dels foros i així arribem a l'avituallament de meitat de port. A partir d'aquí se'm comença a fer feixuc i perdo pistonada, mentre vaig veient que els companys d'aventura se'n van a poc a poc. En Josep de La Pobla, que està a totes les marxes pirinenques, la nika, o la noia que pujava els ports amb una mà perquè amb l'altra fa fotos (i que bé que m'han vingut per aquesta crònica) i un altre que no coneixia. 

Nikabike en acció. La majoria de les fotos d'aquesta crònica són seves, així que li'n torno una. Moltes gràcies!

La carretera gravada sense pietat en la muntanya cada cop més erma. Aquells tres per endavant, tant a prop i cada cop una mica més lluny. La Creueta en solitari, visió diàfana de l'entorn. Bé, en solitari no. Resulta que hem coincidit amb un rally d'exhibició, amb cotxes amb matrícula nord-catalana. Però com pot ser que coincidim a la mateixa carretera el mateix dia? Després deneguen permisos a marxes programades amb mesos d'antelació, o no envien els mossos avisant tres dies abans...

No estic patint cap "pàjara" però vaig molt curtet de benzina. Al meu ritme, anar fent. Quan a un port de més de vint quilòmetres li queden menys de deu... Supero com millor puc els cinc quilòmetres més durs de l'ascensió, situat el pendent contínuament entre el 7 i el 8%. Em planto a tres per dalt. Aquí ja suavitza i em refaig força. Veig el Puigllançada al davant, que espera pacientment tornar a ser cobert per la neu i que esquiadors de muntanya i raquetistes el solquin. Un carronyaire, del tipus voltor o trencalòs (jo no els sé distingir) fa dues voltes per damunt meu, a relativament poca altura. El miro i li dic que no, que vaig lent, però que no penso palmar-la. Fa com qui arronsa les espatlles amb les ales i se'n va, pensant pobre matat, per què allarga l'agonia.

Pla d'Anyella. Foto: patagonia-biking

Coronar el port dóna accés al pla d'Anyella, un deliciós espai mega ampli de relleus arrodonits, que fa de frontera entre el Prepirineu del Berguedà i el Pirineu de la Cerdanya. El problema pel ciclista aquí acostuma a ser el vent de cara, sovint fred, i un parell de rampes abans d'arribar a l'avituallament situat a peu de les pistes de La Molina. Encara veig en Josep i més enllà, com a formiguetes, el maillot negre de la Nika i el groc del seu company de duet. Penso que reagrupats a l'avituallament encara podem fer un bon grup per arribar a relleus a Ripoll, però quan hi arribo només ha parat en Josep.

Em prenc uns minuts, un parell de gots de cola i menjo una mica. Ara toca remuntar fins a la Collada de Toses, afortunadament per una carretera en fals pla que han arranjat recentment, perquè les altres vegades que hi havia passat estava en bastant mal estat. Se'ns afegeix un, ja som tres. Començo la baixada i en els primers quilòmetres en Josep para, amb alguna molèstia. Ànims! Així doncs que amb un nou acompanyant de Tàrrega fem el llarguíssim descens, que ja tocava, i la quinzena de quilòmetres de pla baixador amb alguna rampa traïdora que hi ha fins a Ripoll. I ara sí, amb molt vent de cara. A relleus, tirant i descansant, mantenim el tipus a quaranta per hora, cinc amunt, cinc avall.

Crònica al bloc Nikabike: http://nikabike.blogspot.com/2010/09/xxx-terra-de-comptes-ben-dolca.html