L'asfalt de l'últim revolt apunta al cel, amagant quasi tota altra perspectiva. Em poso dempeus i, més que pedalar, corro enganxat a la bicicleta fins al replanet que s'intueix a poc més d'un centenar de metres de distància, però allà dalt. Com abans millor. Un gemec surt de dins meu, perquè sóc incapaç de retenir-lo. I un altre, i fins un tercer. Després, em deixo caure al selló i els braços perden la força per repenjar-se sobre el manillar. La respiració, que es va recuperant, parla cada cop que exhalo.
Torno enrere, i desfaig les tres rampes i els dos revolts, adherits com una enfiladissa a la roca montserratina. Les pulsacions de nou en mínims. Sense baixar de la bici, giro cua i arrenco de nou per refer l'ascensió al replà on mor l'asfalt, on se m'escaparà algun gemec de nou i la respiració tornarà a desbocar-se.
Per sisena vegada.
Torno enrere, aquest cop, cap a casa.
Les empremtes de les bicicletes abundaran a la utopia - H.G. Wells
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada