"Coco" en vaga indefinida

Aprofito un desplaçament a Sabadell, després de sis dies sense sortir en bici, si no comptem una sessió de rodet divendres. Després del primer cap de setmana sense tocar-la des de... buff, probablement des del març. Això d'avui no era mandra, era pitjor. La idea era reconèixer el Farell, la pujada que es farà en bandera verda dissabte. Ha anat d'un tris que no baixo ni la bici, m'ha arribat a passar pel cap pujar-hi en cotxe.

Però al final m'he carregat de motius per començar a pedalar fent una mica de volta abans de tornar a Caldes de Montbuí i afrontar la pujada. Des del primer moment he vist que suaria tinta. Quantes vegades acabem quilometrades i superem reptes a base de "coco"... i tanmateix, quan aquest es creua, com costa fer un parell d'horetes de bici. Vaig a buscar Lliçà i d'aquí canvio de carretera per passar per Bigues i Riells. Carretera estreta, absència de voral i trànsit de camions, que els costa avançar-me i s'enganxen al clatell. Al damunt, a la pujada cap a Sant Feliu de Codines, on hi ha el tram paisatgísticament més interessant, a prop del Fai, estan asfaltant la carretera. Vaig darrere un camió de les obres i darrere tinc alguns cotxes. El quitrà s'enganxa a la roda, el camió para, surt fum de l'asfalt...

El Farell és l'escenari on ja fa molts anys vaig aconseguir l'únic triomf que tinc en una cursa sobre la bicicleta. En concret, era una cronoescalada social, i en realitat vaig acabar a pocs segons del primer - en la categoria de menors d'edat, com ja he dit ja fa una pila d'anys. Però la competició era una combinada amb una crono plana la setmana següent, que vam disputar a la Zona Franca. Vaig tornar a quedar segon, a pocs segons en aquest cas d'un altre company que havia perdut més temps a la pujada, i traient-li bastant al que m'havia guanyat al Farell. Per tant, vaig ser primer en la general.

Tot això queda molt enrere i el Farell no el recordava gaire. La pujada se m'ha fet llarguíssima, a un ritme que em podien passar els cargols. El meu "coco" sembla que ja ha donat per tancada la temporada. El més duret són els primers quatre quilòmetres, on assumeixo la misèria d'imaginar-me a mi mateix amb 17 anys, superant-me com un tret. La part bona és que pensava que eren 12 quilòmetres i no arriba a nou. Dalt he coincidit amb un grup de caminadors que em pregunten per on es baixa. No els sé indicar, però m'alegro de poder descendre sobre dues rodes.