Marxa de Mollet. Reenganxat!

 MARXA CICLOTURISTA CIUTAT DE MOLLET (MEMORIAL PELEGRÍ I PI)

96 km i 1100 mts d'ascensió acumulada.

 

Amb una mandra descomunal, apago la tele a unes hores encara intempestives, quan als professionals els queden tres voltes al circuit del mundial, amb poques esperances que durant la marxa d'avui ningú no comenti el resultat i poder veure-ho en diferit a la tarda. He de ser a Mollet a quarts de vuit per completar l'última marxa del calendari de la Xallenge catalana. Només arribar-hi, trobo la Nika, l'Ivan i l'Àlex i prova de les meves poques ganes és que ella, que s'ha adonat de la meva parsimònia, em pregunta: que no et canvies? sí... sí... araaa ho faaaaaig.

Però els primers quilòmetres els fem relaxadíssims, tancant la marxa i de xerrera animada. Sempre pujant, cobrint la primera trentena de quilòmetres entre riures i escalfant motors molt tranquil·lament. Si totes les marxes comencessin així! Fins que a uns quilòmetres de Sant Llorenç Savall trobem l'Ivan que ens tiba de valent fins a arribar al primer reagrupament. Esmorzem abans de continuar, aquest cop per afrontar el collet de Gallifa, on el  paisatge esdevé frondós i tardorenc, per atènyer, tot seguit, Sant Feliu de Codines.

 A recer d'una impressionant casa senyorial, ens tornen a reagrupar per a fer més compactats el descens fins a Caldes de Montbuí, on comença la bandera verda, la pujada al Farell.

A la baixada gaudeixo d'uns metres en solitari i, sense haver de pedalar pràcticament, em vaig apropant al primer pilot, que viatja un centenar de metres per davant. La inèrcia fa embalar-se la bici i la velocitat supera els setanta per hora. En començar la pujada al Farell, ja sóc a cua d'aquest grup. Veig la Nika i l'Ivan que poc a poc s'allunyen en direcció a la victòria d'ella en categoria femenina. Enhorabona! Per la meva part, pujo bastant més ràpid que dimarts. Les pulsacions molt elevades pel que és habitual en mi. Si l'altre dia vaig pujar a base de molinet (porto triple), avui he fet servir el 39. Al final, classificació no tant dolenta com em pensava, lleugerament millor que la meitat de taula.

La resta de la marxa és bufar i fer ampolles. Tot en pla baixador fins a Mollet. Amb satisfacció mentre pedalo, sé que aquesta marxa m'ha reenganxat. La companyia, el paisatge, la pujada, les baixades. Crec que he rescatat el cap per motivar-lo a seguir pedalant unes setmanes més. A l'arribada, mentre esperem el lliurament de trofeus i pernils (la Nika se l'ha adjudicat pel seu triomf, i a l'Àlex li ha tocat un, tal com he predit baixant del Farell), gaudim d'un aperitiu reparador molt ben assortit.

I sí, finalment he aconseguit plantar-me de nou davant de la tele per poder seguir el mundial en diferit. Prèviament feien un documental sobre una ciclomarató als Alps. Al reportatge, entrevistaven alguns dels participants en plena prova. Un cicloturista, que havia fet quatre ironmans, parat a mitja pujada, dubtava de si podia seguir, de si tenia sentit, una situació que de ben segur a tots ens resulta familiar. Al cap d'una estona se l'ha vist amb un ritmet alegre, somrient i cridant a la càmera: és increïble el que es pot fer, és increïble! Una reflexió: sé que d'aquí un temps hauré oblidat o recordaré vagament la victòria de Thor Hushovd al mundial, però dubto que oblidi la gesta d'aquest anònim ciclista. És el que motiva, el que fa vibrar, el que enganxa.