S'ha de córrer? S'ha de córrer. I moure's, perquè si no...

Quasi dues setmanes sense activitat física, per diversos motius, uns de millors que d'altres. Un bloqueig molt gran a sortir amb la primeta, que descansa després d'un any ple de cavalcades. L'altra, la grosseta, espera el moment de travessar boscos i rieres, que aquests dies passats estaven massa enfangats. Els palets i taules esperen que les incipients neus que estan enfarinant el capdamunt de les muntanyes acumulin els primers gruixos de consideració.

Així doncs, queda córrer. Una assignatura que fa respecte, per la quantitat de complicacions que pot comportar. Començant per l'adaptació de les articulacions a una tasca més agressiva que les que fan habitualment. Una assignatura, però, que vull començar a cursar, ja que al cap tinc algun repte que altre sense rodes.

Fart de no moure'm, decideixo sortir al vespre, ja amb la foscor, amb el frontal. Tres quarts d'hora en què no sé la distància recorreguda, però no importa. Avui, era només una presa de contacte amb el nou medi, a veure quines sensacions aporta. I per sensacions, les de córrer de nit per la muntanya. Ha estat com córrer en un túnel. L'ull humà actua com una càmera fotogràfica programada en automàtic. I si es concentra en un punt on la llum és molt més gran que a la resta de l'"enquadre", el resultat és que fora del cercle que projectava el frontal, no veia res. Fora d'aquest cercle que amb prou feines serveix per veure on trepitjaràs a la següent passa, negre absolut. Només els sorolls inquietants del bosc de nit i de tant en tant alguna branca que m'assaltava. No veia si per davant tenia pujada o baixada, si era recte o el camí traçava un revolt. Sort que coneixia el terreny.