Petita sortida per mesurar forces al meu banc de proves particular. De Monistrol al monestir de Montserrat. De cadència, bé. De pulsacions, passable. Però la velocitat... aiiiiix, com s'enganxa, com s'enganxa. Ja portava més de mitja ascensió que em poso de peu a veure si animo una mica el ritme i, amb raó que enganxa. Al portar el pes sobre el manillar, veig la coberta de la roda del davant com un xiclet. Porto la roda punxada. L'altre dia ja l'havia vist abans de sortir més fluixa del normal, però va aguantar sense problemes 70 km. El que passa és que deu perdre aire tan de mica en mica, que ni me n'he adonat. Au, a parar i a canviar la càmera. Porto dos cartutxos d'aire. El primer falla, afortunadament el segon no. Ja em veia mirant d'inflar a vuit quilos a mà. Faig una foto, ja que he parat... Acabo el que he començat, arribada a dalt i giro cua. Com a mínim a gaudir de la baixada.
EL CORRER COMO ALQUIMIA DEL SER
-
Es natural que, después de más de cuarenta años dejando huellas sobre el
asfalto y sobre todo perdiéndome por caminos, quienes me conocen y empiezan
a c...
Fa 3 dies







Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada