El Moncayo (2314 msnm)

Acabada la Perico, sumar a les set hores de bici, set més de cotxe pel cap baix, travessant mitja Península em semblava una animalada. A més, calia passar per Madrid un diumenge a la tarda i després enfilar el trajecte semi desèrtic de l'A2, amb els seus Medinacelis i Monegros. Tot plegat fa que surti de Segòvia per la porta del darrere, resseguint paisatges molt més interessants en direcció a Sòria. Esquivant la Sòria àrida per la riba del Duero, fins a arribar-me a Tarassona, ja a l'Aragó, i endinsar-me al Parc del Moncayo, una muntanya a la que fa molt de temps que li tenia ganes.

És el punt més alt del Sistema Ibèric, i fita comuna de tres grans regnes medievals. Aragó, Navarra i Castella. El seu cim és visible des de moltíssims quilòmetres a la rodona, perquè no seria exagerat dir que emergeix com la única muntanya remarcable des de Sòria a Saragossa o d'aquí a Pamplona. La seva forma arrodonida la fa especialment atractiva, però no cal oblidar que en temporada hivernal s'hi produeixen accidents greus (cal dur grampons).

L'endemà, de bon matí, recorro primer els boscos frondosos fins a trobar el Santuari de la Verge de Moncayo, des d'on s'ataca el cim amb relativa facilitat. Són cinc quilòmetres i mig de caminada, que un rètol indica que es fan en 1h45' o dues hores. És un càlcul generós. Jo l'he pujat en una i quart i tampoc no he forçat gens. Baixar, a poquet a poquet per no malmetre els genolls, també 1h15'

És un sender que es va obrir l'any 1860 per a observar l'eclipsi d'aquell any.

Peña del Cucharón, i el santuari

La ruta s'endinsa primer al bosc per accedir al circ de San Miguel, d'origen glacial de l'època quaternària. Després remunta per un terreny rocallós de pedra solta, però amb el camí bastant marcat fins a un collet que separa el circ de San Miguel del de San Gaudioso. D'aquí al cim del Moncayo només cal seguir l'aresta.